L’escriptora Margarida Aritzeta, creu de Sant Jordi

L’escriptora i professora de literatura Margarida Aritzeta ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi. Aquest 2018, la Generalitat ha volgut reconèixer “la qualitat de la seva obra literària, composta sobretot de títols de narrativa infantil i juvenil, novel·les, estudis i assajos i els contes i narracions, entre els quals, els que va publicar amb el col·lectiu Ofèlia Dracs. La seva trajectòria ha estat reconeguda amb prestigiosos guardons, com el Premi Víctor Català, de contes i narracions, o el Sant Joan, de narrativa. Com a professora a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, ha contribuït molt significativament a l’estudi de la literatura catalana”. Per celebrar-ho, recuperem aquest article de Lluïsa Julià sobre el llibre La filla esborrada d’Aritzeta.

El 2013 Margarita Aritzeta va donar a conèixer el resultat de la investigació d’uns fet ocorreguts a la masia Cardellà, al Camp de Tarragona, en el volum El pou dels maquis: els fets, els documents i també, en paral·lel, el mateix any va publicar-ne un “relat real”, El pou dels maquis, amb personatges documentats històricament, alguns de la pròpia família. L’escriptora aconseguia així posar nom i rostre a les històries que la seva padrina li explicava de petita. Conèixer la història silenciada dels maquis, que, talment, se li afiguraven personatges de conte, de les llegendes que poblaven el paisatge dels voltants de la masia familiar de Valls.

A La filla esborrada (Capital Books) aquesta realitat silenciada durant tants anys adquireix un enorme valor narratiu. Aritzeta descriu el món dels emboscats, dels homes que vivien en un silenci dens, perduts, enteranyinats en la pròpia xarxa, mentre esperen les ordres d’un atac general i organitzat contra el franquisme que no arribarà mai. El somni s’anirà esvaint mentre s’embruteixen, són delatats, empresonats, assassinats… Aquest és un dels eixos de la novel·la: la memòria històrica, eminentment masculina.

Però La filla esborrada no és una novel·la de maquis. La història ja estava contada. Allò que interessa Aritzeta és posar en relació el passat amb el present. Presenta dos temps històrics: el 1945-1946 i el 1992, any en què arrenca La filla esborrada. Després la novel·la explica amb detall poc més de nou mesos de la vida de la Laura, una noia joveníssima, de bona família, que el 1945 topa, literalment, amb un dels emboscats, en Gabriel, amb qui viurà una història d’amor àlgid, fulgurant i secreta, sense passat ni futur.

En un món d’interessos, pors, silencis i secrets, Aritzeta salva aquests dos personatges independentment del seu destí. Gabriel i Laura viuen el seu idil·li en una mena de casa encantada, enmig del bosc. A partir d’ells, el mosaic de personatges i la riquesa d’accions i anècdotes és molt ampli. La novel·la retrata la societat dels anys 40. Prenen un protagonisme especial en Franz, professor de música amb un passat difús; la Matilde, la masovera, i un dels seus fills, en Minguet, dedicat a caçar emboscats. La vida de les dones hi té un gran protagonisme. Aritzeta ret alguns homenatges a Caterina Albert, (la història es posa en boca d’una moribunda carregada de mala consciència o la vida isolada i dura que duen alguns personatges en un món petit i tancat) i a Mercè Rodoreda (el tarannà somiós de Laura).

La història de Laura, segons s’explica en la Nota de lectura, també es basa en fets reals, tot i que qui llegeix accepta la seva vida com una més de les moltes que es van poder viure aquells anys. Al final, “la filla esborrada” serà “la mare retrobada”. Aritzeta no ha volgut fer una novel·la negativa: quan la vida està plena de dificultats, és dura, gairebé impossible, allò que salva és el futur, és a dir: la filla de Laura.

La filla esborrada és una novel·la sobre el silenci d’una època, del silenci històric i del que vivim en les nostres vides. Cada personatge guarda els seus secrets, cadascú morirà sense revelar-los. La tècnica narrativa s’adequa a aquest concepte. De forma calculada, allò que el relat no diu és tant important com allò narrat. La música en torna a ser un element de vital importància, recorre tot el text i, al final, contradiu El rei dels verm, la rondalla malèfica de Goethe que Schubert va musicar. La música salva l’infant. Es tanca el cercle. Tornem a l’inici.