La soledat d’Edward Hopper

8.07.2012

'Habitació d'hotel' d'Edward Hopper, 1931.

Edward Hopper (1882-1967) és i serà un dels pintors més importants del segle passat. Quadres com «Nighthawks» o «Hotel Room» són icones de l’art contemporani que han decorat portades de llibres i de discs i de tot tipus d’objectes i han influït escriptors com Raymond Carver, John Cheever, músics com Tom Waits o sèries televisives com la premiada Mad Men. A casa nostra l’escriptor Jordi Coca en va fer una glossa molt personal en el seu llibre Paisatges de Hopper, impressionat pel misteri de les seves cases solitàries i mirant d’esbrinar la seva relació amb la cultura nordamericana.

Ara el Museu Thyssen-Bornemisza presenta la primera retrospectiva de l’artista que s’ha pogut veure a la península. Tal com mana una retrosprectiva, l’exposició avança des de l’època d’aprenentatge fins a la consolidació del seu llengutage més personal. El jove Hopper va estudiar a França atret sobretot per la força dels impressionistes, com ara Félix Valotton o Degas i d’aquesta època en daten retrats de personatges de la faràndula i paisatges del Senna. Dels impressionistes, Hopper n’agafa el concepte de composició, més que la depuració de la tècnica. Durant tota la seva vida es va dir d’ell que era un mal pintor. I potser és cert, perquè el que interessava a Hopper era el misteri que podia sorgir de les seves escenes, més que no pas la depuració formal. És per això que la seva obra, no absent de certa abstracció o surrealisme, ens presenta des d’una edat ben jove, temes com cases abandonades, vies de trens als afores de pobles i personatges solitaris al mig de la ciutat.

A principis dels anys trenta l’èxit que va obtenir realitzant aquarel·les de marines li va permetre dedicar-se per complet a la pintura i va poder començar a desgranar el seu món particular. Ciutadans anònims en la soledat de les seves oficines de Manhattan com a “Office at Night” o la pròpia “Nighthawks” a mig camí entre el cinema negre i l’existencialisme; benzineres com a “Gas” o cases solitàries com a “House by railroad”, quadre amb el que sembla que Hitchcock es va inspirar per crear l’hotel del torturat Norman Bates a Psicosi. Les cases solitàries, un dels seus temes predilectes, lliguen també amb el món de Nova Anglaterra i la melancolia (Hopper posseïa una casa a Cape Cod) dels urbanites que les habiten. Peces meravelloses d’aquesta temàtica són “Cape Cod Morning” o “Evening at Cape Cod”.

Hopper capta l'essència del paisatge nord-americà a través de les seves pintures. 'Gas'/ 'Benzinera', 1940.

Una altra temàtica pròpia i que destaca a la mostra són els personatges femenins, sovint nus en habitacions, en penombra, esperant alguna cosa, com a “Morning Sun”. D’aquest darrer quadre –una dona ajaguda al llit mira per la finestra- a l’exposició s’hi ha muntat una representació tridimensional, on es projecten com a fons els diferents esbossos que Hopper va realitzar dels terrats de Manhattan, buscant la complicitat de l’espectador en el procés creatiu.

'Matí en una ciutat', 1944.

Un món, en definitiva, personal i irrepetible, de desarrelament, soledat i malenconia, dels moments en què canvien les coses en les vides de la gent. Crec que paga la pena agafar aquest tren tan ràpid o bé un vol i arribar a la capital del país veí i passar una tarda assegut davant d’una d’aquestes teles durant una bona estona, rumiar-hi i en tornar, durant el trajecte, llegir “Les cases vora el mar”, de John Cheever.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
    • No coneixia aquest pintor, però crec que paga la pena fer un vol per fer un volt per la seva obra, fins i tot a la capital del país veí…

  1. …un viatge profitós…em moro per llegir el que en sortirà d’aquests nous ulls en tant d’altres llocs…

    • Article molt interessant el qual ens dóna unes pinzellades de la vida *pictorica d’Edward Hopper, et felicito Andreu

  2. Preciós com reflecteixes la soledat abissal de l’ésser humà, engolit per la deshumanització de la ciutat…

  3. Si Hooper visqués li hauria agradat que fossis el seu crític. Un article que defineix amb quatre pinzellades el neguit d’un pintor que no va deixar indiferent a l’espectador amb la seva silenciosa obra. M’ha agradat molt.