La fortuna de Laura Conejero

1.12.2016

Dimarts es va estrenar La fortuna de Sílvia a la Sala Petita del TNC. Un dels textos existencialistes de Josep Maria de Sagarra ens arriba sota la batuta del director Jordi Prat i Coll i protagonitzat per Laura Conejero. L’estrena va tenir el públic embadalit durant l’hora i quaranta minuts que dura l’espectacle, amb disparitat d’opinions a la sortida. A servidor de vostès li va agradar molt.

Laura Conejero amb el vestit que desencadena l'acció a 'La fortuna de Sílvia'. © David Ruano

Laura Conejero amb el vestit que desencadena l’acció a ‘La fortuna de Sílvia’. © David Ruano

L’acció se situa en “una gran ciutat europea”, segons Sagarra, i els tres actes tenen lloc al 1935, 1940 i 1945. O el que és el mateix: una guerra és a punt de començar, una Gran Guerra està succeint i la mateixa Gran Guerra ha finalitzat. Sílvia viu a un pis amb grans finestrals amb el seu fill Abel i la seva filla Diana, una mena de cova refinada on sembla que no passa el temps i els records omplen l’aire. El primer acte serveix principalment per posar en antecedents, i informar els espectadors de qui és Sílvia i com ha arribat fins aquí. Albert Baró és a Abel, el fill delicat i amb tendències edípiques que s’extasia remenant fotografies antigues de la seva mare, una Laura Conejero amb una calma interior i una saviesa escènica enormes, des del primer fins a l’últim moment de la funció. Conejero diu el text amb gran intel·ligència i ho fa tot amb una facilitat extrema, i només fa patir a nivell de volum en alguns moments, ja que es dificulta la comprensió del text. A Baró (conegut pel gran públic per la seva participació a la sèrie Merlí) li toca un dels papers més difícils de l’obra: llargs paràgrafs d’exaltació estètica dedicats a la seva mare, que aguanta els embats amb elegància i amor, en un acte que és segurament el més explicatiu (per al públic) i florit (literàriament) de la funció. L’arribada de Diana, una Anna Alarcón que de primeres sobta de veure vestida d’una època i un estil que no li havíem vist mai, acaba de dibuixar un triangle familiar composat a parts iguals d’alegria, despreocupació i amor.

I el vestit? Ai, el vestit de 1910 que es posa Sílvia, desencadenant l’aparentment poca acció de l’obra… Aquest és una de les peces claus de l’espectacle, que Conejero porta meravellosament bé. “La independència d’esperit de Sílvia es tradueix en una mena de dandisme aristocritzant”, diu Núria Santamaria al programa de mà, i Conejero té la facilitat de “dur” un vestit quasi de nimfa de Max Reinhardt (El somni d’una nit d’estiu, 1935) amb una gràcia i una facilitat inigualables. I és que el vestuari de Míriam Compte, a part de preciós, és d’una importància vital en aquest muntatge, ja que unes espatlles rectes o arrodonides poden dir molt més del que semblen. Tal com diu Sílvia: “No hi ha cap moda imbècil, fill meu. Per incòmodes, per absurdes que ens semblin avui, totes les modes passades han tingut el seu imperi irresistible damunt la part més sincera de nosaltres mateixes. La història de moltes dones no és res més que la suma dels seus actes de servitud a unes quantes modes contradictòries”. Sagarra reflexiona sobre el paper i la importància de la moda en el món femení, com una Virginia Woolf amb habitació pròpia, i Sílvia és la ment lúcida i tranquil·la a través de la qual l’autor ens transmet els seus pensaments. Llavors entra en escena la tia Emília, de la qual Abel ens n’ha fet un dibuix previ que ens podria fer esperar la madrastra de la Ventafocs. Però apareix Muntsa Alcañiz, elegància pura, geomètrica, quasi abstracta, la responsable d’arrencar els primers somriures al públic amb quatre rèpliques. Amb aplaudiment inclòs d’un espectador al seu primer mutis, fet que no va ser imitat per la resta de la parròquia però igualment d’una innegable tendresa.

