La música viva més popular

El Mercat de Música Viva ha arribat enguany a la vint-i-setena edició. Durant quatre dies els carrers i les places del centre de Vic han tornat a ser el marc del deambular rítmic de milers de persones atretes per una gran varietat d’estils musicals.

És tot un clàssic del mes de setembre, tot i que va començar en un octubre. El Mercat de Música Viva ha arribat enguany a la vint-i-setena edició. Durant quatre dies els carrers i les places del centre de Vic han tornat a ser el marc del deambular rítmic de milers de persones atretes per una gran varietat d’estils musicals.

Dom La Nena, cantant brasilera convidada al Mercat | Foto Pere Masramon

En aquests darrers instants de l’estiu, els dies encara són primaverals però les nits ja són de tardor. L’expectació pel començament del certamen musical no amaga allò que passarà quan s’acabi: el retrobament amb la rutina diària, nous projectes encoratjadors però incerts o l’aparició dels primers freds. Sempre he tingut la sensació que quan ens movem en espais culturals amb múltiples al­-licients, el temps resta suspès momentàniament. Un punt d’inflexió entre dues etapes vitals.

Dies abans, hom reconeix un neguit, una lleu emoció primigènia, com si les primeres notes musicals haguessin arribat abans d’hora. Per a molts joves a punt d’entrar en l’adolescència, el Música Viva significa la primera sortida nocturna fins a la matinada. Per a gairebé tothom, un bany de moviment i de joventut, però també de la descoberta d’una música que no ho té gens fàcil per mostrar-se en d’altres canals, sinó és a través de la xarxa.

Però hem d’esperar fins dijous al vespre perquè els diversos escenaris emplaçats tan en els llocs tancats com a l’aire lliure comencin a bullir. Tots queden molt a prop, anar de l’un a l’altre només és una qüestió de pocs minuts. Els concerts d’aquest primer dia, excepte l’inaugural, són gratuïts. Enguany, però, els espectacles de pagament s’han fixat a uns preus populars. Cinc euros per concert. Molta gent ho haurà agraït.

Faig un tomb per la zona del Teatre L’Atlàntida. S’ha fet fosc i els concerts en les dues carpes, la vermella i la negra, fa poc que han començat. La coordinació és precisa. Quan en una acaba un concert, no passen ni cinc minuts perquè en l’altra carpa s’iniciï l’activitat. Per ser el primer dia s’hi veu força moviment. Em trobo amb en Marc Lloret, el director artístic del Mercat i component dels Mishima. Em presento i li demano si podria entrevistar alguns artistes. Em diu que passi l’endemà per la zona professional ubicada en el recinte firal del Sucre i que m’acrediti. Ha estat molt amable. Me’l tornaré a trobar l’endemà al concert d’en Carles Benavent.

El matí de divendres s’ha desvetllat radiant i, al migdia, el cel ofereix un aspecte magnífic. Els núvols dibuixen formes extraordinàries, amb un ritme harmoniós però gens monòton. Més enllà de l’activitat pròpia de la zona professional del Sucre, la ciutat batega a un ritme habitual d’un dia feiner, però a mitja tarda la música comença a despuntar d’alguns dels seus racons més cèntrics. A les set, el sol encara il-lumina part de l’escenari de la Plaça Major, on la Núria Graham, acompanyada per en Jordi Casadesús i l’Aleix Bou, està assajant. Només resta una hora i mitja perquè comenci el seu concert. Juga a casa, però ja se sap que això pot significar una pressió afegida, sobretot actuant en un espai tan ampli i emblemàtic com la plaça.

Me’n vaig fins a L’Atlàntida. A la terrassa, la darrera claror es fon amb la part més alta del conjunt de la Catedral i la cúspide daurada del teatre resplendeix amb major força, quan està envoltada d’ombra. Se senten les primeres notes que surten d’una de les carpes. Només assagen. Un gos, ajagut al terra, sembla escoltar-les amb una certa malenconia. La música, contundent, s’escampa fent batzegades, però no sembla pertorbar l’aire absent d’uns ànecs que remunten el riu Mèder.

Núria Graham a la guitarra | © Pere Masramon

La veu càlida de la Núria s’embolcalla d’un so contundent, elèctric. “Bird eyes” és un treball molt sòlid, en què el pop ha adoptat una mirada més rockera. L’artista de Vic mostra una convicció extraordinària dalt de l’escenari; natural i espontània quan parla amb el públic.

Tot seguit, em dirigeixo a la plaça de la catedral, on en aquell moment toquen els Sense Sal, un grup molt jove de Terrassa. El seu pop-folk vital i festiu m’ha sorprès agradablement. En l’última cançó, el cel deixa caure quatre gotes. Sortosament no ha anat a més. Ja fa uns anys que la pluja sembla haver signat un pacte de no agressió amb el Mercat.

A la carpa negra, actua Dom la Nena, brasilera resident a París. Sola, amb el violoncel, elabora belles melodies que beuen de la música del seu país, i també de la chanson. Desprèn una malenconia que no obvia, però, ritmes més alegres. En una peça fins i tot convida la gent a sortir a ballar. El que millor se’n surti, tindrà un cd de regal. La seva música, així com la naturalitat i la simpatia, han captivat el públic. Quan ha acabat la seva actuació, ha signat uns quants discos. Per a ella, la creativitat, més que de la literatura o d’altres arts, sorgeix del viure diari, de la coneixença amb d’altres persones o de les impressions que rep de les ciutats que visita.

Fora del recinte, em trobo amb el músic osonenc Guillem Roma, a qui no coneixia personalment. Aquest any només ve d’espectador. Li pregunto per la influència de les altres arts sobre la seva música. Abans que aquesta es manifesti, sol pensar en imatges, sobretot les que li poden oferir la fotografia o el vídeo: “Les imatges ja porten una música, un món sonor”. Una cançó, alhora, va més enllà de si mateixa. La dansa tampoc no es pot separar de la música, ja que ambdues no poden obviar el ritme i el moviment.

La carpa negra acull una de les propostes més inclassificables, suggerents i combatives (tan des d’un punt de vista artístic com social): el Niño de Elche, amb el seu flamenc i new wave llibertari envoltat d’electrònica.

Poc abans, la Jazz Cava ha estat l’espai idoni per a la veu d’Isabel Vinardell i l’acompanyament en la guitarra d’Isabelle Laudenbach. Una proposta íntima i poètica, feta amb molta sensibilitat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació