La divina (?) joventut

19.01.2017

El Teatre Gaudí -i ja s’ha convertit en un bell costum- torna a apostar pels musicals de petit format, que no vol dir musicals petits. Ara s’atreveixen amb El despertar de la primavera (Spring Awakening), un retrat sobre la tragèdia de ser adolescent a l’Alemanya del segle XIX, estrenat a l’Off Broadway el 2006 i que va aconseguir 8 Premis Tony. 15 actors, 19 números musicals, orquestra en directe i una entrega incondicional de la companyia fan que la modesta proposta barcelonina aprovi amb nota i deixi un bon pòsit. Han prorrogat fins al 12 de febrer.

Marc Flynn i Eloi Gómez en una escena de ‘El despertar de la primavera’. © Fabrizio Cortesi

Barcelona ha arrencat aquesta temporada amb un bon grapat de musicals als seus teatres. Propostes de tots els colors i de tots els pressupostos, alguns de llarga durada i d’altres més efímers, però que en qualsevol cas fan anar de corcoll als amants del gènere. De tot el catàleg (Núvol n’ha anat parlant a bastament a mesura que s’han anat estrenant) el Teatre Gaudí no en podia quedar al marge. Com és ben sabut, aquesta petita sala de la Dreta de l’Eixample fa lustres que va decidir, entre d’altres encerts, apostar pels musicals, i la seva constància ha deixat uns quants èxits a la memòria.

L’últim que ben segur s’afegirà a la llista de dianes és El despertar de la primavera, la peça estrenada l’any 2006 a l’Off Broadway de Nova York -considerada ja obra de culte-, i que, després de saltar a Broadway, va acabar guanyant 8 Premis Tony incloent-hi, precisament, el del Millor Musical. La de Barcelona se suma a les diverses produccions internacionals que la proposta ha tingut.

“És increïble com amb uns simples cubs poden crear tota l’escenografia”, exclamava entusiasmada una espectadora en acabar la funció. I té raó. Jordi Bulbena, responsable de l’espai escènic i del vestuari, no s’ha trencat les banyes: uns daus de fusta moguts i capgirats en totes direccions pels mateixos intèrprets fan de pissares, de cadires, de bancs, de taüts i de tot allò que faci falta i l’obra requereixi. Excel·lent elecció que evita distraccions innecessàries i que subratlla encara més la feina dels actors: no tenen on escudar-se i en ells recau el pes de la funció. L’entrega és total.

‘El despertar de la primavera’ es pot veure al Teatre Gaudí. © Fabrizio Cortesi

El despertar de la primavera, basat en l’obra de teatre del mateix nom de l’autor alemany Frank Wedekind i adaptat al català per David Pintó, és un musical pop rock que tracta sobre l’amor adolescent, la repressió, la por, la incomprensió i altres tragèdies pròpies d’aquesta esquizofrènica etapa existencial No hi ha res com tenir vint-i-pocs anys i energia sobrera per defensar aquest argument. Aquesta és l’edat que tenen els 13 actors i cantants de l’elenc, dirigits per Marc Vilavella. Marc Flynn (Melchior), Eloi Gómez (Moritz) i Elisabet Molet (Wendla) es reserven els papers principals, defensats amb plena convicció, sense que això resti mèrits als altres components, si bé és cert i inevitable que algunes interpretacions (sobretot les musicals) siguin més reeixides que d’altres.

Punt i a part mereixen Roser Batalla i Mingo Ràfols, que es reparteixen com a bons amics els múltiples papers dels adults de l’obra. Fa ràbia que es bategi la seva participació com a “col·laboració especial”, perquè de col·laboració, res de res. Allà estan, de principi a fi, escena rere escena, fent de contrapunt a les hormones alterades de la joventut, i amb tantes taules acumulades estan perfectes en tots els rols de l’auca. Fins i tot al final de la funció, en el moment de saludar, algú podria pensar que estaven fora de lloc, entre tant jovent, però tot el contrari: els petits els adoptaven encantats.

“Veuria el musical de nou”, deia també un altre espectador quan abandonava la sala. Les dues hores que dura, efectivament, passen volant, i el públic marxa content. El Teatre Gaudí no és una anècdota residual en el panorama escènic de la capital catalana pel que fa als musicals: l’ha tornada a encertar i s’ha guanyat a pols incorporar-se amb tots els honors a la lliga dels grans.