La prosa d’Óssip Mandelstam i la “fúria literària”

En un passatge del recull autobiogràfic 'La remor del temps' (1925), el poeta Mandelstam teoritza sobre la funció crítica del seu propi record. "No vull parlar de mi mateix, sinó seguir el pas del segle, la remor i la germinació del temps. La meva memòria és enemiga de tot allò personal".

En un passatge del recull autobiogràfic La remor del temps (1925), Mandelstam teoritza sobre la funció crítica del seu propi record (la traducció és nostra):

No vull parlar de mi mateix, sinó seguir el pas del segle, la remor i la germinació del temps. La meva memòria és enemiga de tot allò personal. Si depengués de mi, en recordar el passat em limitaria a arrufar el nas.

Una memòria que “no és afectuosa, sinó hostil, i no s’esforça a reproduir el passat, sinó a refusar-lo”. La biografia del poeta, per tant, es posa al servei de la seva intuïció històrica.

Mandelstam viu i escriu a cavall entre dos mons: el classicisme europeu de les passejades pel traçat urbà de Petersburg –la Petròpolis de formes harmòniques– enfront del “caos judaic” de la casa familiar; l’agonia de l’imperi tsarista en col·lisió amb els embats de la revolució i l’estalinisme. I ens adverteix que “a les acaballes d’un període històric, els conceptes abstractes sempre fan olor de peix podrit”. Concep la poesia i la prosa com a gèneres interconnectats que es complementen. Participa de les manifestacions més inquietes del modernisme a Rússia, alhora que es deixa seduir per Dante, Petrarca o Villon. Inventa l’acmeisme, definit per ell mateix com a “nostàlgia d’una cultura universal”, al Taller de Poetes en companyia d’Akhmàtova, Gumiliov i Gorodetski. Proclama la paraula contra la buidor, la pedra com a discurs articulat –el seu primer poemari es titula justament La pedra (1913)–, una arquitectura sonora lligada a les grans construccions de la cultura europea. Tal com va dir Angelo Maria Ripellino, Mandelstam sent fascinació per les coses immòbils i fixades per a l’eternitat, i en la seva obra aspira a restaurar la corporeïtat dels objectes. Aquesta veu trobarà en el Petersburg del canvi de segle, temps abans que la ciutat esdevingui “coneguda fins a les llàgrimes” en un famós poema de 1930, un microcosmos massís que contrasta dramàticament amb la descomposició de tota una època. I que a través d’una mirada retrospectiva és percebut com a espectacle i decorat d’un “imperialisme infantil”:

Puc dir ara, sense embuts, que als set o vuit anys tot el gran centre de Petersburg, els barris de granit o pavimentats de fusta, aquell cor tendre de la ciutat inundat de places, els jardins arrissats, les illes dels monuments, les cariàtides de l’Ermitage, el misteriós carrer Mil·liónnaia, on mai no es veien vianants i entre els marbres del qual només guaitava una botigueta d’andròmines, i, sobretot, l’arc de l’Estat Major, la plaça del Senat i la part holandesa eren per a mi quelcom sagrat i solemne.

No sé amb què devia poblar el seu Capitoli la imaginació dels petits romans, però jo poblava aquestes fortaleses i places amb una parada militar mai vista, ideal, universal.

El professor de literatura del Mandelstam adolescent al prestigiós institut Ténixev és el poeta i crític Vladímir V. Híppius, el qual “ensenyava als nens, en comptes de literatura, una ciència molt més interessant: la fúria literària”. Aquest element estableix el to de la relació amb la paraula poètica, un vincle que és apassionat i arbitrari, “ple de bilis i amor”, que no exclou l’enveja ni la gelosia, la manca de respecte o la injústicia, igual com acostuma a passar en les millors famílies. Un entusiasme allunyat del foc litúrgic, de la visió de les belles lletres com un panteó on es veneren ídols antics…

La fúria literària! Si no fos per tu, amb què menjaria la sal de la terra?

Ets el condiment del pa insípid de la comprensió, la consciència joiosa de la injustícia, la sal dels conspiradors que es transmet d’una dècada a l’altra amb una reverència maliciosa, amb un saler de vidre tallat i una tovallola brodada! Per això m’agrada tant apaivagar la febre de la literatura amb la glaçada i les estrelles punxegudes.

Jo anava a casa seva a despertar la fera que hi ha en la literatura. A sentir com rugia, a veure-la regirar-se: anava a casa del meu mestre de “llengua russa”.

Com remarcà l’escriptor i filòsof jueu Iuli B. Margolin, la prosa lírica que Mandelstam escriu durant els anys vint és agressiva, mordaç i desafiant, marcada per una forta tensió formal, i constitueix un intent d’autoafirmació i autodefensa. Mandelstam s’expressa amb un estil nerviós i riquíssim, ple d’imatges llampants i evocatiu de conceptes, els quals criden la implicació del receptor per mitjà de complicats recursos d’estranyament i ambigüitat, talment “una pluja de grans que han de germinar dins l’esperit creador del lector” (N. Struve). Segons apunta Vladímir V. Weidlé, aquesta prosa assoleix sovint la magnífica saturació del vers, vol aconseguir la frase acabada en si mateixa, autònoma, que funciona al marge de l’entorn textual.

Però no hi ha opinions unànimes: a Tsvetàieva li desagradava profundament La remor del temps, que veia com una natura morta; i al col·lega acmeista Gueorgui Adamóvitx aquest estil li inspirava “tristor i avorriment”, el trobava ampul·lós i afectat…

L’espessor conceptual i al·lusiva de la prosa lírica de Mandelstam fa el cim en el Viatge a Armènia (1933) (vegeu Armènia en prosa i en vers. Traducció d’Helena Vidal. Barcelona: Quaderns Crema, 2011, pàg. 39-96). Concebut com una mena de quadern de notes que recull reflexions esparses sobre el paisatge d’aquell país del Caucas, les ciències naturals, les teories evolucionistes de Lamarck i Darwin, la lingüística, la gramàtica armènia, els impressionistes francesos o la poesia persa, l’autor hi elabora una prosa pictòrica que recrea una atmosfera talment del Gènesi, animada per la presència formidable del mont Ararat:

Des d’allà es veu bé el pare Ararat i hi ha un aire sec de frontera que, sense voler, fa que et sentis com un contrabandista.

Vaig tenir l’ocasió d’observar els núvols rendint culte a l’Ararat.

Es desplaçaven amb el moviment descendent i ascendent de la nata quan entra en un got de te daurat i s’hi dispersa en forma de cúmuls tuberculars.

He desenvolupat un sisè sentit, “araratià”: el sentit d’atracció per la muntanya.

Aquestes pàgines aboleixen les partions habituals entre gèneres literaris, tot oferint una síntesi nova, una forma híbrida modernista que integra la densitat de la matèria verbal amb la fragmentació, el collage bigarrat, la tècnica de mosaic. La prosa del poeta posa tots els recursos en joc a còpia de metàfores densíssimes, apariaments de camps semàntics oposats, salts i interrupcions abruptes, visions fulgurants pouades en la natura, en els monuments arquitectònics o en les tradicions locals. Llavors les imatges adquireixen l’aspecte capriciós de la comparació abusiva, de l’analogia temerària, però també l’evidència elemental de les fotografies dels manuals de divulgació, els dibuixos acolorits d’animals i plantes o els gravats ingenus (A. M. Ripellino):

La terra estava rosegada per la sal i les escates de peix feien l’ullet com plaquetes de quars.

Més que no pas els bolets m’agradaven les pinyes gòtiques de les coníferes i les glans hipòcrites, entaforades en les seves caputxetes de monjo.

