La perdurabilitat (o no) d’un film

5.10.2012

És cert que les imatges són fugisseres i se’ns escapen. És cert que un fotograma mor quan dóna pas al següent. Fins i tot és cert que un film deixa de ser quan s’acaba i arriba la fosa a negre. Però igualment cert és que cada imatge, cada fotograma i cada film reneix en l’esperit d’aquells espectadors que són capaços d’invocar-los. Amb un record, no cal res més que això.

 

'Bonsái' de Cristián Jiménez

Fa poc coincidien a les cartelleres barcelonines dos films que es definien com “alternatius” o “minoritaris”. És a dir, cap dels dos era un blockbuster de Hollywood, ni ens havien bombardejat prèviament per a fer-nos sentir habitants d’una altra galàxia si no les anàvem a veure. Es tracta de la indie nord-americana El amigo de mi hermana i la indie xilena Bonsai. Bones propostes totes dues, la pregunta és inevitable. D’aquí un temps, ens vindrà de gust tornar-les a veure?

La seva resistència al pas del temps dependrà de la seva singularitat. En un món que ens empeny cap a la homogeneïtzació i els estàndards, sempre acabem recordant aquelles persones i situacions que escapen de la normalitat. El amigo de mi hermana, malgrat la bona estona que fa passar, té més probabilitats d’acabar engruixint el corpus de pel·lícules de la marca Sundance. Bonsai, en canvi,  manté una entitat i personalitat pròpia, aconseguida més enllà de cap categorització nacional o estilística. Serà la pel·lícula dels “pololos” (nòvios en xilè), dels trèvols que ofeguen relacions, de l’àvia sorda que escolta música i de les llibretes mecanografiades i estratègicament tacades amb tasses de te.

Bonsai regalima missatges. Que trobin destinataris disposats a correspondre-hi, aquesta és una altra qüestió. Però és inqüestionable que no hi falten ni plans ni escenes que convidin efusivament a ser desxifrats en una segona, tercera o quarta lectura. Literatura i cinema es retroalimenten constantment, en un viatge paral·lel de Proust als joves, i dels joves a Baudelaire. Com les arrels d’un bonsai, paraula i imatge formen una unitat indissoluble. El triangle amorós s’expressa de forma diferent a El amigo de mi hermana: un jove a la trentena i desgraciat, l’eterna amiga que se l’estima molt i encara no ho sap, i una germana lesbiana que es deleix per tenir un fill. Ja tenim prou ingredients per una d’aquestes comèdies intel·ligents que ens arriben puntualment del Festival creat per Robert Redford. La nova història de Lynn Shelton, que ja ens en va regalar una de bona amb Humpday, presenta un al·legat pel diàleg i la sinceritat. Per les converses properes, de tu a tu (en lloc de twitt a twitt) amanides amb grans quantitats de whisky i una mica de filosofia de manual, que no deixa de ser útil i reconfortant, de tant en tant. Recuperant una bicicleta de la infantesa que l’ajuda a trobar-se a si mateix, El amigo de mi hermana està protagonitzada per un tipus marginal que ho és relativament. Perquè avui dia, ser inestable financera i/o emocionalment el converteix, més aviat, en un tipus ben normal. El film gira a l’entorn d’afectes i conflictes que no se sap ni quan van néixer, però que ens ho fan passar magra quan compareixen. Ens recorda els aniversaris que se succeeixen i ens turmenten perquè res és el que ens pensàvem que seria.

 

'El amigo de mi hermano'

 

L’estil Sundance funciona, i molt bé. Però realment podem dir que aquesta producció se situa a les antípodes del cinema comercial? L’etiqueta “de baix pressupost” no sempre vol dir que una proposta voregi els límits del llenguatge cinematogràfic. Ni tan sols implica que busqui traspassar les fronteres que el cinema dominant imposa per arribar al màxim de públic possible. La caseta bucòlica a la muntanya, on els protagonistes nord-americans independents es coneixen, discuteixen i reneixen, té molt poc a veure amb els pisos d’estudiants del Xile dels anys 90. Ens ajuden a estimar més el cinema, ens persuadeixen de la seva essència artística, de la seva capacitat per fer-nos reflexionar?

Contestar afirmativament és fàcil en el cas del Bonsai del xilè Cristián Jiménez. Perquè partint de la novel·la d’Alejandro Zambra no només explica les vicissituds del procés d’escriptura del jove Julio. També es despulla davant la pantalla, mentre s’interroga sobre el propi procés de creació fílmica, les seves anades i vingudes. El director opta per començar explicant el final de la història, i això ja és tota una declaració d’intencions: la falta de suspens ens obligarà a centrar la mirada i l’atenció en altres aspectes que solen quedar relegats darrere dels diàlegs. Així som més conscients de la seva poètica, quasi documental, quan mostra els petits detalls del dia a dia.

Reconeguda dins la secció “A certain regard”, una de les seccions del Festival de Cannes que realment determina cap on va el cinema, Bonsai és d’aquestes poques joies cinematogràfiques que mai oblides. Recomanar-la a algú és, sens dubte, fer-li un regal. Com regalar un llibre, i no un de qualsevol: un d’aquests que ens ve de gust revisitar cada cert temps.