La Passió segons Herreweghe

12.04.2012

La Passió segons sant Mateu és una obra oberta. Com a tal, planteja diverses lectures i, en conseqüència, no poques dificultats interpretatives. Perquè, més enllà de qüestions tècniques, hi ha l’enfocament, el matís que cal aplicar a una de les peces clau de la primera modernitat en clau musical. Deixem clar d’entrada que, per a l’autor d’aquestes línies, que es declara agnòstic, l’Opus Magnum de Johann Sebastian Bach és un cant a la solitud de l’individu quan aquest es troba a les portes d’una mort tan cruel com injusta. I aquest, sense oblidar la sincera i latent espiritualitat de la partitura, és el punt de vista que adoptem habitualment quan escoltem les estructures musicals de l’inabastable edifici bachià que és la Passió segons sant Mateu. La pedrera dels criteris “filològics” que semblava obrir-se als anys setanta del segle passat gràcies a mestres com el recentment desaparegut Gustav Leonhardt o Nikolaus Harnoncourt, no sembla que s’hagi exhaurit. I Philippe Herreweghe, anant més enllà del seu enregistrament de la peça de Bach (Harmonia Mundi), ho ha demostrat amb escreix en dues audicions, la primera a L’Atlàntida de Vic (3 d’abril) i la segona al Palau de la Música Catalana (4 d’abril) en el marc de la temporada Palau 100. La de Herreweghe és una versió netament protestant, és a dir ascètica, sòbria, sense efectismes i atenta no tan sols a la música, sinó al sentit pregon que aquesta mateixa música dóna al significat últim de les paraules. De la Paraula, en definitiva, d’acord amb la rellevància del text en la litúrgia luterana. El director flamenc no renuncia al dramatisme (fins i tot teatral, però mai operístic) inherent a la partitura, però ho fa amb accents marcadament mesurats, amb una intensitat progressiva, evolutiva, de tal manera que un d’adona, al final de l’execució, que ha arribat a un clímax absolut després d’haver aprofundit en els preliminars que duen al sagnant Gòlgota. Viatge apassionat i apassionant, doncs, a través d’una de les pàgines musicals més completes d’Occident. Herreweghe va aconseguir, davant dels esfectius orquestrals i corals del Collegium Vocale Gent una sonoritat completa, ben resolta i d’afinació impecacle. Magnífics obligats en les àries (oboè i viola da gamba en particular) per a esplèndids solistes com ara el contratenor Damien Guillon (emotiu “Erbarme dich”) o les sopranos Julia Doyle i Grace Davidson. En canvi, va convèncer menys el baix Peter Kooij, correcte com a Pilat però fluix en una ària tan sentida com és “Mache dich, mein Herze, rein”. Mals menors, tanmateix. Les passions com a gènere musical, i en concret les que coneixem de Bach, es basen en el fil narratiu de l’Evangelista. La part, esgotadora, pot aparentar lleugeresa (sense ser-ho) quan es compta amb un tenor com Marc Padmore, anunciador de la bona nova en tremp, estil, fraseig i musicalitat. Tot un referent i tot un luxe haver-lo escoltat en directe. Per contrast, al Jesús de Michael Nagy, tot i haver mostrat una personalitat innegable pel que fa a color i timbre, li va faltar la rotunditat cavernosa per mantenir aquella autoritat fonamental que remarca la presència entre divina i humana del crucificat. Enguany, la temporada Palau 100 ha acollit aquest monument musical apostant per la interdisciplinarietat: sobre el paper, semblava bona idea incloure al principi de les dues parts filmacions del videoartista Bill Viola, Emergence i Departing Angels. Però el context no era el més adequat, l’obra de Bach és suficientement densa per si sola com per afegir-hi quelcom més, i al públic melòman de Barcelona, conservador per definició, no li agrada complicar-se l’existència. I això és molt respectacle, tot i que no ho és tant comportar-se amb una actitud obertament i sorollosament hostil. L’Art mereix una mica més de respecte.

Blog de Jaume Radigales: Dietari operístic               Twitter: @jaumerb