La Història majúscula de Martin Martin

7.02.2017

La primera edició del Festival de T(h)eatre en francès de Barcelona arribava el passat diumenge a la meitat del trajecte -clausurarà diumenge vinent- i en aquesta meitat exacta es programava l’espectacle Le porteur dhistoire. És un dels textos amb més recorregut i bona acollida crítica del mostrari de dramatúrgia gal·la que han erigit François Vila i Mathilde Mottier. Le porteur d’histoire duu sota el braç dos premis Molière (millor autor francòfon i millor director d’espectacle privat) i una història d’èxit progressiu: primer a París per, posteriorment, fer camí per la resta de França (l’off d’Avinyó) i girar pel globus (Japó, Suïssa, Canadà…). Diumenge era la Sala Ovidi Montllor de l’Institut del Teatre la que acollia el text amb què Alexis Michalik va debutar el 2012 com a director i autor de teatre.

‘Le porteur d’histoire’ s’ha representat al Festival de Teatre Francès

L’espectacle comença amb una reflexió coral sobre la Història, “amb una gran H”. Cinc actors vestits de blanc interroguen al públic amb la mirada abans de col·locar sobre la taula el punt de partida: “La vida és un relat. Una filera infinita de relats. És, en defnitiva, una ficció”. Els relats històrics, els rigorosament escollits per Michalik, farán avançar Le porteur d’histoire, espectacle massís i ple de calaixos. La peça de Michalik solca i se submergeix durant 90 minuts, entre altres puntes de la Història, en la Guerra d’Algèria, la literatura de Dumas o el Papat d’Avinyó. Ho fa seguint les passes de Martin Martin, un home turmentat que viatja des de París a la grisa i xopa regió de les Ardenes per enterrar el seu pare al petit poble on vivia. Al cementiri de la Linchamps, ple a vessar de difunts, haurà d’ajudar a l’enterramorts a buidar un taüt per fer espai al progenitor. Resultarà que de la caixa no n’hauran de retirar cap cadàver sinó que toparan amb un secret inimaginable. Martin, que només col·lecciona maldecaps, recollirà del taüt un quadern manuscrit que el durà a enfilar segles i terres a la recerca d’un tresor.

La narració del viatge comença a Algèria, gairebé l’últim escenari de l’itinerari del protagonista. Martin comença, doncs, explicant la història, aquest cop la seva en particular, des de la cua. Una mare i una filla algerianes seran les seves confidents i còmplices -en el tram final li donaran un cop de mà crucial-, que també simbolitzaran l’exili algerià. Pararan l’orella a trobades amb Alexandre Dumas, Eugene Delacroix, el duc de Polignac i un dilatat etcètera. De fet, els actors arriben a encarnar més d’una trentena de personatges. Tota una manifestació de la inqüestionable habilitat interpretativa de l’equip. Els salts de pell en pell són immediats, gairebé diríem que atropellats, però executats amb eficiència.

La gran virtut de l’espectacle, però, és convertir una zona gairebé desèrtica -l’escenografia és austera: una pissarra, quatre tamborets de fusta i un penja-robes- en un espai divers, il·limitat. Amb molt poc atrezzo i el vestuari mínim, Michalik és capaç de portar l’espectador a llocs remots, paisatges i temps allunyadíssims. Això força, fa treballar, la imaginació del públic. L’obliga a moure’s mentalment. Potser no és res de gaire innovador despullar l’espai però en el seu cas la manca de decoració, deia Michalik durant en col·loqui final, va ser una tria gairebé imposada per la seva posició de principiant i el que això acostuma a suposar: recursos justos. El que fa és transformar l’escassetat visual en el puntal del text. A Le porteur d’histoire, el guió guanya claredat quan s’elimina el que és accessori. I és millor que sigui així perquè els diàlegs i les anades i vingudes dels personatges -alguns de cèlebres, d’altres de desconeguts- injecten tal farciment -una mica carregós- que no cal gaire més acompanyament que les rèpliques i els gestos.

Vet aquí la cama coixa. El periple és frenètic per a Martin i per al públic, que es mereix un bon descans per haver aconseguit mantenir l’atenció davant de tal encadenament de viatges temporals. Michalik exigeix una concentració considerable i potser un pèl massa de domini de la Història a un espectador que pot arribar a desorientar-se. Un error de càlcul del director, res de greu, o certa pretensió mal repartida. El cert és que seria una equivocació encarar Le porteur d’histoire com un desafiament i no com el que és: un entretingut i absorbent homenatge a la imaginació i a la força descomunal de les paraules.

Le porteur d’histoire forma part de la programació del 1r Festival de T(h)éâtre en francès (en français) de Barcelona. Podeu consultar la resta d’espectacles en aquest enllaç.