‘La formació d’una identitat. Una història de Catalunya’

Una de les veus més lúcides i sensates de l’historiografia contemporània, Josep Fontana (Barcelona, 1931), és l’autor de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Vic: Eumo Editorial, 2014), de la qual acaba de publicar-ne una reedició ampliada amb una presentació en tapa dura, il·lustracions i sobrecoberta de paper. Aquest nou volum, que és deutor de l’anterior de 2014, arriba al 2016 amb més materials, més bibliografia i noves reflexions sobre aquests dos darrers anys, que malgrat la immediatesa dels fets requereix pensar a l’entorn del fet nacional, de l’auge dels moviments socials i del procés independentista al Principat català.

Fontana parteix de les beceroles, de la protonació establerta a partir del segle VIII, i de l’anàlisi de la història d’aquest bocí dels Països Catalans, el Principat, fins a l’actualitat, i ho fa mitjançant un rigor científic exemplar, però lluny de ser un volum exclusiu i cenyit a erudits i estudiosos. L’historiador i catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra aposta pel rigor —com no pot ser altrament— i acara els fets amb una nombrosa i riquíssima bibliografia, la qual cosa confereix al seu estudi un valor importantíssim, perquè malgrat ser exhaustiu té per missió fer de difusor de la història catalana a qualsevol persona que, simplement, hi tingui interès.

Tant aquí com en d’altres espais (llegiu-ne algunes entrevistes, com les publicades a ElCrític.cat a 6 de gener de 2016, o al diari Ara, de 13 d’agost del mateix any) Fontana advoca per reflexionar sobre l’ofici d’historiador i, tal com diu als mitjans citats, «seguir lluitant». A tall d’exemple amb el que podria passar amb una suposada unilateralitat independentista, només cal adreçar-se a l’interessant capítol 9 de La formació d’una identitat, «La conquesta de l’autonomia» (pàgines 341 a 375), capítol dedicat, entre d’altres, a la revolució d’octubre de 1934, la guerra, les crisis internes i finalment la derrota i exili.

Amb tot, Fontana ha anat desgranant bona part de tot el que tracta en aquesta obra al llarg d’una llarga i contrastada trajectòria, ja que anteriorment també ha publicat títols que poden estar-hi íntimament lligats, com és el cas de La construcció de la identitat. Reflexions sobre el passat i sobre el present (Barcelona: Base, 2005).

De fet, el cos central del volum es conclou (pàg. 4469, entre d’altres, amb una afirmació esperançadora sobre el fet nacional català, que veu que «[…] Per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un obstacle. […] un sentiment que ha perdurat en el temps i que ha arribat en plena vigència al present, havent resistit cinc-cents anys d’esforços d’assimilació, amb tres guerres perdudes —el 1652, el 1714 i el 1939—, sotmès a unes llargues campanyes de repressió social i cultural, que encara duren avui».

I tot amb tot, encara hi som: només el temps dirà què és el que ens depara, però per al passat trobem la memòria imprescindible d’una historiografia, com la de Fontana i els seus referents, que ha descrit i radiografiat les agressions i fets més destacables que, vulguem o no, ens han fet ser com som.