La família IRreal

16.11.2012

Res millor per entrar en una història de prínceps, princeses, reis i reines, que fer-ho amb el convencional coixí dels contes clàssics: “Hi havia una vegada…”. La veu en off ajuda a crear aquest clima que no es reprendrà, de fet, fins al final de l’espectacle quan, la mateixa veu en off posi l’epíleg també habitual dels contes populars, amb tot allò dels anissos i ser feliços.

'La família IRreal' de Dagoll Dagom.

 

L’humor d’aquesta hilarant comèdia musical inspirada en els personatges de sang blava (i caldria dir també de “pota negra”) del programa televisiu ‘Polònia’ és tan blanc que si existís la censura dels temps de la Dictadura estic segur que als censors els passaria per alt tot el que hi ha de fons i que els espectadors —poble plebeu intel·ligent de sempre— sap copsar en lletra menuda. I, si no, que algú expliqui perquè tot un auditori ple com el del Teatre Victòria no reacciona ni cedeix espontàniament a cridar “Visca el rei!” i “Visca Espanya!” quan el cap de la casa reial de l’obra ho proposa amb el seu estil “campetxano”. Hi ha una possibilitat de petita improvisació en la interrelació amb l’auditori que, superada l’estrena convencional, crec que comença a donar els seus fruits i, ben explotada, pot anar a més. Tan sols un espontani, la nit de la meva funció, es va afegir al crit de ‘Viva España!” i es va quedar ben sol, cosa que permet a l’inesgotable Toni Albà (Juan Carlos) tirar pel dret i dir: “L’Albert Rivera és l’únic… ¿i no ha vingut l’Alícia?”.També hi ha una altra oportunitat encara molt més explotable de participació col·lectiva en l’escena del presumpte cop d’estat de la guàrdia civil de mentida, interpretada per la troupe reial, quan en comptes de parodiar el 23F amb el conegut “se sienten, coño!” com que tothom ja està assegut, el que cal és canviar l’ordre per un “se levanten todo el mundo!” per tornar-los a fer-los seure, esclar. També només una espectadora es va resistir a obeir les ordres i els que tenen memòria recordaran en Gutiérrez Mellado plantant cara al Congrés davant els colpistes. Escena tímidament Cubanesca que els espectadors crec que celebren perquè la gresca de l’escenari es díficil que no s’encomani a la platea i l’amfiteatre del Teatre Victòria.Amb ‘La família IRreal’, una feliç conjunció d’una productora televisiva com Minoria Absoluta i una companyia de llarga experiència teatral i musical com Dagoll Dagom, es compleixen tres pressupòsits: 1) L’espectacle en qüestió només és possible aquí per la tradició “petardera” del Paral·lel i les classes populars catalanes. 2) El públic purista teatral al·lèrgic a la televisió no s’hi sentirà gens desplaçat. 3) La paròdia reial es pot llegir també en clau universal del sector de la monarquia que encara piula a la vella Europa.I aquests tres pressupòsits junts és el que fa que la comèdia musical funcioni i no s’estimbi. Hauria estat un error intentar reproduir només una sèrie de gags del programa televisiu per fer caixa. Hauria estat també un error tancar-se en un guió immers només en l’època i el moment estrictament actual, tan canviant cada dia. I hauria estat un error autocensurar-se més del compte tant com passar-se en excés de la ratlla. Atreviment i mesura, doncs, en una balança que no hauria d’ofendre ningú.Posats a entrar en la concepció de l’espectacle, diguem només que cal respectar al màxim la sorpresa de l’espectador. Però avisem-lo també que cal que estigui disposat a veure una història dins de la història. Una història de ficció del que hauria pogut ser i —desenganyem-nos-en!— no serà mai. Però la ficció té el do de fer-nos creure allò que moltes vegades desitgem només en somnis.És així com els de Polònia (Minoria Absoluta) i Dagoll Dagom parteixen d’un passat remot amb el príncep Felip encara al bressol i fan un salt en el túnel del temps amb l’abdicació del rei Joan Carles. Però la troca encara s’embolica més amb l’ambició de les dues infantes per regnar, ni que sigui a mitges, i amb la participació dels seus esposos plebeus, tan plebeus com la princesa Letícia. Cal molta imaginació —i haver llegit molts contes d’Andersen, Perrault i altres recopiladors de rondalles populars— per convertir una família monàrquica en una família d’indigents. La mateixa imaginació que cal per reconvertir una família vinguda a menys en una companyia de varietés d’Eurovegas on tothom pot regnar com ho feien en el seu temps les reines del Paral·lel amb plomalls i lluentons.Dues hores amb intermedi inclós de bon espectacle, que detecta la direcció veterana de Joan Lluís Bozzo acompanyat en aquesta ocasió de Joan Rufas. Dues hores de bon humor, de fer passar les penes a l’auditori amb un guió molt i molt musical (amb la mà directiva del duo Ten), creatiu i original en les lletres —que posa a prova els intèrprets poc avesats a un ritme frenètic que darrere l’escenari, amb constants canvis de vestuari, és encara més frenètic que davant— i que parodia també peces populars de tots els gèneres, des de ‘Mamma mia’ a Els Amics de les Arts amb ‘L’home que treballa fent de gos’, el sirtaki grec a càrrec de la reina Sofia, la ranxera mexicana per plorar i plorar, els laments de la copla, o el refregit teatral del Shakespeare dramàtic i el fugaç homenatge a l’actor Pepe Rubianes amb aquell anar a treballar cada dia al matí amb metro.Menció especial, esclar, per a Toni Albà (rei Joan Carles), puntal de la paròdia, però també per a les intervencions de Mireia Portas (reina Sofia), Queco Novell (príncep Felip), algunes escenes de glamour que remata Angès Busquets (princesa Letícia) i diversos tête-à-ête d’Anna Bertran (infanta Elena) i Mònica Pérez (infanta Cristina) que aporten les mirades més inèdites del parell de personatges femenins que es converteixen, a més, en les alcavotes, des de la infància, d’haver fet creure al germà Felip que, si mai es rei, se les haurà de veure amb el monstre de la nit, una juguesca de palau sense precedents. Més discrets en el guió, David Olivares i Xavier Serrano (els marits Iñaki Urdangarín i Jaime de Marichalar) una discreció que lliga amb les circumstàncies de la realitat. Absents del tot, les criatures de la descendència, per no embolicar encara més la nissaga, i llampegades de rabiosa actualitat amb les projeccions dels TN de Polònia. Tot dins d’un marc daurat pictòric gegantí que representa la reproducció de la família reial (a vegades mòbil per projecció audiovisual) i que fa la impressió que sigui, en proporcions engrandides, un dels quadres de segles passats que omplen les parets històriques del Museo del Prado de Madrid. Més real o reial, impossible, per molt IRreal que els de Minoria Absoluta i Dagoll Dagom facin creure que és.

«La família IRreal». Idea original de Minoria Absoluta. Autors: Jordi Ventura, Joan Lluís Bozzo, Joan Rufas, Pau Escribano, Jaume Buixó i Toni Soler. Intèrprets: Toni Albà, Mireia Portas, Queco Novell, Agnès Busquets, Anna Bertran, Mònica Pérez, David Olivares i Xavier Serrano. Escenografia: Alfons Flores. Vestuari: Mireia Guàrdia. Coreografia: Bealia Guerra. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Il·luminació: Albert Faura. So: Jonatan Martínez. Arranjaments i producció musical: Xasqui Ten, Toni Ten i Jordi Campoy. Ajudants direcció: Miquel Periel i Tito Lucchetti. Assessora vocal: Mariona Castillo. Construcció monstres: Lali Canosa. Veu en off: Joan Rufas. Aparicions especials vídeos: Manel Lucas, Alícia Falcó i Víctor Rodríguez. Direcció musical: Xasqui Ten i Toni Ten. Direcció: Joan Lluís Bozzo i Joan Rufas. Producció de Minoria Absoluta i Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 15 novembre 2012.