‘La extraña pareja’, de nou

L’escriptor, dramaturg i guionista Neil Simon (Nova York, 4 juliol 1927) diu que va imprimir aproximadament uns 250 gags en el transcurs de la trama de 'La extraña pareja'

L’escriptor, dramaturg i guionista Neil Simon (Nova York, 4 juliol 1927) diu que va imprimir aproximadament uns 250 gags en el transcurs de la trama de La extraña pareja (The Odd Couple), un dels èxits històrics de Broadway, portat al cinema per Gene Sacks, el 1968, amb la parella Jack Lemmon i Walter Matthau. Si fem comptes, surt aproximadament a 2 gags per cada minut, tenint en compte que l’obra teatral, almenys en la versió actual, supera les dues hores. És per això, esclar, que el públic incondicional i abocat a la broma que se’ls proposa, quan engega a riure, ja no s’atura perquè el ritme gagístic de l’obra no li dóna temps a fer cap pausa.

Quan el desaparegut Paco Morán i la seva parella artística inseparable, Joan Pera, van tancar, en una festa especial al Palau Sant Jordi, cinc anys de representacions de La extraña pareja, que va omplir el teatre des del 1994 al 1999, ho feien amb un rècord de més d’un milió cent mil espectadors (exactament 1.123.797 segons les dades de la companyia).

A vint anys vista, pretendre aconseguir la mateixa xifra d’espectadors sembla impensable. Els temps han canviat. El que no ha canviat és el fons de la comèdia de Neil Simon i malgrat que els espectadors repetidors tinguin vint anys més o els que hi entren de nou els acabin de complir, l’humor de la parella domèstica en clau masculina provoca les mateixes reaccions que aleshores.

Substituir Paco Morán en aquesta nova temporada era un risc que l’elecció de l’actor Antonio Dechent (Sevilla, 1960), veterà del cinema i la televisió, ha salvat amb bona nota. Si bé el seu personatge, Óscar, no té ben bé el mateix perfil que li va atorgar Paco Moran —que era un actor per naturalesa d’aparença de caràcter més aviat estricte i seriós—, Antonio Dechent li ha donat una empremta de personatge encara més desendreçat, fet a la seva, desmenjadot i un pèl poca-solta, que contrasta amb el zel netejador del ploramiques Fèlix, el personatge de Joan Pera, que també en aquesta nova versió accepta, amb menys dramatisme que abans, que Òscar l’acabi foragitant del pis on l’havia admès en el moment del trencament amb la seva estimada Montserrat.

Continua la ironia del llenguatge bilingüe, dels símbols com la Moreneta, i les confusions que segons quines expressions catalanes o castellanes provoca entre els dos protagonistes, cosa que l’auditori —sigui quina sigui la seva llengua pròpia— rep amb bon humor perquè li grata una de les peculiaritats personals que té conviure amb dues llengües. L’accent encara pur de l’andalús d’Antonio Dechent —diria que molt més marcat del que tenia Paco Morán, cordovès de naixença, però diluït pel temps de relació amb el català— aporta un plus de musicalitat a l’oïda que afavoreix el conjunt.

Joan Pera, molt Joan Pera en estat pur, estira i arronsa sense afluixar, juga amb les confusions, allarga les pauses i les mirades interrogatives, improvisa dins de la improvisació i diria que manté actius els altres intèrprets secundaris que han d’estar atents a qualsevol “morcilla” que se li acudeixi d’encolomar-los.

El muntatge compta, en els dos personatges femenins, amb l’actriu Marta Domingo i Cristina Solà, dues veïnes d’origen gallec de l’escala d’Òscar, les dues, voluptuoses i sensibles, massatgistes de final feliç d’ofici, que donen joc a Joan Pera perquè el seu Fèlix practiqui fins i tot un dels gags finals en gallec. Entre això, el cullerot i el lleixiu, paraula que apareix sovint, Antonio Dechent està fent un curs accelerat de català que, després de “lleixiu” amunt i avall, no seria gens estrany que d’aquí a poc fos capaç de recitar el conegut embarbussament “setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat” sense entrebancar-se. Temps al temps, que és el que fa que, a la llarga, la parella ja no sigui tan estranya, com va passar amb la intensa complicitat que Joan Pera va travar amb Paco Morán.

«La extraña pareja», de Neil Simon. Traducció i adaptació d’Àngel Alonso. Intèrprets: Joan Pera, Antonio Dechent, Enric Boixadera, Enric Llort, Rafa Cruz, Marta Domingo i Cristina Solà. Escenografia: Pere Bohigas. Ambientació: Héctor Morris i Sara Manzano. Vestuari: Míriam Compte. Ajudant vestuari: Gemma Aris. Il·luminació: Robert Garriga. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Iban Beltran. Direcció: Àngel Alonso. Coproducció: Focus, Olympia Metropolitana i Narco Producciones. Teatre Condal, Barcelona, 4 octubre 2014.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació