La filla estrangera o el procés d’individuació

Amb La filla estrangera (Edicions 62), Najat El Hachmi va guanyar el Premi BBVA Sant Joan de literatura 2015. Es tracta d’una novel.la molt intensa quant a conflictes emocionals, complexa quant a la relació individu-món, i de gran nivell intel.lectual quan s’enfronta a un tema tan cabdal en l’itinerari de la vida humana com és el que Carl G. Jung va anomenar la individuació. El mitòleg Joseph Campbell en diu viure el propi mite, no segons models establerts.

Aquesta recerca de la identitat pròpia i del propi mite, ja estava present a la novel.la L’últim patriarca amb què Najat El Hachmi es va vestir de llarg en la literatura catalana. A La filla estrangera s’hi acara amb més vigor i profunditat, tot seguint el fil de la relació mare-filla, la relació primera, matricial, una relació que no només ens dóna cos sinó també ànima.

Ningú no pot parlar d’ell mateix, d’ella mateixa, sense parlar de la seva mare. A La filla estrangera es posa de manifest la dificultat que sovint tenen les filles amb les mares per resoldre de manera satisfactòria el que Sigmund Freud va anomenar complex d’Èdip. No hi ha individuació (és a dir, integració del jo en un procés de maduració psicològica i espiritual) sense resoldre aquest complex que lliga de manera oceànica els fills i les filles amb la mare. No hi ha autonomia psicològica ni espiritual sense la superació d’aquest lligam, aquest cordó umbilical mental que tan sovint actúa de fre perquè cadascú sigui qui ha de ser, en el benentès que no ha de ser pas en contra de la mare, com tan lúcidament resumeix Najat El Hachmi quan posant-se en la pell de la seva protagonista escriu situant-se en un futur proper: Escriuria la seva història [la història de la mare] i així podria ser jo sense ser per ella però també ser jo sense ser contra ella.

De la protagonista de La filla estrangera en desconeixem el nom, no s’esmenta en cap moment (tampoc no s’esmenta el de la mare, cal dir). En un del capítols del llibre, la filla estrangera explica que als nadons del lloc d’on ella procedeix, el Rif, al nord del Marroc, no se’ls dóna un nom fins que han complert una setmana de vida, fins que la criatura ha donat senyals que viurà. Sense nom és més fácil el dol per a una mare desconsolada.

Al seu llibre La màgia del nom, Joan Amades reporta: Tan agermanat està el fet d’existir a tenir un nom que, segons diu el pare Wing tot parlant dels pobles Bakongo, rebre un nom és el principi real de la vida. Així, doncs, que de la protagonista de La filla estrangera no se n’esmenti el nom té un significat profund en la línia del que he apuntat més amunt: el procés d’individuació i la recerca del propi mite personal, per dir-ho en termes psicològics i antropològics. El nom ens dóna una identitat d’entrada, però el camí tot just comença, cal calar-se el nom fins als ossos de l’ànima i recrear-lo segons anem esdevenint, sent.

Escriure la vida de la mare és en part escriure la pròpia vida. Vet aquí una manera de resoldre un conflicte generacional, que en aquest cas és també cultural. Abans, però, hi ha hagut un apartament real de la figura materna, una emancipació del lligam tan estret amb una mare sola, sense el pare (això és part del problema, l’absència del pare, ja que és una figura paterna postiva la que facilita la resolució del complex d’Èdip en les filles). Fins al moment de la fugida, la noia viu una vida manllevada. Tan manllevada és aquesta vida que porta la noia a patir atacs d’ansietat. No es pot matar el nostre ésser profund sense patir una greu malaltia, ni mantenir una vida de ficció sense que això no tingui conseqüències anímiques.

La filla estrangera és una noia intel.ligent que avança en els estudis, llegeix pels descosits i troba en la lectura i en l’escriptura la seva casa, tant que acaba pensant i sentint en la llengua del país d’acollida. Tot això xoca amb el món de la mare. Però per amor a la mare renuncia al seu ésser profund, al seu sentir profund, casant-se amb un marit-cosí, al qual no suporta. Fruit de les males llengües de la comunitat, mare i cosí-marit pràcticament l’acaben obligant a portar el mocador, i això que ella havia dit: això mai. A partir d’aquest moment comença la crisi de la noia que culminarà amb dos fets fonamentals: la maternitat que acceptarà, però que en deixarà el fruit en penyora a la mare perquè no estigui sola. L’altre fet fonamental és la seva fugida definitiva (ja ho ha intentat altres vegades) per reconstruir la casa que ha perdut, és a dir: ella mateixa.

Els qui viuen un mite prefabricat socialment no acostumen a tenir gaires dificultats a resoldre els problemas existencials. Mites i creences submistren respostes vitals per a tot. Una altra cosa és per aquells i aquelles als quals la veu interna els assenyala un altre camí, desconegut, és cert, però al qual no poden trair sense deixar de ser ells mateixos. Això acostuma a passar a mesura que un, una, avança en els estudis, per exemple, com és el cas de la protagonista de La filla estrangera. Estudiar i llegir ha convertit la noia en algú amb un criteri que va més enllà del món heretat de la mare, una bona dona, una dona de cap a peus, però que poc té a veure amb aquesta filla que s’acaba sentint estrangera aquí, allà, i fins i tot amb ella mateixa quan es va negant a ser qui és. Perquè la mare no estigui sola, ella s’ha anat negant fins a gairebé desaparèixer d’ella mateixa.

Fins que reacciona i acaba fugint. I finalment mestressa d’ella mateixa, al cap d’un temps es diu que escriurà la història de la mare. Escriure la història de la mare és equivalent a escriure la seva vida de filla estrangera en tants sentits. L’escriptura esdevindrà l’eina formidable on situar la mare enfora o al davant, pel cas és el mateix. Aquesta situació li permet tallar aquell cordó imprescindible perquè ens alimenta els mesos que som al ventre de la mare, però que també és imprescindible tallar per viure fora d’aquest clos, la vida adulta així ho exigeix.

En aquesta esplèndida novel.la de Najat El Hachmi aquest cordó està expressat a través de la llengua de la mare, la llengua amaziga, una llengua que porta aparellada les particularitats de la cultura musulmana que s’ha desenvolupat a través d’aquesta llengua oral, sense diccionari, i de la qual l’escriptora va trufant paraules en un text lluminós i d’una gran sensualitat expressiva. I amb la mateixa habilitat narrativa, en aquest text de gran bellesa formal trobem explícits homenatges a escriptores de la cultura d’adopció, situant l’escriptora, de ple dret, en aquesta genealogia: Maria-Mercè Marçal (La germana, l’estrangera), Montserrat Roig (Ramona adéu), Carme Riera (Te deix la mar com a penyora), Mercè Rodoreda (Aloma).

Els lligams espirituals amb aquestes escriptores són evidents. Els lectors i les lectores els trobaran com fils preciosos en aquest tapís que ha teixit Najat El Hachmi sobre el procés d’individuació i recerca del mite personal per part d’una noia marroquina, però que traspassa el nivell anècdotic per oferir-nos una història universal i d’ampli abast metafísic. Una història que reflecteix com n’és, de difícil, la relació mare-filla fins que no es produeix l’emancipació, l’infantament d’una mateixa, com tan bé va escriure al respecte la filòsofa María Zambrano. És des d’aquest estadi existencial que podem estimar de debò, amb tot el nostre ésser. No seré més per vosaltres. Des d’ara seré per mi. Per mi o per qui vulgui, però ja no per cap dels que em voleu esbiaixada, escapçada, escriu Najat El Hachmi. I no només com a proclama literària sinó com a rotunda divisa existencial.