La novel·la drag que Catalunya necessita

21.04.2016

Que Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978) és una de les veus més destacables de la —ja no tan— jove poesia catalana és un fet. Que a partir dels anys de picar lletra i cors i ments s’ha guanyat una veu pròpia, altament identificable, i una solvència impecable com a poeta, gràcies a obres com Natural delit (2010), Extrema llum (2014) o Matèria fosca (2014), també. Però que ara l’autor de Sitges es presenti, just a les portes de Sant Jordi, amb una novel·la davall el braç és una autèntica sorpresa. Agradable, benvinguda, feliç.

joan duran, joana fort

Joan Duran | Foto: Joana Fort

Una novel·la drag

Eva Túrmix Ginebra (2016) és el títol que Duran publica amb el segell mallorquí Adia Edicions. La trama és força senzilla: la història de tres joves, Toni, Pablo i Daniel, que a la verdor de Sitges 73-78, que diria Blai Bonet, juguen a ser Eva, Túrmix i Ginebra, notes discordants però necessàries en una societat dominada pel feixisme, pel masclisme i per la manca de llibertats. Una societat que no les entén, que les rebutja i les enfonsa o que, en el millor dels casos, les intenta esborrar. Eliminar el diferent, silenciar-lo, és sovint l’actitud d’aquell que té les de perdre dialogant.

Si bé és cert que aquesta és la primera novel·la de Duran, no és per res la d’un principiant. I la pregunta típica i de difícil resposta sobre si és una novel·la de poeta o no només pot ésser resolta a partir de la lectura, i el que un considera els límits de la poesia, si és que en té.

En tot cas, és justament fora del cànon que aquesta obra es va obrint pas: Eva Túrmix Ginebra és una novel·la drag. I ho és en tots els sentits ja que, més enllà de la temàtica, el transformisme s’apodera del format d’aquest text, que navega entorn d’un garbuix molt ben trenat de veus de personatges, persones i animetes diverses, turmentades, nobles, hipòcrites, brillants. Es tracta d’una novel·la coral, descarada, una mostra de la literatura de les mil cares, en què el llenguatge i l’estil acurats, treballadíssims, marca de la casa de la producció de Duran, esdevenen un personatge més al costat del que fa de bon conviure, de bon seguir llegint.

Així, no és d’estranyar que cada part del llibre, focalitzada en cada cas en una veu i un idiolecte diferents, sigui una demostració de força d’un poeta que narra o d’un narrador que sempre va una mica més enllà. Al llarg de la novel·la, el lector s’amara de la urgència i el pragmatisme de la Túrmix, que no podria tenir un nom més encertat, però també navega entre els núvols filiformes de les ressaques i els monos d’Eva, la “fruita picada als peus de la pomera”, la corrupció i la manca d’escrúpols de Rafel Carbonell, l’estupefacció de Daniel, l’home que torna al niu a causa de “l’impuls d’escapar-se de dins la camisa de força de la seva vida”, o de Pablo, el passat que torna per venjar-se o, senzillament, tornar a girar els focus cap a la veritat.

Però si Eva Túrmix Ginebra és una novel·la drag, qüestions formals de banda, és també gràcies a l’exercici de transgressió que efectua. Duran elabora, al llarg de les més de cent trenta pàgines de novel·la, un tractat sobre la por, la vergonya i el sentiment de culpa tan típic dels països judeocristians, i desemmascara, alhora, els rostres dels repressors, dels botxins, dels hipòcrites amagats rere anys d’indemnitat. I dels seus fills, els d’avui, és clar. Són, els personatges d’aquesta història, víctimes de “massa fragilitats. Massa dents per a una carn tan dèbil, tan escurada per la por”, que malden per establir un nou sistema, un ordre simbòlic propi, queer, renovador, lliure, al cap i a la fi, a partir de la pròpia veu. Veu d’home que quan vol es transforma en dona, veu de dona que la imaginació i les ànsies de viure han creat per habitar el “paradís de les […] nits d’alcohols i de poppers”.

La transgressió possible: tradició i modernitat

Joan Duran | Foto: Cristian López Ferré

Joan Duran | Foto: Cristian López Ferré

Joan Duran sap que l’única transgressió possible és aquella que és conscient del que està trencant. La seva obra poètica ja n’era una bona mostra: als seus llibres anteriors, el poeta dialogava amb Espriu i amb Vinyoli, amb Estellés i amb Bonet, amb Rusiñol i amb Marçal, i ho feia amb altes dosis de renovació i contemporaneïtat.

Eva Túrmix Ginebra no n’és una excepció: la primera novel·la de Duran sembla, segons com, funcionar a l’estil d’un corn marí en què tot ressona i del que tot surt transformat. No és complicat relacionar el text amb La passió segons Renée Vivien (1994), de Maria Mercè Marçal, i la relectura queer i en clau femenina que aquesta fa de l’imaginari cristià: la passió, el patiment enamorat. Tampoc és mal de fer trobar-hi les influències del Blai Bonet sencer, complet, el d’El mar (1958) i el de L’evangeli segons un de tants (1967), que també rellegeix el cristianisme des d’una perspectiva personal i genuïna com poques. O amb l’efervescent i fulgurant Puta marès (ahí) (1977) de Biel Mesquida, amb beates que viren de gènere, època i espai, a la bella manera orlandiana, i que sorprenentment mai no ha estat reeditada. O amb El dia que va morir Marilyn (1969), del queeríssim Terenci Moix, que transcorre, en part, a la mateixa Sitges marica i bandarra d’aquells anys. Ocaña, Nazario i Almodóvar també naveguen entre el cos de lletra d’aquest text, sobretot al final, que quasi podria estar signat pel director de La mala educación (2004).

Però si una matèria passa pel sedàs de Duran a Eva Túrmix Ginebra a banda de la tradició literària aquesta és, sobretot, la de l’imaginari cristià. Qualsevol bon lector ja haurà pogut trobar, a   la producció poètica de l’autor, un posicionament religiós personal i ferm, un cristianisme ben entès i contemporitzat, i aquesta novel·la és una passa més en la relectura de Duran. L’espiritualitat entesa a l’ampla és un dels pilars de la seva producció i aquesta té també un paper molt important en la generació del nou ordre simbòlic a què fèiem referència abans: així, l’addicta al cavall és una Eva temptada per la poma de la droga i mossegada per la serp en forma de xeringa, la Sitges dels setanta és una revisió del mite de Sodoma i el mateix cos de Crist és el cos d’un transvestit mort enmig d’un crim massa passional.

Duran no té manies a l’hora d’abeurar-se de referents bíblics i presentar-nos-els amb una pàtina d’humanisme d’avui en dia, després d’un bon centrifugat:

“Duien la faldilla curta: la d’ensenyar, arran d’infern, els seus culs de verge. Perquè llavors era en elles, i pel miracle dels seus cossos il·limitats, que totes les marededéus s’aixecaven, de cop, dels seus trons i dels seus pedestals. Inconscients i embogides, damunt la base de sintetitzadors d’I feel love, oblidaven el rictus antic i immòbil de les seves mans, aixecaven els braços i abandonaven el nen a terra, somicant i amb els dos dits alçats. I mentre Déu, perdut, xisclava, elles ballaven com si no hi hagués demà.”

El que més sobta, emperò, és que l’autor juga amb la murrieria i amb el descar, però que sorprenentment —i aquí es troba, en bona part, el mèrit de tot plegat— escriu des de la pròpia creença i el respecte cap a allò sagrat: una bona manera d’estimar la tradició és fer-la viva, deixar-la airejar, i Duran l’exposa a una cort de ventiladors amb cavalls de força industrial. 

Novel·la per a una nova transició

Joan Duran | Foto: Joana Fort

Joan Duran | Foto: Joana Fort

Duran ens presenta, doncs, una novel·la drag que, com els transformistes més experimentats, estrafà la cultura pop i la literatura catalanes i en genera un discurs propi, transformador i transformat. Però per què és Eva Túrmix Ginebra, titulars deliciosament sensacionalistes —ja me’l perdonareu— a banda, la novel·la que Catalunya necessita?

La resposta és molt senzilla: ens trobem davant una novel·la sobre transició política, de gènere, de maduresa, d’humanitat, que no podria aparèixer en un moment més transicional. La literatura, la cultura, la nació catalanes es troben en un dels moments més decisius de la seva existència, en què tot sembla fundacional, fantàstic, tràgic, espaterrant, i textos com el de Duran ens recorden d’on venim i en què no ens hauríem de tornar a equivocar.

Així doncs, la novel·la ens endinsa als darrers anys en què el dictador Franco governava, i també als inicis d’aquella transició que alguns encara no saben si ha començat, si ha acabat o si senzillament s’ha produït mai. En aquest marc de grisos i amb grisos, Duran parla sense complexes del “partit que arreplegava falangistes dels que deien que no ho eren”, dels corruptes, dels continuadors del règim maquillat, de les dones que, en plena connivència amb el nacionalcatolicisme i el masclisme imperant “duien, damunt seu, tota l’orfebreria: esclava, anells, agulla, arracades de pendentif i collarets de majòrica. Que calia fer força goig, què coi”. I ho fa, a més, centrant tota l’acció en un escenari amb el que ja ens té familiaritzats: la Sitges canalla, la de Rusiñol, la de la platja de Sant Sebastià, la que retrona a ritme de Gloria Gaynor, Boney M., Elton John o la Carrà:

“Perquè a Sitges, l’esclat indòmit i frondós del negoci turístic es mesclava, llavors, amb el magma que sobreeixia d’uns locals nocturns que just acabaven d’obrir: uns espais mínims on s’hi desplegava, d’amagat, una vida a les esquenes de l’asfixiant dret canònic que tenia segrestada, endins d’un puny revestit de negre, la moral de tot el país.”

I en una Catalunya encara collada per la força d’una Espanya fosca, guerracivilista, de Ducados i de cotxes de vidre tintat:

“Perquè llavors, els ports eren coladors. I les caixes de tabac de tabac de contraban, l’urna que disfressava de mal menor els flagells que deixataven, dia rere dia, les esquenes on els joves s’hi havien de carregar les màrfegues del futur. I era així, que ho feien: a ritme d’una banda sonora pautada per l’esperança falsa amb què es maquillen les perversions de la mentida. Libertad, libertad, sin ira, libertad. Sida. Pneumònia. Referèndum sobre la llei per a la reforma política. Hepatitis, sobredosis. Habla, pueblo, habla… Quan qui callava era la policia, els ministeris. Quan l’evasió dels punks ja havia traspassat l’àmbit dels núvols irreals per endur-se la terra d’una riuada violenta i deixar un escampall de pedres cantelludes damunt l’asfalt del nou país. Perquè haurien estat metzina, només, les promeses i les proclames. Verí per a la gente que sólo desea su pan, su hembra y vivir la fiesta en paz.

Joan Duran ha escrit la novel·la drag que Catalunya, com sempre, però ara més que mai, necessita: una bella amalgama de crítica, de frescor, de tradició, de qualitat. Un autèntic gest de valentia en aquest país en què, en paraules de l’autor, “parlant de marietes ningú no es vol mullar el cul”. Que Eva, Túrmix i Ginebra ens puguin donar llum, damunt el pedestal o des de sota, per molts anys.