La Passió segons Bill Viola

7.04.2012

Perfecció tècnica, llarga extensió i programes ambiciosos. I la paciència i l’atenció que demanen al públic. Més enllà d’aquests atributs, un abisme separa J. S. Bach de Bill Viola. Les obres d’aquest últim atenen a la possibilitat d’un retorn a la metafísica sobre les pantalles. Les del geni alemany, a la complexitat racional de la composició i a l’austeritat emocional luterana. Un abisme que no va poder saltar el Collegium Vocale Gent junt a l’Orchestre des Champs- Elysées. Ni al Teatre de l’Atlàntida de Vic dimarts, ni dimecres al Palau de la música. I no per una mancança qualitativa: tot i l’esplèndida direcció de Philippe Herreweghe, la Passió segons sant Mateu anava per un camí i les projeccions d’Emergence i Departing Angel en seguien un altre. Bill Viola i Bach no dialoguen, es donen l’esquena.

Emergence, el primer sketch visualitzat abans de l’audició, ja formava part del grup The Passions. Són deu minuts arrebossats de pietat, amb un cos cristològic i pàl·lid emergint d’un sepulcre que alhora és pica baptismal, i que acaba lànguidament sobre els braços de dues suposades Maries. Aquestes l’estenen al terra fins a composar un Threnos, l’embrió bizantí del que seria la pietat clàssica, que arriba a Viola segurament a partir d’exemples del renaixement i la pintura flamenca. Rubens,Tizià, Masaccio, Giotto. A l’interludi del concert veiem Departing angel, que pertany a una de les instal·lacions més cèlebres de Viola: Five angels for the millennium. És la llarga immersió d’un individu en un espai nocturn ple d’aigua. L’artista nord- americà concentra en el seu treball una espiritualitat eclèctica, barreja de budisme zen i mística sufí i cristiana. En el seu art no hi ha paraules ni narració. El poder icònic de la imatge és suficient, atès que hi ha una convicció sentimental que obté preeminència.

En canvi, el protestantisme abraçat per Bach, com a religió moderna (cristianisme revisat), conté un fort aire iconoclasta. No reconèixer res en els sentiments que no estigui justificat pels pensaments. La representació d’imatges prové d’una iconolatria passada, com la de les religions politeistes, les icones massa explícites dels retaules medievals, o les estampes catòliques. I és aquí on trobem la tensió latent entre els materials que es combinen. El propi Harreweghe es mostrava reticent al projecte ideat per Víctor García Gomar, membre de la direcció del Palau: “La Passió de Bach està pensada per fer-la pura, sense posada en escena”; entre altres coses perquè en l’anhel formalista de Bach hi trobem bona part d’aquella interioritat ascètica. Finalment les imatges i la música van actuar per separat, però si García Gomar considera que els “retaules” de Viola són “La reflexió prèvia per entrar a l’univers sonor i espiritual de Bach”, és que el nexe no s’ha pensat detingudament.

No podem menystenir l’aprovació que el reputat vídeo- creador ha donat al projecte, satisfet per la idea també a nivell conceptual. No obstant, de la mateixa manera que el fervor de les emocions destorba la introspecció, els seus captivadors vídeos descol·loquen el tarannà de la música de Bach. Vaja, que sempre és una bona notícia la creació de sinergies artístiques. Més encara si els elements són de gran qualitat -tant Viola com el Collegium Vocale Gent, que porta interpretant la Passió durant 5 anys, són d’un nivell incontestable. I Mark Padmora (Evangelista) ens va regalar una interpretació antològica-, i s’organitzen per a un cicle tan especial com el Palau 100. Però si ha de ser una constant, millor que les relacions a establir siguin exhaustives i, sobretot, coherents.