La innocència, la marinada i la felicitat

He llegit seguits Temps d’innocència, de Carme Riera, i La marinada sempre arriba, de Lluís Foix. Són rememoracions en primera persona, memòries d’adults que evoquen la infantesa d’un temps que avui sembla remot. No ho és pas tant, els autors són pràcticament de la meva edat i això em fa sentir a dins dels textos. Amb aquests dos llibres i el de Rafel Nadal que va sortir fa uns mesos (Quan érem feliços), m’he construït una trilogia que em toca de prop. Tot i que les vivències i les circumstàncies que relaten són molt diferents entre elles i molt diferents de les meves, expliquen una època que jo he viscut. Sovint participo de la perspectiva dels narradors i em sento al mateix temps part de petites històries i de la història comuna que va d’ahir a avui.

He escrit en alguna ocasió que no sé si vaig néixer el 1950 o el 1850. Potser abans i tot. La vida col·lectiva s’ha accelerat tant, que mirar enrere produeix perplexitat. És cert que sempre ha sigut així, que el món gira cada vegada més de pressa i que tot envelleix amb una rapidesa vertiginosa, però en aquesta trilogia es percep ben bé que a la segona meitat del segle XX es va trencar amb un ordre social i unes tradicions seculars dels quals els autors en van viure el darrer tram quan eren petits. Jo també, però els meus fills ja no. Hem vist desaparèixer la secular cultura de l’arada (la reu, en diu Foix) i, amb ella, una manera profunda d’organitzar-se, de viure i d’entendre el món. Hem  vist arribar la televisió que va sacsejar completament les pautes socials i familiars, i els cotxes utilitaris que van promoure una mobilitat formidable, inèdita. A força de remembrar fets i situacions, a tots tres llibres és nítida la idea d’una mudança total, irreversible.

Les tres veus se situen a banda i banda. Els infants que van ser els autors van viure la fi de l’era antiga i ara l’expliquen des d’un segle XXI que n’ha perdut les traces. L’interès dels llibres rau justament en la distància, en la mirada serena, perspicaç, agredolça, crítica, nostàlgica, esmolada d’unes primeres persones que no expliquen sopars de duro, sinó pàgines viscudes.

Les autobiografies són diferents i complementàries. Jo hi veig molts trets comuns. N’esmentaré uns quants. El primer de tot és un fred que arriba als ossos. Un fred que compendia tota una època de misèria material i, sense que els ulls infantils ho sàpiguen encara, política. Sí que capten les seqüeles d’una guerra tràgica, perduda, una desfeta total que es prolonga amb una dictadura que persegueix i no perdona. La por era pertot, també a dins de  les cases. Foix recorda que al seu poble, Rocafort de Vallbona, a la Segarra, tornaven de tant en tant homes que havien estat a la presó i que ningú no en comentava res. I parla de les ombres que travessaven el terme, anònims passavolants afamats que s’amagaven de dia i caminaven de nit. Diverses vegades recorda Foix que els soldats republicans van haver de fer tres anys més de servei militar. Jo hi afegeixo: com el meu pare i la resta de joventut catalana masculina. Tota una generació castigada doblement.

En línies generals, a l’Europa de la postguerra la família estava fortament jerarquitzada, l’escola era carca i la religió era omnipresent, però aquí l’autoritarisme i la intolerància de la dictadura ho va exacerbar tot. Llevat d’algunes tasques pedagògiques excepcionals que descriuen els autors, la canalla va patir un sistema escolar despòtic. Carme Riera narra un episodi que era molt freqüent aleshores, el d’una criatura que es pensa que està en pecat mortal i que viu aterrida perquè es veu abocada a l’infern sense remissió. Llegint aquest passatge vaig pensar: qui demana perdó avui per aquell sistemàtic abús d’autoritat moral, per tanta intromissió en la consciència de nens i nenes, tanta mentida truculenta, tantes arbitrarietats del terrorisme espiritual, tants sofriments gratuïts, tant complex de culpa entaforat perquè sí a l’ànima de generacions senceres?

Són reflexions meves agafades pel cantó que crema, però aquesta no és la música dels llibres que comento. Els mateixos títols expliciten una tonalitat volgudament suau, es passa comptes amb una placidesa interior que no amaga un somriure indulgent quan es pinten escenes de fa cinquanta anys que avui ens semblen de fa dos segles. És molt interessant la vida de família, el paper de les àvies —la senyora–àvia de Carme Riera i la baba de Rafael Nadal—, els oficis desapareguts, l’organització social del temps, el calendari governat per tradicions molt arrelades que s’han diluït. També les antigues olors de les cases i els camps que impregnen la memòria per sempre. I molts trets de la vida col·lectiva que s’han perdut. Per exemple, la gent cantava, tothom coneixia cançons populars i, en menor mesura, se sabien poesies de memòria. Semblen de pasta novel·lesca però són de carn i ossos els personatges perifèrics que componen un retaule de tipus singulars. Alguns dels que esmenta Foix podrien habitar les novel·les de Jesús Moncada.

Els tres infants s’acoblaven a la roda de les estacions amb una harmonia i una percepció aguda que contrasten amb uns estàndards de vida actuals que ignoren del tot els cicles de la naturalesa. La relació amb l’entorn és permanent en Foix perquè és d’un poble petit i de secà —pedra i sol— cent per cent agrícola, i en Carme Riera perquè el mar i les oliveres de Deià són el contrapunt d’una Palma urbana i polida. Nadal és el més apassionat per les flors, els boscos, els fruits, els bolets, els camps, els vents, els peixos, amb un enamorament per la naturalesa que arrenca al jardí de la casa familiar de Girona i s’aferma amb la intensa llibertat infantil dels estius a l’aire lliure.

I encara vull destacar un altre aspecte, el de l’alegria del llenguatge, una delectança que, en el meu cas, creix més com més allunyada de la meva és la varietat lingüística de l’autor. Ei, quan hi ha mesura, genuïnitat i domini de la textura idiomàtica. Ho dic per Carme Riera, que és qui escriu amb més alè literari. Desplega un bell repertori lèxic que oscil·la entre el registre culte i el popular. Quina alegria produeixen les lectures quan s’experimenta el goig de la llengua comuna i diversa! Forta, viva, plàstica, rica, autèntica.

Escric aquestes notes perquè sí, pel gust de lligar uns llibres que m’han suggerit tot de galeries subterrànies que les enllacen i m’enllacen. Potser només les veig jo, però no dubto que aquesta trilogia és infinita. Hi ha d’altres mirades i en vindran de noves que seran també complementàries entre si. Una de les grandeses de la literatura és explicar-nos a nosaltres mateixos des de dins i des fora del mirall.