L'escenografia de Bibiana Puigdefàbregas converteix la Sala Petita en passarel·la. © David Ruano

L’escenografia de Bibiana Puigdefàbregas converteix la Sala Petita en passarel·la. © David Ruano

Si bé el vestuari de Míriam Compte és d’una delicadesa exquisida, amb l’escenografia de Bibiana Puigdefàbregas tenim opinions contradictòries. L’escenari en forma de “T” i els grans finestrals a l’estil Mondrian són un encert, convertint l’escenari en passarel·la, així com la disposició del públic a dues bandes i al balconet de dalt. No ens convencen tant els mobles, massa nous, massa acabats d’entapissar, en un pis que Sagarra descriu a l’acotació inicial amb aquestes paraules: “Tindrà el clima una punta bohemi i desinteressat de la mestressa; però la manca d’unitat i la modèstia del conjunt, abans no deixaran d’acusar l’ànima sensible i elegant de la propietària, que ha sabut donar al seu interior un to personalíssim”. El piset del triangle Sílvia-Abel-Diana és, creiem, massa net i minimalista, tractant-se del domicili d’una vídua alegre i existencialista, un aspirant a escriptor i una dissenyadora de barrets. Seguint amb la posada en escena, les projeccions d’Alfonso Ferri i el disseny sonor de Lucas Ariel Vallejos funcionen prou bé com a transició entre els actes i comentari historicosocial de l’època (gran moment de la conversió de Beethoven en marxa militar), però precisament per això aquestes escenes se’ns van fer curtes i quasi anecdòtiques.

El segon acte serveix per veure com la càndida i plena d’il·lusions Diana s’ha convertit en poc més que la caricatura de la seva tia Emília, i com la seva manera “esportiva” d’acceptar la guerra no és altra cosa que l’evidència que s’ha convertit en una ovella més del ramat infinit a qui els diaris diuen què ha de fer i què ha de pensar. Els sobres que rep Sílvia ara ja no provenen de la tia Emília, sinó de Diana, que coincideix amb la cambrera en dir que la guerra és un horror. Sílvia explica el seu somni premonitori, que la il·luminació de David Bofarull situa en una mena de no-lloc, i que acaba portant al terrible desenllaç del segon acte, quan arriba una carta destinada a la mare. El que fan Anna Alarcón i Laura Conejero en aquesta escena és molt difícil, i el passeig silenciós i resignat de Sílvia cap a la seva filla diu tant o més que el propi text de Sagarra (“Quan se t’esqueixa el cor, ¿de què vols que et serveixin les llàgrimes?”). Pell de gallina. Al finestral-pantalla apareixen les imatges del Berlín completament destruït de l’inici de Germania, anno zero (Roberto Rossellini, 1948), i la música de Beethoven es converteixen en uns “Hurra!” escandalosos, violents, gairebé de hooligans anglesos (una victòria ben esportiva).

Pep Munné és David a 'La fortuna de Sílvia'. © David Ruano

Pep Munné és David a ‘La fortuna de Sílvia’. © David Ruano

Al tercer acte, finalment, apareix David, el veí aficionat a la butaca de Sílvia i al vi de Madeira, un Pep Munné inspiradíssim que construeix un inadaptat encantador. Un ocellot de Madagascar que, com la pròpia Sílvia, és una espècie en vies d’extinció, sinó ja directament morta (com igualment apunta Santamaria al programa de mà). Aquí també té el seu moment de glòria Berta Giraut en el paper de cambrera, actriu d’enorme personalitat que voldríem veure més sovint als nostres escenaris, i que amb un mutis (acabant-se una copa de vi) i amb una brúixola en té prou per posar-se el públic a la butxaca.

Se’ns ha revelat quina és la veritable fortuna de Sílvia, i l’epíleg serveix per tancar el cercle, repetir la trobada de la tia Emília amb el vestit de 1910 i acabar amb una festa. Xampany i alegria. I Beethoven, altre cop Beethoven com a idea d’Europa.

Oh Europa, Europa, Europa, un cel estrellat de joies antigues…