La soledat de la lluna

29.11.2016

La Sala Flyhard sempre ens regala sorpreses agradables. Després de la seva estrena, ara fa un mes, al Temporada Alta, arriba a la petitíssima sala de Sants L’home sense veu, de la dramaturga banyolina Clàudia Cedó. Una obra que ens parla de la gran xacra del segle XXI: la incomunicació entre les persones. En aquest cas, però, la que genera l’autisme.

Cristina Cervià i Jordi Subirà protagonitzen 'L'home sense veu'. © Roser Blanch

Cristina Cervià i Jordi Subirà protagonitzen ‘L’home sense veu’. © Roser Blanch

Clàudia Cedó, a més de dramaturga i directora, és psicòloga. O millor dit, primer va ser psicòloga i després va incorporar-hi les altres disciplines, amb un valor afegit: les va integrar com a mètode terapèutic amb persones autistes o amb malalties mentals, la seva especialitat. Aquesta obra, L’home sense veu, n’és un petit homenatge. Una peça senzilla i honesta en què ens mostra les interioritats de les persones que pateixen aquest trastorn, fruit de la seva experiència personal. “Volia parlar de la sensació que es té quan algú que viu tancat en ell mateix et dona “permís” per entrar al seu món. Te’l dóna amb un somriure o amb una mirada. I la percepció d’aquest gest és valuós per a la persona que el fa i per a la persona que el rep. Aquell moment és de gran qualitat comunicativa”, explica l’autora.

L’home sense veu (títol amb múltiples interpretacions) ens parla de la Cecília Congost (Cristina Cervià), una dona fastiguejada amb el món, amb dos fills adolescents i un marit absent, que accepta fer-li un favor a una amiga que marxa uns dies de viatge: cuidar-li el seu germà, en Tomàs (Jordi Subirà), que és autista. El recel –per desconeixement- que li genera l’encàrrec es transformarà en una connexió no prevista entre tots dos personatges que, cadascú a la seva manera, estan sols i aïllats del seu entorn. La Cecília, sense proposar-ho, aconseguirà endinsar-se en l’univers del Tomàs, aconseguirà entendre’l i se’n farà còmplice. En Tomàs, al seu torn, li agrairà fent-la partícep del seu imaginari. Tots dos aconseguiran dir-se coses, i el seu diàleg esdevindrà més profund i intens del que molts dels éssers vius que habiten el planeta són capaços de d‘establir durant la jornada laboral.

'L'home sense veu', de Clàudia Cedó, es pot veure a la Sala Flyhard. © Roser Blanch

‘L’home sense veu’, de Clàudia Cedó, es pot veure a la Sala Flyhard. © Roser Blanch

Clàudia Cedó –que va guanyar el V Torneig de Dramatúrgia Catalana (al Temporada Alta 2015) i el premi Butaca al Millor Text per Tortugues: la desacceleració de les partícules, espectacle produït i estrenat també a la Flyhard- s’encarrega que l’autisme ni s’esmenti. Surt a escena, com un actor més, però se l’ha d’endevinar, se l’ha de deduir. I no ho posa fàcil. És com una gimcana que pren sentit a mesura que avança l’obra, i el que aparentava una trama surrealista es desentortolliga. Amb tot, que ningú s’imagini un text dramàtic, al contrari: l’autora té l’habilitat de convertir-la en una comèdia. Tracta el trastorn i s’hi aproxima des de la delicadesa i el respecte. Cristina Cervià, en el paper de mestressa de casa frustrada (la podríem emparentar amb aquella Carmen Maura de ¿Qué he hecho yo para merecer esto?), té una vis còmica espaterrant, i s’emporta d’una revolada el màxim protagonisme. Jordi Subirà, que en seu món interior es creu Tom Baxter, un astronauta destinat a la lluna que viu angoixat perquè no pot comunicar-se amb la Terra, té un paper més contingut, més encotillat, que no li permet lluir-se tant com la seva partenaire.

La màgia de la Sala Flyhard és la seva proximitat. I no només la que s’estableix físicament amb el públic durant la funció –que també- sinó que els mateixos actors et reben a la porta i t’estripen l’entrada. En aquest cas, Cristina Cervià i la mateixa directora, Clàudia Cedó, ens van obsequiar amb un somriure i ens van inviten a passar. Qui pot resistir-se, doncs, a entrar predisposat?