La festa de Spiro Scimone arriba a la Sala Beckett

30.10.2012

L’autor Spiro Scimone (Messina, Sicília, 1964) té, entre altres credencials de la seva targeta de presentació, el Lleó d’Or a la millor òpera prima del Festival de Cinema de Venècia del 2002 per la pel·lìcula ‘Due amici’. Fa vuit anys, va representar ‘La festa’ al Théâtre du Vieux-Colombier de París, en un muntatge de la Comédie Française. Ara, el dramaturg ha estat inclòs en el cicle de teatre italià contemporani de la Sala Beckett amb aquesta obra breu —una hora justa— que reflecteix les diferents cultures que es barregen en la posada en escena.

 

La festa, de Spiro Scimone

 

L’autor sicilià (Spiro Scimone); el director d’origen veneçolà (Orlando Arocha) reconegut per la seva feina en direcció teatral i operística; una actriu també d’origen veneçolà i formació nord-americana amb influència italiana (Diana Volpe); un altre actor d’origen veneçolà establert a Catalunya des de fa quinze anys (Rafa Cruz); i un veterà actor català, fill d’Olesa (Quimet Pla) educat inicialment amb Comediants i reciclat últimament tant en muntatges del Teatre Nacional de Catalunya com en alguna sèrie de televisió (‘Kubala, Moreno i Manchón’, TV3) i a qui li van com anell al dit aquests papers d’homes de casa, abandonats a la rutina de la vida, deixadots i malhumorats eternament tant si plou com si fa sol.

El trio es mou en un modest menjador on el televisor —jo l’engego, tu l’apagues— és la vàlvula d’escapatòria i la tapadora dels dos homes que conviuen a la casa (pare i fill), i la mare. I tot transcorre en una jornada que ella vol celebrar el trentè aniversari del casats, amb els tres reunits a taula. Però el clima de retrets entre pare i mare, pare i fill, fill i pare, fill i mare crea des del primer moment un estat d’angoixa i de submissió que la mare de la casa pateix i arrossega amb paciència i resignació, sense abandonar en cap moment l’interès per mantenir els petits detalls que fan encara estable una convivència malmesa com la seva: el cafetó del matí, el plat a taula, la post de planxar i el cove de roba neta, les poques provisions de la nevera, el drap de la pols sempre a punt… i un cert consentiment cap al fill únic, a la ratlla de la trentena, faldiller i vividor, que odia el pare i que només admet a mitges la mare.

Una obra que exigeix la contenció dels intèrprets, especialment de la mare, amb una Diana Volpe que s’expressa amb frases breus i gairebé insinuades, en un sicilià catalanitzat i un català alambinat pel sicilià; i amb Quimet Pla, el marit, que manté els silencis i els gestos de rondinaire combinats amb algun alçament de veu que es fon de seguida. És el fill, Rafa Cruz, el que provoca alguna de les escenes verbals més violentes, en brots de rebel·lia de maduresa feble. Cops de porta, l’escalfador que no funciona, el botó dels pantalons, la camisa a punt, la preocupació perquè el fill trobi parella, la preferència de la mare per la filla de la botiga dels llegums que diu que és bona mestressa de casa, i la confessió tardana del marit que no només s’entenia amb la mestressa de la lleteria sinó també amb la dels llegums, l’única a qui la mare tenia per una mena de santa.

 

Diana Volpe i Quimet Pla a La festa | Foto: La fotogràfica

 

Obra amb molt poc diàleg i algunes escenes breus, volgudament repetitives, com la que serveix per moure diverses vegades la tassa de cafè amb una mica més de sucre, però massa dolç, amb una mica més de cafè, però massa amarg, el plat d’amanida fins dalt de tomàquet, el plat sense tant d’enciam, la mandarina ben pelada amb els grillons escampats per damunt de la taula… I sempre de fons la data de l’aniversari del casament, el de la festa, que quedarà marcat per la bata de fer feines de la mare i un pompós barret vermell que s’ha autoregalat, al costat d’un pastís d’aniversari que acabarà sense ser encetat i una ampolla de xampany que, un cop oberta, esclata simbòlicament amb un rebuf d’escuma, el mateix rebuf que, en canvi, queda catapultat en el fer quotidià de la família.

L’obra condensa en molt poc espai tot un microcosmos de la tipologia de família que ha viscut mitja vida plegada, que al cap dels anys trontolla i, malgrat tot, es resisteix al trencament perquè fa més por la incògnita del que hi ha més enllà que el que es té amb un mínim de seguretat aquí mateix, per molt insuportable que sigui.

 

«La festa», d’Spiro Scimone. Traducció de Carles Fernández Giua. Intèrprets: Diana Volpe, Quimet Pla i Rafa Cruz. Escenografia: Blai Macarulla. Vestuari: Mirla Castellanos. Il·luminació: Luis Martí. Ajudant direcció: Armand Villèn. Direcció: Orlando Arocha. Producció: Associació Low Cost Projeckt, Teatro del Contrajuego i Centre Arts Escèniques de Terrassa. Sala Beckett, Barcelona, 28 octubre 2012.

Font de l’article: Clip de teatre