La soledat de la vigilant de sala

La poètica de la paret blanca, típica del museu d’art contemporani, encaixa com un guant amb la blancor de La Badabadoc. No flash, please.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

La Badabadoc és una sala oberta fa tres anys al carrer Quevedo, a Gràcia, a tocar de la plaça de John Lennon. Allà s’hi pot veure teatre, música i dansa, i el local també té molts altres usos, signe inequívoc dels temps polifacètics i líquids en els quals estem immersos. De l’off de Buenos Aires ha arribat l’espectacle Diario de una orientadora de sala, que s’hi representarà fins al 30 de juliol. La poètica de la paret blanca, típica del museu d’art contemporani, encaixa com un guant amb la blancor de La Badabadoc. No flash, please.

Victoria Casella és la soferta informadora a 'Diario de una orientadora de sala'. © Lucas Doyle

A Buenos Aires també hi ha un MACBA, però en el seu cas l’acrònim significa Museo de Arte Contemporáneo de Buenos Aires. També tenen el MALBA (Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires), o el MAMBA (Museo de Arte Moderno de Buenos Aires), que té un dels noms de museu més eixerits que he sentit en molt temps. Tots els hem vist, aquí o allà, i no formen part del mobiliari d’un museu: al costat dels vigilants de sala, normalment senyors de mitjana edat, amb panxeta incipient i mirada inexpressiva, hi trobem joves (normalment noies) plantades a les sales amb la funció d’informar, si escau, els possibles visitants curiosos. Amb formació en Humanitats o Història de l’Art, i amb domini d’un o més idiomes (anglès com a mínim) aquestes joves es passen vuit hores al dia amb unes condicions constants de temperatura i humitat (com les obres d’art), esperant que algú les necessiti. Victoria Casellas és una actriu que va treballar durant una temporada al MALBA, i a causa de l’estricte règim (quasi militar) imposat als orientadors de sala va trobar en Twitter una via d’escapament artístic. Els informadors havien d’estar vuit hores drets, no podien parlar, no podien llegir, no podien mirar el mòbil ni podien seure, tot i que a cada sala hi havia una fantàstica cadira blanca de disseny. Casellas va començar a escriure un diari a Twitter, utilitzant les fitxes dels horaris setmanals com a suport. Talment com un pres que escriu la seva novel·la d’estranquis als rotllos de paper de vàter.

Aquest és el punt de partida de Diario de una orientadora de sala, espectacle escrit per Casellas i Mariano Clemente i dirigit per Gonzalo Facundo López. Com Marina Abramovic a The artist is present (tot i que amb un sou infinitament més baix, no cal dir-ho), Victoria Casellas rebia un sou per estar allà, per estar present, per ser. Allò que en un principi pot semblar una feina fàcil i agradable, al tercer dia es pot convertir en una veritable tortura, on tant el cos com la ment reben les conseqüències de la inactivitat mental i física. Mitjançant el monòleg de Casellas, la presència d’Atilio Otero com l’impertèrrit vigilant de seguretat (una categoria laboral amb sous molt més baixos i pitjors condicions) i les aparicions esporàdiques dels ballarins Lucas Mariño, Leandro Zanardi i Pablo Gabriel Ramón Miranda, l’espectacle se submergeix en la ment d’una actriu que se sent exposada com una obra d’art en un ambient asèptic com una cambra frigorífica.

No cal haver treballat forçosament en un museu per empatitzar i entendre la protagonista, que aprofita les vuit hores diàries de no-res per autoanalitzar-se, deixar sortir els seus fantasmes i embogir momentàniament com si hagués esnifat una tona de cola. Els formosos ballarins apareixen quan la seva ment més ho necessita, per fer l’enèsima coreografia estúpida de l’enèsima cançó estúpida de l’estiu, per ballar un tango homoeròtic o per aixecar un número musical de conjunt al ritme de She is a maniac, el hit de Flashdance. Aquí no trobem una treballadora del sector metal·lúrgic que de nits fa striptease en un club nocturn (tot plegat molt lògic, com deia Pere Faura a Sweet Tyranny) sinó una actriu que troba en un museu la via per independitzar-se dels seus pares. Davant de l’angoixa que provoquen els visitants que no apareixen o, el que és pitjor, aquells que tenen els comportaments més estrambòtics (com pot ser llepar un quadre), la pobra orientadora intenta orientar-se en un món, el del museu, on el visitant sempre creu ser més llest que el vigilant.

No coneixíem La Badabadoc i ens ha agradat molt descobrir-la amb aquesta proposta. Estarem atents a la seva programació, que combina teatre físic, música i teatre de text, amb visites regulars de companyies argentines gràcies a les complicitats d’una dels tres socis que porten l’espai. Diario de una orientadora de sala és un exemple de l’off de Buenos Aires (porta tres temporades en escena) i el tenim a Barcelona, a tocar de la plaça de John Lennon. Vagin a La Badabadoc si volen experimentar en primera persona la vitalitat del teatre argentí (i la qualitat dels seus intèrprets, la Casellas està immensa) sense haver de creuar el bassal.

I recordin: sempre que vagin a un museu, saludin els vigilants i els informadors de sala. Facin-me el favor. Ells també són éssers humans.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació