La partida (Dealer’s Choice), de Patrick Marber

11.07.2014

Si us conviden a participar en una ‘Dealer’s Choice’ —subtítol de ‘La partida’ i en realitat títol original de l’obra teatral— tingueu en compte que es tracta d’una partida de pòquer casolana basada en una mena de jugades, diguem-ne, a gust del consumidor. Tot i que els diners hi entren en joc, el que pesa més és l’entreteniment sense afany de fer caixa. Una mena de parxís per a criatures, vaja. La base del joc és que es pot optar per diferents variants del pòquer que poden escollir cadascun dels jugadors.La ronda funciona en la direcció de les agulles del rellotge al voltant de la taula —aquí els espectadors observaran com subtilment la taula de joc de la segona part del muntatge es mou en en cercle en aquesta mateixa direcció com ja s’ha vist recentment en algun altre espectacle— i les conseqüències de fins on pot arribar el joc depenen de la febrada dels jugadors.

La partida Amb Ramon Madaula, Andrew Tarbet, Marc Rodríguez, Joan Carreras, Andreu Benito, Oriol Vila - Fotografia Teatre Romea

Patrick Marber (nom literari de Patrick Albert Crispin Marber, autor nascut a Wimbledon, Londres, el 1964) es va pràcticament donar a conèixer amb aquesta obra el 1995, quan la va estrenar al Royal National Theatre. Posteriorment, però, la glòria popular li arribaria el 2004 amb la pel·lícula ‘Closer’, un èxit amb l’aval dels EUA, de la qual en va ser guionista, dirigida per Mike Nichols, una història romàntica de dues parelles.El tàndem de la parella Julio Manrique (director) i Cristina Genebat (traductora) ha adaptat l’obra a una ambientació urbana barcelonina, una opció gairebé d’obligada necessitat perquè els espectadors entenguin les aspiracions d’un dels sis protagonistes. Obra que toca un dels àmbits més actuals, la restauració, situada en un veterà restaurant de la ciutat, La Carta, que dirigeix l’Esteve (interpretat per Ramon Madaula) i que acaba sabent que un dels cambrers de la casa, Maxi (interpretat per Marc Rodríguez) vol comprar un local d’un carreró de tercer ordre de la Zona Franca per muntar-hi el seu propi negoci. ¿Què passarà a la Zona Franca d’aquí a uns anys? ¿Viurà aquell actual mas robat la transformació que va viure en el seu moment la Vila Olímpica i més tard la zona del Fòrum? ¿O quedarà només com una de les quimeres frustrades de l’alcalde Trias quan d’aquí a un any la coalició de forces de l’Ajuntament de Barcelona hagi canviat de dalt a baix a causa del desori existent en les formacions polítiques?Si fem cas del que pensen del projecte d’en Maxi alguns dels col·legues que treballen amb ell al restaurant La Carta, tot fa pensar que és difícil convertir un antic espai amb wàters públics inclosos en un restaurant amb cuina de primera fila. La il·lusió, però, mou muntanyes… i restaurants.

Darrere del projecte d’en Maxi, però, hi ha l’ambició, els deutes, les rancúnies, les enveges i els tripijocs personals. Sis personatges tan ben avinguts a l’hora de fer taula de pòquer —a l’infern del restaurant— i tan malavinguts a l’hora de la feina i les relacions d’amistat —al cel de dalt, al menjador.Cal tenir en compte aquesta diferenciació entre dalt (menjador) i baix (celler) que ha emfasitzat aquest muntatge dirigit per Julio Manrique, que ha capgirat la platea i l’escenari del Teatre Romea amb una plataforma central i que opta per no aturar el ritme de dues hores amb cap entreacte, mentre es fa el canvi de menjador i cuina de la primera part a celler i magatzem a sota, de la segona part, amb els sis intèrprets en la penombra, amb casc i llanterna d’espeleòleg inclosos.

De la presumpta netedat de dalt es passa a la evident foscor de sota on té lloc la partida o la ‘Dealer’s Choice’ dels sis individus. Una primera part que ha servit per conèixer les inquietuds, la manera de fer i els conflictes personals de cadascun dels personatges que contrasta amb una segona part on surten sobre el feltre verd no només les cartes bones i les dolentes sinó també les veritats i les mentides de cadascun d’ells. Com en un joc de pòquer, cada jugada serveix perquè cadascun dels sis personatges vagi desapareixent d’escena de la mateixa manera que hi ha entrat. La majoria ho fa com a perdedor empedreït; algun se’n surt com a guanyador de consolació; i només un, se’n surt com a absolut vencedor de la partida.L’obra marca una de les característiques de Patrick Marber. Aquí, contràriament del que passaria més endavant amb la pel·lícula ‘Closer’, les relacions de parella són absents. El que compta és la relació entre pare (Esteve) i fill (Carles / Charlie), interpretat per Oriol Vila; o les bones i males relacions entre el cuiner, Sant (Joan Carreras) i un altre dels cambrers, Frankie (Andrew Tarbet), o la malèfica complicitat entre Carles / Charlie, el fill, amb l’únic comensal d’aquella nit al restaurant La Carta, Ash (Andreu Benito), un individu sospitós que s’afegeix a la partida habitual de La Carta i que és el personatge, esclar, que porta la trama al desenllaç.

‘La partida’ és una obra on els intèrprets han d’injectar vida i realisme als seus personatges. Si no fos així, tot s’ensorraria. Julio Manrique ha dirigit els sis actors fent que s’interseccionin els dos plans de la primera part —menjador i cuina— amb fragments de converses a una i l’altra banda, amb una paret invisible, sense que aparentment tinguin res a veure una conversa amb l’altra. Ha forçat alguns dels diàlegs més crispats. S’ha moderat, en canvi, en algunes de les situacions en què quan tot s’hauria de desmarxar impera la calma.

Hi ha un volgut contrast, doncs, entre disparar la violència per futileses i mantenir la serenitat davant del desastre. Aquest equilibri fa gairebé perfecta —per no dir perfecta del tot— la posada en escena. Hi ajuden les interpretacions de cadascun dels personatges: la tranquil·litat de Ramon Madaula (Esteve, el pare i patró del restaurant), el misteri d’Andreu Benito (Ash, el nouvingut), l’estar pels fogns de Joan Carreras (el cuiner), la mirada enfora d’Andrew Tarbet (el cambrer), la falsa dolescència d’Oriol Vila (el fill d’Esteve) i l’excitació, la ingenuïtat, l’optimisme i l’autoenganyifa de Marc Rodríguez (el cambrer Maxi), el personatge, que, per obra i gràcia de l’autor Patrick Marber acaba sent, sense voler-ho, el protagonista absolut de ‘La partida’.

«La partida (Dealer’s Choice)», de Patrick Marber. Traducció i adaptació de Cristina Genebat. Intèrprets: Ramon Madaula, Joan Carreras, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet, Oriol Vila i Andreu Benito. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudants escenografia: Sergi Corbera i Judit Colomer. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Maria Armengol. Espai sonor: Ramon Ciércoles. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Grec 2014. Teatre Romea, Barcelona, 10 juliol 2014.

Etiquetes: