La ironia de les paraules

Com dir-ho? és un trencaclosques a l'espera de la peça final. Una peça de cambra, íntima, valenta i un pèl angoixant.

Un professor. La seva alumna. I la pluja. A fora plou a bots i barrals. Dins, una visita inoportuna. Com dir-ho? és un trencaclosques a l’espera de la peça final. Íntima, valenta i un pèl angoixant. Una peça de cambra allargada artificiosament, sí, però molt ben escrita i a on tot està perfectament mil·limetrat. La nova obra de Josep Maria Benet i Jornet, i dirigida per Xavier Albertí, tanca la trilogia que va començar amb Soterrani i va continuar  Dues dones que ballen. 

Tres espectacles amb dos personatges més aviat antagonistes que plantegen un diàleg provocat per una situació límit. Com dir-ho? és, de les tres, la més rodona i madura. Soterrani, estrenada l’any 2008 a la Sala Beckett, aconseguia enganxar el públic durant gairebé una hora però cap al final anava perdent força. I, personalment, el millor de Dues dones que ballen era, en canvi, els últims quinze minuts que justificaven el títol de l’obra. Com dir-ho? ens atrapa des del principi i ens manté clavats a la butaca. De l’argument no se’n pot dir res. Només el que veiem els primers minuts: Un professor arriba, xop de cap a peus, a casa d’una estudiant per dir-li una cosa molt important. Benet i Jornet ens va donant informació de mica en mica i, tot i que arriba un punt on l’espectador desitja que ho digui d’una vegada i s’acabin els malentesos premeditats, l’interès no es desinfla. Però sí que ens obliga a preguntar-nos si aquests setanta minuts que triga el professor a revelar allò que l’ofega són el desenvolupament natural de la història o més aviat voluntat de l’autor.

Un dels grans encerts de l’obra és la posada en escena de Xavier Albertí. L’espai petit i íntim de l’Almeria Teatre, reforçat pels seients a tres bandes i una tènue il·luminació, crea la complicitat necessària perquè l’artifici no es faci massa evident. També hi ajuda, i molt, les convicents interpretacions de Jordi Boixaderas i Clàudia Benito. Boixaderas, magnífic, com sempre, dota el seu personatge de matisos i silencis. De Clàudia Benito, filla del també actor Andreu Benito, sorprèn la seguretat amb què aguanta el duel interpretatiu. Una mica sobrepassada en algunes escenes, es nota que encara li falten recursos a l’hora de crear i explorar un personatge, però en sentirem a parlar en el futur.

A més de l’intriga per saber el que ha de dir, i no pot, el personatge interpretat per Jordi Boixaderas, a Com dir-ho hi ha, de rerefons, un joc constant sobre el valor de la cultura en la societat. Josep Maria Benet i Jornet ens diu que la literatura està per sobre de tot i ens pot salvar de qualsevol tragèdia. Un únic somriure abans del llampec final. Abans de l’última frase, la peça que soluciona el trencaclosques. Potser no acaba de justificar els malentesos pels quals ens condueix el text, però sí que ens obliga a preguntar-nos com ho diríem. Ofegats per la tragèdia, trobaríem les paraules?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació