La meva Ismènia, d’Eugène Labiche, a La Seca

1.06.2013

La Seca-Espai Brossa acull l’espectacle ‘La meva Ismènia’, un vodevil del parisenc Eugène Labiche dirigit per Hermann Bonnín, que amb un repartiment de luxe: Lina Lambert, Jaume Pla, Mingo Ràfols, Teresa Urroz i Anna Ycobalzeta. La representaran fins el dia 23 de juny.

 

La meva Ismènia de Labiche a La Seca Espai Brossa

 

Situem-nos, en primer lloc: Eugène Labiche (París, 1815-1888). Autor prolífic amb més de dues-centes obres. Especialitzat, si es pot dir així, en el gènere del vodevil. Cal tenir en compte que al segle XIX no existia la televisió —vodevil contemporani des de les tertúlies a les telenovel·les o els programes escombraria— i que el públic de l’època necessitava l’opi de la distracció. Res millor que el teatre popular. Labiche en va ser un mestre. I l’èxit li va somriure.

Segona part de la situació: Jaume Melendres (Martorell, 1941 – Manresa, 2009), economista i estadístic que va tenir la pensada de completar la formació a París i el cuquet del teatre el va xuclar de tal manera que no va fer mai més números sinó lletres escèniques. D’ell és la versió catalana del vodevil ‘La meva Ismènia’, que data del 1982, i que es va representar per primera vegada a l’Institut del Teatre, en una proposta de treball de l’alumnat, institució amb la qual Melendres va estar absolutament implicat.I tercera part de la situació: Hermann Bonnín, director sense complexos, disposat a no abandonar el factor sorpresa, anant a buscar al fons dels orígens moltes de les tendències que es representen avui als escenaris.

‘La meva Ismènia’, escrita per Eugène Labiche el 1852 (‘Mon Isménie!’), tal com l’ha recuperat Bonnín, és un vodevil breu, d’execució ràpida i de final sobtat, que deixa els espectadors amb la mel a la boca. “¿C’est fini…?”, com deia fa uns dies l’actriu Audrey Tautou, sense ni una joia ni un penjoll, en la presentació de la gala de la Palma d’Or de Cannes.Doncs, això, a ‘La meva Ismènia’ no hi ha tampoc ni joies ni penjolls —bé, sí, una mínima instal·lació abstracta que penja del sostre de l’espai escènic que representa un llum de llàgrimes dels de saló imperial de l’època, però de marqueteria i fusta fina, i que, juntament als mínims telons de fons ancestrals que fan de cortinetes, són obra de Manolo Trullàs —una de les ànimes imprescindibles de l’Espai Brossa antic i La Seca actual per la seva veterana relació amb el públic des de la recepció del teatre—. Despullament, intèrprets, Labiche pur i versió lingüística Melendres impecable, que la companyia ha acabat d’arrodonir amb les adaptacions musicals de Mariona Vila, intermedis cantats a cappella, amb ressò de música francesa contemporània com ‘La vie en rose’ o tonades de cuplet, per acostar el vodevil al caràcter popular del temps del teatre del Paral·lel.

L’anècdota de la trama beu de la ingenuïtat del temps: pare gelós no vol que la filla marxi de casa i per això li posa totes les traves que pot perquè no trobi mai marit. Tieta soltera ronda per la casa intentant fent d’alcavota. Minyona atenta a tot i que aporta el to picaresc que el vodevil no pot obviar. I pretendent de vint-i-un botó que ha de captivar la jove Ismène ni que no tingui els atributs que Ismène potser somniava.A partir d’aquí, l’embolic rau en el fet que cadascú guanyi la partida que més li convé com si participés en un joc de paraules. Per això moltes de les intervencions demanen que els intèrprets s’adrecin als espectadors amb els típics i romàntics aparts que han desaparegut del teatre.

La meva Ismènia, d'Eugene Labiche, dirigida per Hermann Bonnín

Hermann Bonnín, com ha fet en altres ocasions, ha recuperat aquí la presència del que és un dels actors més veterans de la història teatral catalana, l’actor Jaume Pla, que amb 86 anys a les espatlles ben portats, protagonitza una sèrie de compromesos minimonòlegs que, de fet, són els que condueixen tota la trama. Ni Bonnín ni Pla han escamotejat l’estil vodevilesc que li volien donar al seu Labiche, cosa que atorga encara més autenticitat al muntatge. Al seu voltant, un sempre eficaç i polivalent Mingo Ràfols en el paper del pretendent que sap com enganyar escapolint l’engany; la presència gairebé subtil i volàtil de Lina Lambert en el de la tieta soltera; la picaresca de la minyona Chiquette amb l’actriu multiregistre Teresa Urroz, que és qui s’acosta més a la Commedia dell’Arte amb aires de Colombina; i la jovialitat impacient per fugir de casa i trobar marit de la protagonista Ismène, amb una Anna Ycobalzeta que, per circumstàncies biològiques personals ni fetes a mida, aporta un toc de realisme al vodevil en l’escena final que ha de declarar qui és el vencedor o vencedora de la juguesca. Un mes de vodevil Labiche ben servit a La Seca abans que, d’aquí a quatre mesos, com deia aquell, a cal fuster hi hagi novetat.

«La meva Ismènia», d’Eugène Labiche. Traducció de Jaume Melendres. Intèrprets: Lina Lambert, Jaume Pla, Mingo Ràfols, Teresa Urroz i Anna Ycobalzeta. Adaptació de les cançons: Mariona Vila. Il·luminació: Tomàs Pladevall. Escenografia: Manolo Trullàs. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Maria Junyent. Direcció: Hermann Bonnín. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 30 maig 2013.