La reina de la dignitat

21.12.2015

L’altre dia vaig anar a veure un documental que m’havien recomanat. Un cop dins de la sala, després de la publicitat tan enganyosa com sempre, regnava el silenci, aquell silenci que es mereix el setè art, on totes i cadascuna de les imatges valen més que mil paraules grandiloqüents dels films d’acció jamesbondiana. Justament, valen perquè són imatges reals, que transmeten a l’espectador aquella joia de viure que impregna els racons de l’illa de São Vicente.

tchindas-01-595x392

L’illa de São Vicente és on té lloc l’acció de Tchindas, la primera pel·lícula codirigida i coproduïda per l’escriptor català Marc Serena (Manresa, 1983), un entusiasta periodista i blogaire que, seduït per Cap Verd on va anar el 2011 amb motiu del seu llibre “Això no és aficà”, hi va tornar al cap de dos anys i el resultat ha estat aquest seu primer treball cinematogràfic, que relata amb tots els ets i uts la vida d’un barri d’aquesta illa africana tan peculiar.

Tan peculiar com aquest documental, que és un treball fi al voltant de la vida d’un poble que treballa junt, que té un repte, un objectiu, una il·lusió col·lectiva i vital, que va prenent forma gràcies al granet de sorra de cadascú: el Carnaval.

El Carnaval és una excusa, igual que el futbol o la música, concretament la música de la Cesária Évora. Tot plegat, conforma aquesta obra que tracta diversos temes que, amb sintonia i sense cap estridència, aconsegueix posar el focus en allò que els seus autors volien remarcar: la llibertat que tenen les “trans” a Cap Verd per fer vida normal, amb alegria i amb dignitat.

Dignitat és, de fet, una de les principals paraules emprades per la Cesária per descriure l’illa, la seva gent i els seus anhels:

Cada folha e um fidjo querid’
Parti pa longe pa ventura’
Pa’um futur mas feliz e dignidade
Nos gent e um povo unid
Na paz e morabeza
Cabo Verde nos cantinho querido
Berco de amor e sodade
Paraiso di Atlantico

Anhels d’anar, com diu la cançó, lluny per cercar un futur més feliç i dignitat. Ara bé, no tothom se’n va, tot i que hi ha més capverdians fora de l’arxipèlag que no pas a dins. La gent que hi roman és gent activa, vitalista i somrient, com les protagonistes de la pel·lícula, unes “trans” que, amb els ulls posats en el Carnaval que és a punt d’arribar, fan que tot el barri es mogui per fer les carrosses, les cançons i les danses més belles de totes les que es fan i es desfan.

Es desfan alguns mites, en aquest documental. Cal anar-la a veure per deixar-nos, d’una banda, seduir pel llenguatge artístic planer dels autors i, d’altra banda, per deixar enrere els tòpics que tots tenim de “trans” com a gent dedicada a altres activitats menys coratjoses que la que es veu en el film, és a dir, treballar, treballar i treballar.

Treballar, això és el que ha fet el manresà Marc Serena per fer realitat el seu somni, que va començar quan va conèixer la Cesária Évora el 2011, que li va demanar que tornés a Cap Verd per Carnaval, cosa que va fer el 2013, quan en va gaudir i, a més, va filmar i va començar a coproduir i codirigir allò que ara és un producte cultural d’alta volada, malgrat els escassos recursos.

Recursos que, en paraules del propi director, eren “amb una sabata i una espardenya”, com tot va començar a rodar –i rodar-se- pels carrers del poble capverdià de Mindelo, parlada integralment en crioll capverdià, amb unes persones que són les reals (i no pas personatges ficticis) i que no actuen, sinó que fan la seva vida real, tant davant de la càmera com darrera.

Darrera de tot el muntatge, hi ha un gran equip: Pablo García i Marc Serena, directors, Yolanda Olmos, productora, i Verònica Font, dissenyadora de so. Un equip que, malgrat els pocs recursos que dèiem, ja ha aconseguit guardons a l’Outfest, al Chicago Reeling, a la Seminci, al Cape Verde American Film Festival i en molts d’altres. D’aquí a pocs mesos, serà present als Premis Gaudí del Cinema Català, com a finalista a la secció de documentals.

De moment, toca gaudir.