La iaia, la ingenuïtat perduda

6.07.2012

La iaia

Els vespres de la UB tornen amb energies renovades, cada dimarts i dijous de juliol a les 21h als Jardins de l’Edifici Històric. El concert inaugural, a càrrec de La iaia, ha estat un èxit musical i d’assistència. La constatació que el trio vigatà està en un moment molt fresc i dolç. La gira de presentació del segon disc, Les ratlles del banyador [Disc Revelació dels Premis Enderrock], sorprendrà aquells qui els desconeixen.

No faltaren les comparacions amb els Mishima més primerencs. Cançons farcides de tendresa i quotidianitat que ens recordaren el “Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa”. El cant als amors fracassats o perduts confirmava aquesta sensació. L’entorn agradable dels jardinets, així com la suau il·luminació que embolcallava les cançons, ajudava a submergir-se en aquest món d’oportunitats perdudes.

És fàcil veure’s atrapat per les lletres intimistes i nostàlgiques escrites per l’Ernest Crusats. El retrat d’homes perduts que dibuixa a L’home que passa o Uh!; la senzillesa de les petites vides presentada a Jo vull ser la meva iaia—cantada efusivament pel públic—; les petjades i ferides que el temps deixa a La platja o Sota l’arbre (per cert, una deliciosa obra d’orfebreria)…

Menció especial mereixen dos moments especials del concert. El primer, després de sorprendre’ns amb una versió original del We yeah!. Aconseguiren lligar el hit dels Antònia Font amb una breu delicatessen de xilòfon a sis mans. Una hora i mitja fou suficient perquè tots tres—Jordi Torrents, Jordi Casadesús i Ernest Crusats—demostressin el seu talent musical amb tota classe d’instruments.

Finalment, seria injust no destacar Ella cus. La iaia ja s’havia acomiadat del públic—no sense explicar una anècdota entre sexual i escatològica—quan l’Ernest tornà a l’escenari únicament acompanyat per la seva guitarra (tapada amb un CD perquè fos acústica). Afirmà dedicar la cançó a “les noies que pateixen” i començà a tocar serenament quatre acords magnífics que emocionaren el públic.

Una gran interpretació per una altra història petita i trista. La d’una dona solitària—immediatament vàrem pensar en La tieta del Serrat—que cus un jersei amagada a la seva habitació. Com tots els protagonistes de La iaia, pensa en aquella ingenuïtat i espontaneïtat que va perdre ja fa molt temps.

Si per un moment, puc volar amb el vent
Sobre el mar, com un estel esverat,
I si per un instant, soc als ulls d’un nen,
Just abans de jugar a fet i amagar.

No existeix l’amor feliç. Les ratlles del banyador poden tocar-se, però mai estar juntes.

 

Pròximes actuacions dels vespres de la UB a: http://www.ub.edu/vespres/:
Pròximes actuacions de La iaia a www: http://www.laiaia.cat/index.php