La novel·la de la fi del món

9.09.2015

Ushuaia és un lloc mític, perquè és l’extrem final d’un espai també mític, la Patagònia. Parlo en argentí, ara. Els argentins som, com diu el tòpic, habitants d’un país enorme, majorment despoblat i treballat en paisatges diversos, però la Patagònia és una altra cosa. La Patagònia és el buit i el vent alhora; la terra sense ocells perquè no hi poden volar, tanta és la força del torb que pentina una extensió que es desplega a l’alçada de l’horitzó i que s’ofereix, sempre idèntica, sempre solitària. Són llocs on estàs obligat a trobar-te a tu mateix. Ara imagineu que travesseu la Patagònia fins als confins i desembarqueu –del barco o de l’avió, tant li fa—a la ciutat més austral del món. La fi del món, en puritat. Jo crec que Ushuaia hauria de ser un poblat, i no pas una ciutat, però quan jo hi vaig ser era bastant més el primer que no pas la segona. Ara té desenes de milers d’habitants, perquè el turisme és implacable.

Joan Benesiu | © Núvol

Joan Benesiu | © Núvol

Ushuaia és també paisatge. Muntanyes, un fred intens tot l’any, reguerons de neu desfeta fins i tot a ple estiu, si és que s’hi pot parlar d’estiu. No vaig tenir la sensació d’estar tocant una frontera, sinó d’estar en un lloc irreal on els paràmetres varien i desconcerten. Jo tenia vora 18 anys, i estava enamorada tontament, com solem fer a la post-adolescència, vull dir que no era el millor moment per elucubracions filosòfiques. Però tanmateix vaig tenir molt clara la sensació que tocava un indret inusual i irrepetible. Les cases baixes –recordeu el vent–, colors en les parets, una vegetació que a estones és directament fòssil, l’aigua impecable, l’arquitectura de supervivència. Sempre tornes d’Ushuaia amb la convicció que has viscut una experiència. Ushuaia està més enllà del viatge, és una iniciació.

Bé, tot això que us dic, ha saltat de la meva memòria a un llibre preciós: Gegants de gel, del valencià Joan Benesiu (pseudònim de Josep Martínez Sanchis). També és una experiència retrobar-te a través d’un llibre, però aquesta novel·la insòlita transmet tan bé l’essència d’Ushuaia que, si hi has estat, has estat en aquestes pàgines. Es tracta d’una aventura estranya viscuda per un grup de personatges que es troben un cap d’any a Ushuaia per raons peculiars, cadascú les seves. Al vespre coincideixen en un bar, portat per una dona polonesa i la seva filla. Comparteixen taula i s’expliquen mútuament les penes i els avatars que els hi han dut. No tenen res més, quina altra cosa podrien donar sinó la destil.lació de la pròpia vida, entre veritats i mentides. I llavors passen coses, profundes i tènues, com és la vida quan està en suspens. Perquè Ushuaia és un parèntesi.

La novel.la capta de forma magistral el carácter gairebé màgic de la ciutat austral, la seva condició de frontera última, i doncs de final, allà on la vida s’esgota o recomença, allà on apareixen les preguntes i la desesperació. Tant és si la història l’explica un ric hereu francès, un dissident xilè o una dona que duu la memòria de la guerra europea, en el fons tots els personatges estan en fals perquè encara no han trobat la veritat. O potser només la busca l’autor/narrador. La novel·la és esplèndida. A vegades trobem a faltar, en la literatura catalana, aquesta pulsió universal d’encertar el tema i l’escenari, no diguem ja el llenguatge. Gegants de gel té els dos components que dic, explicats amb una llengua precisa, rica, natural i a estones enlluernadora en la seva volguda indiferència. Una gran novel·la, una escenografia fascinant.

Etiquetes: