La llengua de Guardiola

13.08.2012

Avui Pep Guardiola s’estrena a la sala de premsa del Bayern de Munich. És d’esperar que parli en anglès, si no ens dóna una sorpresa i ho fa en alemany. En quina llengua respondrà les preguntes del corresponsal de Catalunya Ràdio? Què ha fet Pep Guardiola per la llengua catalana? Recuperem un article d’hemeroteca de Teresa Iribarren que avui torna a ser vigent.

 

Pocs discutiran que una de les persones que més va treballar pel català el segle passat va ser el lingüista Joan Coromines. Sempre m’ha admirat la vasta tasca científica i la tenacitat de l’home de l’Underwood i les xiruques. Encara avui la seva impressionant obra  -malgrat algunes llicències etimològiques- mereix l’elogi entre els romanistes. Amb tot, més enllà dels cercles acadèmics (la Universitat de Chicago va crear el 2005 la Càtedra Joan Coromines d’Estudis Catalans), la figura de l’insigne catalanista té ben poca visibilitat internacional. Ni avui, ni al segle passat. Coses de l’alta cultura.

Qui, en canvi, va donar molta visibilitat transatlàntica al català en el decurs dels darrers decennis del segle XX va ser Joan Manuel Serrat. Un conegut meu, que aleshores viatjava força per Llatinoamèrica, m’explicava que sempre que agafava un taxi o assistia a una reunió en algun país de parla hispana, li deien: “Ah, usted es de Barcelona…! Así, pues, habla catalán, la lengua de Serrat… pues oiga, puede decirme que quiere decir “tal”, de la canción “tal”?” (l’era del Google traductor encara no havia arribat). Reconeguem-ho: Serrat ha tingut aquesta dimensió divulgativa. Coses de la cultura popular.

Darrerament, un parell de col·legues meus de la UOC, que són acadèmics viatjats i que sovintegen fòrums científics anglosaxons, m’han explicat que quan van per congressos europeus i nord-americans, troben que tothom sap que Guardiola parla una llengua que es diu català. Així doncs, podem estar més tranquils: encara que el català no pinti pràcticament res com a llengua científica –els estudis sobre Salvador Espriu ens diuen que els hem d’escriure amb la llengua de Shakespeare, of course-, gràcies al xicot de Santpedor la comunitat acadèmica internacional coneix la nostra llengua. Ara bé, aquest reconeixement via futbolística ha d’eixamplar el nostre horitzó d’expectatives?

Una informació que em va arribar la setmana passada em fa pensar que sí. Us l’explico. Dimarts vaig dinar amb una familiar meva que està treballant a Miami amb tres col·legues més de Barcelona. Estan muntant un canal de televisió d’Al Jazeera que transmetrà les principals lligues de futbol europees per tot el país de l’NBA. En el decurs del xeflis, aquesta persona m’explicava que Al Jazeera ha vist que el futbol tindrà cada vegada més clientela: l’any passat els naixements d’hispans als Estats Units van superar per primera vegada els dels anglosaxons –coses del melting pot.

A Miami -segons que m’assegurava- la passió futbolística és fora de mida: a tots els bars i restaurants hi ha grans pantalles on emeten a totes hores partits, rodes de premsa i entrevistes. Sembla que entre la població de Miami, eminentment hispana, els nostres jugadors els són ben familiars. Tant, que quan pregunten a la meva familiar i als seus col·legues quina mena d’”espanyol” parlen quan són en alguns d’aquests locals, i ells els puntualitzen que no és espanyol, sinó català, els diuen: “ah, claro, catalán, la lengua de Guardiola!” (no és una llicència poètica, és una pàgina viscuda).

D’aquí a ben pocs dies comença la lliga; això vol dir que l’entrada de la tropa del Barça a milions de llars dels Estats Units és imminent. No siguem il·lusos: per molt que Woody Allen faci pel·lícules sobre Barcelona, que Pa negre hagi estat nominada per als Òscars, que Les Tres Bessones hagin tingut un extraordinari èxit global, que l’Institut Ramon Llull publiqui revistes com ara Transfer i que promogui els nostres dramaturgs via Catalandrama, la visibilitat internacional del català en l’imminent futur està a mans d’un home que poc té a veure amb totes aquestes lloables iniciatives culturals. Aquest home és Tito Vilanova. Confiem que sigui un bon relleu de Guardiola -també en la tasca d’ambaixador lingüístic, és clar.

Aneu a YouTube. Mireu quantes persones han visionat la notícia de la conferència de Harold Bloom sobre Ramon Llull i Salvador Espriu a  Nova York: en aquests moments, 10.270. Tot seguit, mireu quant sumen les visites a la Primera roda de premsa de Tito Vilanova com a entrenador del Barça en català i en castellà: força més. Eps, i això és només el principi…!

Catalans! Ha arribat l’hora! Finalment, la cèlebre profecia de Francesc Pujols s’acomplirà:  d’aquí quatre dies, quan els catalans anem pel món ho tindrem tot pagat…!!!

* Article inspirat per Abertis

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Catalunya ha de ser un estat propi ja!.
    Necessitem de cara el mon que ens coneixen per una manera de fer correcta, senzilla, i amb resultats positius per la majoria, que som pragmàtics, i no xerraires.
    Josep Guardiola es un d’aquests referents.
    Molt aviat un estat.

  2. Perquè tot el dia hem de parlar de futbol? Que no veieu que les hores que Catalunya Ràdio, TV3 i la resta de mitjans de comunicació dediquen al futbol és només per fer-nos més ignorats i, això si, més entretinguts?

  3. Tot i que ara, gràcies al Barça i a Guardiola, es coneix una mica més el nostre país i el fet que parlem català, en l’àmbit internacional encara queda molta feina per fer. En països com Canadà i/o Austràlia on el futbol no hi té tanta presència aquest coneixement és pràcticament nul. Caldrien que més persones amb presència mediàtica en diversos camps poguessin donar a conèixer el nostre fet diferencial. Encara queda molta feina per fer, però anem fent camí.