La joventut de Tirant lo Blanc

25.02.2015

Si en temps de Shakespeare, els que pujaven a l’escenari eren tots homes, ni que haguessin de fer papers de dones, no ha d’estranyar ara que, la jove companyia del Teatre Nacional (ITNC – Jove Companyia) estigui formada en aquesta temporada en un 99,99% només per actrius, ni que facin papers d’homes. L’única excepció, en aquest cas, és la de l’actor Enric Cambray, que fa el paper protagonista, el del jove cavaller Tirant lo Blanc de Roca Salada.

Enric Cambray és Tirant lo Blanc © David Ruano

Enric Cambray és Tirant lo Blanc © David Ruano

La història que va llegar l’escriptor Joanot Martorell a la literatura catalana i universal ha captivat moltes generacions teatrals, musicals i cinematogràfiques. Només cal recordar una de les primeres adaptacions dramatúrgiques que en el seu dia va fer l’escriptor Joan Sales, Tirant lo Blanc a Grècia, estrenada el 1958 al Teatre Romea (no publicada fins al 1972 a Club Editor), a càrrec de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, sota la direcció de Jordi Sarsanedas, convertida en òpera bufa, muntatge que forma part també del cicle del TNC dedicat a Tirant d’aquesta temporada. O la flaca de l’escriptora Maria Aurèlia Capmany pel mite (El cavaller Tirant, Edebé, 1974; Tirant lo Blanc, Gorg, 1974 / Eliseu Climent, 1980). O l’àlbum de luxe il·lustrat per Francesc Rovira, amb text de Rosa Navarro, Tirant lo Blanc explicat als infants, Edebé, 2006.

O una de les versions teatrals més recents i impactants —tothom qui la va veure deu recordar el cavall gegantí de la utilleria escenogràfica—, la que va dirigir Calixto Bieito, a partir d’una dramatúrgia de Marc Rosich i el mateix Bieito, amb música de Carles Santos, al Teatre Romea, després d’estrenar-se a Frankfurt, el 2007.Espectacles de titelles, teatrals de diversos registres o espectacles musicals, com la cantata per a corals infantils amb text de Núria Albó i música d’Antoni Ros-Marbà (1977), o l’òpera d’Armand Blaquer, El triomf de Tirant, amb llibret de Josep Lluís i Rodolf Sirera (1992), o la versió de ballet de Leonora Milà (1992) o encara la versió cinematogràfica dirigida per Vicente Aranda (2006) són algunes de les adaptacions que el temps ha anat recollint.

L’actual versió teatral, que signen Roger Cònsul i Pere Planella (aquest també director), és un encàrrec del TNC amb la intenció d’adreçar clarament la proposta als espectadors adolescents —per això la majoria de funcions es fan en horari escolar, tret de les de cap de setmana per a públic familiar— i la relació amb la companyia més jove del TNC, mitjançant un acord amb l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, enllaça plenament amb aquesta intenció. El cert és que totes les actrius i l’actor del repartiment del muntatge no debuten ara als escenaris amb aquest espectacle. Algunes d’elles, i ell també, ja han format part d’altres espectacles teatrals i d’iniciatives i grups d’última fornada. Arriben, doncs, a Tirant lo Blanc amb un bagatge enriquidor que és beneficiós per a l’actual espectacle i que, darrere d’una proposta jove, reflecteix el pòsit d’una bona experiència professional.

En conjunt, direcció, intèrprets i equip de la posada en escena de Tirant lo Blanc, aconsegueixen que l’adaptació —forçosament breu i centrada en uns episodis concrets de l’extensa novel·la—s’expliqui, i molt bé, cosa que fa que l’obra sigui molt recomanable per als espectadors joves als quals s’adreça i que tenen també la lectura de Joanot Martorell entre les clàssiques que es mantenen en els programes d’educació secundària. La interpretació dels nou integrants del repartiment és molt ajustada, cadascuna en el seu paper.

El muntatge se centra en l’episodi de Tirant a Constantinoble i en l’apartat de la novel·la que es fa més atractiva per als espectadors joves, la relació amorosa del mateix Tirant amb Carmesina i les relacions de caràcter romàntic que s’estableixen entre Diafebus, Plaerdemavida, Estefania, a més de la relació adúltera de l’Emperadriu amb Hipòlit, i de les males arts i l’enveja de la Vídua Reposada, enamorada secretament de Tirant. Les batalletes queden més al marge i ho supleixen les intervencions narrades que van fent alguns dels personatges, amb una excepció molt ben aconseguida de la descripció d’una batalla de Tirant contra el “turc” amb maquetes de vaixells, barques i fanalets damunt d’una tauleta de titelles.

Mònica Portillo és Carmesina © David Ruano

Mònica Portillo és Carmesina © David Ruano

 

No hi falta, esclar, la crossa de fusta per la cama trencada de Tirant, les enganyifes de les dames de Carmesina perquè aquesta acabi als braços de Tirant i diverses escenes de llit i alcova que, tenint en compte el que es troba avui a Internet, fan molt bé de no escatimar detalls ni de paraula ni d’obra. L’actor Enric Cambray perfila els diversos matisos pels quals passa el cavaller Tirant, des del moment més eufòric de victòria al moment més apassionat amorós o el moment de desànim, fins al salt temporal que es fa en la narració, de Constatinoble a l’Àfrica, el retrobament fugaç amb Carmesina i la mort… diu Martorell, per un simple refredat. Moments èpics i moments d’humor (la cama de fusta, la sabata farcida de lluentons que havia tocat el lloc prohibit de Carmesina, el nas trencat de Carmesina pel cop mal donat damunt les despulles de Tirant…)

Les actrius Mar Casas, Laura Fité i Laura Pau resolen respectivament els papers de Diafebus (el cosí de Tirant), Plaerdemavida i Estefania amb intervencions on el text ha de ser clar i net i ha d’arribar, com arriba, a tot l’auditori. És Laura Pau, que fa doblet en el paper del Duc de Macedònia, la que en un moment donat en aquest paper fa una picada d’ullet a la companyia amb la qual ha treballat, Els Pirates, amb una breu i evident imitació de l’actriu Laura Aubert, fins al punt que un dubta per uns moments que aquesta no s’hagi colat en el repartiment per la porta del darrere… impossible, esclar, perquè a la mateixa hora està interpretant el paper d’aspirant de clown a l’obra Somni americà, del Teatre Lliure.

També fa doblet l’actriu Jèssica Pérez, que sobresurt en el paperot de l’Emperador amb corona, amb un perfil rústec, volgudament poca-solta i tocatimbals, sempre al marge de la vida domèstica de la cort i la seva filla Carmesina, i entusiasmat com un gínjol, quan veu que pot anar a la guerra com si anés a jugar a bales. Menció també especial per a Magda Puig, en el paper de la Viuda Reposada, o per a Marta Tricuera en el de l’Emperadriu que acaba destapant-se amb Hipòlit com a amant i amunt les atxes. Finalment, l’actriu Mònica Portillo s’esplaia en el paper coprotagonista de Carmesina, un personatge que en la novel·la és adolescent, però que en aquesta adaptació teatral, per exigències de guió, ja apareix més esparpillada del que probablement les convencions socials de l’època admetien. L’obra, que malgrat l’esforç de síntesi sobrepassa l’hora i mitja, té algunes intervencions corals (música original d’ambientació medieval de Josep Maria Duran) que doten d’un aire poètic la posada en escena.

El muntatge s’estructura en escenes breus, amb constants entrades i sortides dels diversos personatges, i amb una presència escenogràfica —diria que massa estàtica— d’unes grades despullades que, malgrat la intenció d’espai multidisciplinar que obliga a aixecar la cama i a saltironejar la majoria d’intèrprets, amaga inevitablement algunes de les escenes que tenen lloc a la part del darrere, com si fossin secundàries, quan algunes d’aquestes són prou rellevants i importants en la trama perquè es desenvolupin també a primera línia.

En resum, però, tenint en compte que el muntatge ha comptat amb un bon treball de dicció, lluita escènica, coreografia, vestuari i base literària, la fusió de totes aquestes disciplines aconsegueix un espectacle que defuig, sense obviar-lo, l’aspecte pedagògic i aconsegueix mantenir l’interès i l’atractiu estrictament teatral i fins i tot estimulant per retornar a la lectura del clàssic.