La teranyina tecnològica

3.07.2017

Quan vaig assabentar-me que els editors de Males Herbes preparaven la publicació d’un llibre que es deia Enxarxats, el títol ja em va cridar l’atenció. La cosa va anar a més quan vaig saber que l’autora, Carme Torras, de qui no havia llegit res fins ara, es doctora en Informàtica i professora d’investigació a l’Institut de Robòtica.

Foto: Pixabay

Vull dir, que allò que em tenia intrigat era com s’ho hauria fet l’autora per incorporar a la ficció un camp de la ciència com són les noves tecnologies. Un tema força complicat perquè el maridatge de ciència i narrativa de ficció sempre ha estat complex. No s’ha d’entendre o de confondre això amb la literatura de ciència-ficció, estem parlant d’una altra cosa: com és possible tractar de ciència en una novel·la. O millor encara: què pot aprofitar la literatura o què li pot aportar la ciència?

El títol ja resulta prou indicatiu d’on poden anar les coses, però la paraula té una càrrega polisèmica massa evident. Fa referència a les xarxes socials, però també a com ens hi podem enredar. I quedar-hi atrapats. L’autora no planteja el problema en el marc de les actuals xarxes socials tal com les coneixem —carregades amb un alt percentatge de banalització—, sinó en un estadi molt més avançat però perfectament versemblant. En aquest nou estadi de les xarxes i la robòtica el que es planteja per part de l’autora és com una entitat supranacional i completament anònima — l’anonimat també es dona entre els seus membres— pot arribar a manipular i controlar les voluntats i el criteri de les persones. Més encara, també es planteja, ara que el tema està sobre la taula, la qüestió de l’herència digital. L’autora també deixa caure més qüestions sobre la taula de joc tecnològic: des de robots que fan el paper de tutors d’alumnes amb problemes fins a tècniques predictores de futur.

El llibre es divideix en dos apartats. En el primer, la protagonista, una professora i cercadora a la universitat, hereta el despatx i l’ordinador de la seva predecessora que ha desaparegut. A la pantalla li comencen a arribar missatges a través d’una icona en forma d’aranya que molt aviat anirà teixint la seva teranyina on atrapar la víctima. Són missatges que la van introduint, d’una banda, a l’entitat supranacional i que recorda molt a les societats secretes, i de l’altra, sota el guiatge de la professora desapareguda, recreacions visuals de fragments de la seva vida personal i/o professional. A la segona part, la del desenllaç, es defineix per la trobada entre les dues protagonistes i el cop d’efecte final. La història creix i s’accelera en aquest apartat, mentre que a la primera part el text es dilata o s’entreté en excés en els detalls. És clar que aquí ja sabem que algun escriptor francès ha deixat dit que no hi ha res més fantàstic que la precisió. El cas és que, en aquesta segona part, el que es planteja són els problemes de caràcter ètic i moral que envaeixen la protagonista en relació amb el que se li proposa. I com el lliure albir dels individus pot arribar a quedar reduït a una simulació hologràfica.

Els meus interrogants inicials tenien i continuen tenint a veure amb el que vaig llegir ja fa molts anys a Giovanni Macchia —el vell mestre italià no sé si mig oblidat que va afinar el nostre afrancesament de primera hora— quan tot parlant de Balzac explicava les lliçons que encara avui en podem treure de l’autor de la La Comédie humaine per resoldre els problemes de la novel·la contemporània. Un dels aspectes que assenyalava Macchia era que, “per animar la concepció de la literatura”, la ciència oferia un aspecte útil. Quin? Es tractaria de desenvolupar de manera no científica, una intuïció científica. Amb tot el valor que dono a la novel·la de Torras, travada fins a l’últim detall, crec que la intuïció científica hi és, però la trama narrativa de forma especial a la primera part, es veu un pèl massa llastada pel desenvolupament científic. Vet aquí la qüestió.