Armènia és el primer imperi de la Creació i el primer país que va adoptar el cristianisme, un poble valent i arcaic que “no es regia pels rellotges de les estacions de tren i de les oficines, sinó per un rellotge solar”, un punt de trobada entre l’Occident i l’Orient. Mandelstam hi fa una estada entre els mesos de maig i octubre de 1930, un viatge llargament cobejat, en companyia de la seva esposa Nadejda Iàkovlevna. Hi descobrirà paisatges subjugants, una mena de refugi primigeni que resguarda els valors del món antic i la civilització occidental, el cristianisme originari unit amb el llegat hel·lenístic (han passat cent anys des que, el 1829, Puixkin va visitar aquests altiplans i en consignà les seves impressions en el Viatge a Arzrum). El text celebra el triomf momentani de la vida –“un dia d’escreix, ple de so, de gust i d’olfacte”– enfront dels poders de la destrucció i la mort (R. Dutli). El poeta-pintor surt “de l’ambaixada pictòrica al carrer”; la seva és una mirada asimètrica, dentelluda, capaç d’imbricar alhora eixos òptics diferents, amb la qual analitza els mecanismes de la percepció visual i malda per apropiar-se de manera selectiva d’allò que observa. L’ull com a òrgan del pensament. La mirada lliure, la cultura (i l’aventura) de l’ull, aliat de la veu, com a condició prèvia de l’escriptura en llibertat:

Miris on miris, als ulls et falta sal. Caces formes i colors i tot és pa d’àngel. Així és Armènia.

Aquí jo allargava la vista i enfonsava els ulls dins l’ample calze del mar, per treure’m qualsevol bri i qualsevulla llàgrima.

Allargava la vista com qui estira un guant de pell fina damunt la forma: la faç blava del mar…

Tranquil·lament, sense presses –com els infants tàrtars quan banyen els cavalls a Aluixta–, immergiu l’ull en aquest medi material que li és nou, i recordeu que l’ull és un animal noble, però tossut.

L’ull viatger lliura a la consciència les seves cartes credencials. Aleshores, entre l’espectador i l’obra s’estableix una mena de contracte fred, com ara un secret diplomàtic.

Les dents de la vista s’esmicolen i es trenquen quan mires per primera vegada les esglésies armènies.

Al llarg del llibre és sorprenent la recurrència d’elements de la fauna i la flora, que adesiara es combinen en una “zoologia fabulosa”, produint petites fantasmagories, somnis agitats d’un naturalista, noves impressions cromàtiques i de vida salvatge:

[…] en la penombra del comitè executiu per a assumptes científics blavejaven els morros policíacs d’unes truites gegantines conservades en alcohol.

[…] vaig poder admirar la foguera escandalosa de les roselles. Falsos distintius de cotilló, brillants fins al punt de provocar dolor quirúrgic, aquestes papallones incandescents de boca buida, grosses, massa grosses per al nostre planeta, creixien al capdamunt de fastigoses tiges peludes.

Per sota de l’escorça de les palmeres sobresortia com un fregall de perruques teatrals […]

La raó artiodàctil dels mamífers vesteix els dits d’aquests amb una banya arrodonida.

El cangur es trasllada a còpia de saltets lògics.

Els lleopards tenen orelles astutes d’alumne castigat.

O que apareixen en escena per suggerir un determinat episodi d’una crònica històrica o una llegenda, tot provocant un llambreig oníric, surrealista, de matèria desfent-se:

El rei té les ungles trencades i les paneroles se li passegen pel rostre.

Un altre vessant de la prosa de Mandelstam és de caire més aviat teòric i assagístic i, tret de la nostra versió de l’article-manifest “El matí de l’acmeisme” (Superna, núm. 3, primavera-estiu de 2013, pàg. 42-46), roman inèdit en català. En textos com ara “La paraula i la cultura”, l’autor suggereix que tot allò que no és tradició és plagi, i es mostra convençut que l’art revolucionari es configura a partir dels models clàssics (“La poesia clàssica és la poesia de la revolució”). Un classicisme que, combinat amb l’ús altament eficaç del símil, la metàfora, el distanciament irònic i la paradoxa (“La lògica és el reialme de l’inesperat. Pensar de manera lògica significa sorprendre’s continuament”), impregna d’una manera o altra tota la producció d’aquest homenot del modernisme rus. Un cognom de jueu asquenazita esdevingut universal, que guspireja entre el prodigi literari i la tragèdia del Gulag.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació