La santa discontinuïtat

13.11.2012

A la pel·lícula La caiguda hi ha un moment en què Traudl Junge, la secretària de Hitler, es desperta tard a la seva habitació del búnquer, i corre cap a la feina. Haurà de prendre nota del testament del Führer, que ja fa els preparatius per suïcidar-se. Però això encara no ho hem vist en el punt que ella travessa precipitada una sala amb tot d’homes uniformats, que mengen, beuen i riuen, i que fan uns gestos que la càmera no enfoca directament però que als marges del pla tenen encara més pes que si ocupessin el centre de la imatge: un s’acosta un ganivet a les venes del braç, un altre s’apunta amb un dit al cap com si fos amb el canó d’una pistola, un altre es fica dos dits a la boca apuntant al paladar. No s’entén res del que diuen, no cal. En aquesta escena que dura segons ja està dit el que després mostrarà la pel·lícula més detalladament: que el règim nazi quan va caure va revelar el que era, una colla de «perdedors radicals» (per dir-ho amb l’expressió de Hans Magnus Enzensberger); no eren pas uns individus disposats a sacrificar les vides de tothom, incloses les pròpies, per aconseguir un Reich que durés mil anys, sinó uns suïcides que, com que d’entrada estaven disposats a perdre com si res la pròpia vida, no els feia res matar a qui fos, incloses les persones que figurava que eren les més estimades (és el cas de Magda Goebbels, que abans de suïcidar-se assassina els seus sis fills, naturalment per amor).

 

El protagonista de «Provisionalitat», la nouvelle que dóna títol a aquest llibre de Toni Sala, té setanta-tres anys quan se li desmaia la dona i de seguida es comença a veure que pot ser un cas greu. Llavors fa aquesta reflexió: «Si arribes a les noces d’or en un moment o altre tu mateix t’has plantejat o t’han fet plantejar qui dels dos seria millor que es morís abans. No deu ser una pregunta tan idiota. Fes-te-la honestament i tindràs una idea de l’amor que sents, es deia a si mateix en Jordi. Evidentment que s’estimava més sobreviure-la, i no li hauria agradat gens que ella no pensés el mateix.» Crec que és la mena de reflexió que algú disposat a tancar-se en un búnquer fins que el món s’enfonsi, i a disparar-se un tret al cap un cop s’hagi confirmat que tot està tan malament com ell preveia, seria absolutament incapaç d’entendre. Però com que al capdavall, i segons les estadístiques, la majoria de lectors no som uns psicòpates, al marge de la deshonestedat més o menys grossa amb que tots visquem la pròpia vida, ens sentirem amb raó interpel·lats, i és aquesta necessitat de posar la pròpia experiència a contribució en la lectura el que caracteritza la literatura de debò, o la literatura que a uns quants encara ens interessa llegir.

És cert que Toni Sala té tendència a escriure històries fosques (aquest llibre es compon d’un conte que comença en un cementiri i d’una nouvelle que en bona part passa en un hospital), però seria tan de ximples veure només això en els seus llibres com jutjar un volum per les tapes o una novel·la per l’argument; el que hi ha en aquests relats és una resistència a quedar-se en el búnquer, en el pou de les pròpies misèries, i «aixecar la mirada» i deixar que el que hi ha a fora de viu l’ompli. La força descriptiva de la prosa de Sala —tan evident que fins i tots els crítics catalans l’han notat— no se centra, però, en el que aquests ulls veuen «després» sinó en els avatars del conflicte, en l’expressió d’aquesta resistència a quedar-se al pou. Per aconseguir-ho s’ha creat un estil clarament distingible del dels seus llibres anteriors (l’anàlisi concreta d’això seria llarga, però n’hi ha prou de rellegir unes pàgines de Marina, publicat el 2010, i de comparar-les amb Provisionalitat per tenir una impressió del canvi que hi ha hagut), senyal que l’autor no és cadàver i que continua treballant seriosament i exigint-se a si mateix. Una excel·lent notícia en un país on de vegades sembla que l’únic paper reservat als escriptors sigui el de bromistes.