Laura G. Ortensi

Laura G. Ortensi

Periodista i filòloga

«La Riera»: la família, per damunt de tot?

Sense perdre de vista els orígens, l’especial d’ahir retornava una vegada i una altra a la columna vertebral de la sèrie

Els espectadors de La Riera no ho han tingut fàcil per mantenir l’entusiasme durant la vuitena temporada. L’allargament de la sèrie per motius econòmics va donar, sobretot en els primers mesos del nou curs televisiu, símptomes d’esgotament i de repetició. Els personatges semblaven estancats, saturats, una mena de caricatura d’ells mateixos. Segurament, el tret a en Claudi Guitart la nit de Sant Esteve de 2016 va ser l’últim intent de reanimar un cosmos rierenc més aviat ensopit. La desaparició de Pere Arquillué de la llista de protagonistes comportava, sens dubte, un risc elevat. Arquillué es va alçar durant set anys com un dels pilars interpretatius de la sèrie, sobretot quan les exigències del dia a dia no permetien gaire peripècies de guió.

Amb les trames en hores baixes i sense Arquillué, La Riera va haver de fer un últim esforç per redefinir-se. En aquest sentit, ha estat clau la figura de l’Emili Avellaneda, que en els últims sis mesos ha agafat les regnes de la maldat a Sant Climent. Tot i que l’ombra d’en Claudi Guitart seguia sent allargada –hem descobert l’assassí a l’última seqüència de l’últim capítol–, era imprescindible un substitut a l’altura de la circumstàncies. Aquí, el polièdric Avellaneda, magníficament interpretat per Pep Anton Muñoz, ha donat aire a un enigma que s’ha allargat fins al darrer moment.

No obstant això, era massa arriscat jugar-s’ho tot a una única carta. L’assassinat de la Candela i la venjança contra la Lídia han acabat de relligar les bases de la temporada. En el primer cas, ha estat igualment important el personatge de l’Avellaneda, que, com un Déu omnipotent, ha dictat sentència per allà on ha passat; en el segon, la figura de la Mentxu ha assumit la responsabilitat d’una trama desigual i desconcertant. Res que Mercè Arànega no pugui resoldre amb habilitat i ofici.

Sigui com sigui, amb un grapat d’històries obertes i cap de tancada, les últimes setmanes de La Riera han agafat un to de thriller continu. Certament, l’argument ha aportat dosis de costumisme a través dels personatges secundaris –l’embaràs de la Sussi, la maternitat de la Nora, el casament de la Tilda i la Griselda–, però la majoria semblaven pretextos per allargar el xiclet i reservar la teca fins a final de temporada.

Hi havia, doncs, un cert risc que tot s’acumulés a l’últim capítol i que l’espectador acabés desconcertat. Segurament per això, els guionistes van decidir engarjolar la Lídia Almeda entre setmana i excloure-la del gran comiat. Un cop resolta la venjança contra la Lídia, el capítol d’ahir havia de respondre tres grans preguntes. Primer: qui va matar en Claudi? Segon: qui és declarat culpable per la mort de la Candela? Tercer: en Sergi i la Maribel poden refer la seva relació després de mil anades i vingudes? Els guionistes, encertadament, van prendre la decisió de focalitzar l’acció en el primer interrogant. Tot i que va costar arrencar, el capítol va mantenir les constants generals de la temporada: de menys a més.

Sense perdre de vista els orígens, l’especial d’ahir retornava una vegada i una altra a la columna vertebral de la sèrie: “La família està per damunt de tot.” Sempre, és clar, que la Mercè Riera no decideixi trair els seus propis principis. La Riera ha volgut recompensar els espectadors més fidels amb una estructura circular que no és, en absolut, casual. Qui hagi vist el capítol d’ahir tornarà inevitablement al cos de l’Ignasi Guitart surant a la piscina. De la mateixa manera, el final d’en Sergi i la Maribel premia el seguiment regular de la sèrie. Només qui recordi els inicis pot aprovar el retorn d’una parella maltractada pels successius allargaments. En tot cas, la imatge de la matriarca abraçada a les cendres del seu fill insisteix a recordar-nos allò que la sèrie ens ha volgut vendre: la família per damunt de tot, la família per damunt de tot, la família per damunt de tot. No sempre ens ho hem acabat de creure, però hi hem confiat fins que els fets no ens han demostrat el contrari. I que cabuts que hem estat, durant aquest mig any, buscant assassins i assassines per Sant Climent. La resposta la teníem en boca d’en Claudi Guitart des del gener mateix.

Feia falta un final potent per a una sèrie que s’apagava. Com a última flama, queda la magnífica seqüència entre Cadellans i Sampietro: aquell “sé que vas ser tu, no passa res” que insinua tant amb tan poc. Després de vuit anys de Riera, toca abaixar la persiana, deixar passar l’aire i fer foc nou. Com en tots els comiats, hi ha una part de recança abans de l’adéu. Però els personatges de La Riera, que durant aquest últim mes han demostrat com poden ressorgir, agrairan el descans des del bon record. I els espectadors, fidels però conscients del pas del temps, segurament també.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació