Josep Benet. La fragilitat de la pàtria

3.07.2017

L’amic Lluís Maria de Puig m’havia comentat més d’un cop la seva sorpresa, al poc d’entrar a col·laborar amb Josep Benet, davant la seva determinació: “molt seriosament, m’havia dit que ell volia ser president de la Generalitat”. Nascut el 1920 a Cervera, aquell home alt i prim se sentia cridat a salvar la pàtria catalana, i això volia dir dignificar la seva història, recuperar la seva cultura, preservar la seva memòria, suturar una societat dividida pel record de la guerra i l’al·luvió de la immigració, cercar una certa justícia social, reivindicar-ne les institucions. No és estrany que Jordi Amat hagi titulat la seva biografia Com una pàtria.

1977. Pregó de la Mercè al Saló de Cent

A la etapa formativa, la succeeix una altra en què la presència de Benet es multiplica. Fins i tot, narrativament, Amat té dificultats per avançar davant tanta hiperactivitat. No tot surt rodó, però encara avui sorprèn la seva capacitat per multiplicar-se. El ‘guerriller’ Benet es desdobla en organitzador fiable com el 1947 amb l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat; en hàbil advocat com durant la defensa el 1957 de Rosa Santacana, esposa de Joan Comorera; en historiador de referència amb Maragall i la Setmana Tràgica de 1963; i en molts altres heterònims.

La torna d’aquest èxit serà, paradoxalment, una doble feblesa. D’una banda, la inestabilitat laboral. Dedicat en cos i ànima a la tasca de resistència i reconstrucció, depenia econòmicament del burgès de torn (Fèlix Millet Maristany, Josep Maria Vilaseca, Jordi Pujol…) que sempre l’entengueren més com a imprescindible segona espasa que no com a factible cap de colla. De l’altra, la pròpia fragilitat d’un home que, rere una voluntat de ferro i una capacitat de feina increïble, amagava un delicat equilibri emocional que l’invalidava per la lluita política.

Josep Solé Barberà, amb Agustí de Semir i Josep Benet, a Madrid, el novembre de 1965. Arxiu família Solé

Pocs pararen esment en aquesta darrera incapacitat quan, el juny de 1977, es convertia en el senador més votat amb un milió tres-cent mil sufragis barcelonins. Per Benet, començava el temps de la collita després de tants anys de compromís i esforç. En realitat, allò no era un inici, sinó el punt que determinava el canvi de rasant. A un pam de la glòria, personificació de l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, el testimoni ara passava a una classe política que prioritzava la fidelitat ideològica.

Benet descobria amargament que no era l’únic en somiar esdevenir president de la Generalitat. Primer toparia amb la tossuda legitimitat històrica de l’homenot exiliat a Saint-Martin-le-Beau. Amb el posterior retorn de Tarradellas –enfrontament personal inclòs—, caldria espera a les eleccions de 1980, tot encapçalant les llistes del PSUC, però aleshores seria el vell conegut Pujol qui li barraria el pas. Fora ja de la política, va recuperar els projectes històrics inconclusos, dedicant-s’hi fins la seva mort el 2008. Amb tot, prèviament la Catalunya contemporània havia descartat un projecte de sargidora, en favor d’una democràcia de conflicte amb dos ecosistemes incapaços d’interactuar.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris