La distància entre el llamp i el tro

22.10.2015

Deia l’avi: “Voluntari… ni per un plat de fesols!”. Havia passat la guerra d’Àfrica, la Gran Guerra i la Segona Guerra Mundial. M’ho recorda el punt de partida de La distància entre el llamp i el tro, de Jumon Erra, que s’ambienta en la protecció dels boscos contra els incendis i de la recapta de voluntaris per fer de vigilants des del refugi de la torre de guaita com a metàfora de l’esforç que es demana a la societat per què sigui solidària davant els desastres que els que remenen les cireres no saben o no volen resoldre.

La distància entre el llamp i el tro, de Jumon Erra

La distància entre el llamp i el tro, de Jumon Erra

Però darrere d’aquest espectacle, darrere de la distància que hi ha entre el llamp i el tro —i que permet saber fins a quin punt llunyà hi ha la tempesta que s’acosta—, l’obra de Jumon Erra reflecteix també la fragilitat dels personatges que fugen dels seus fracassos personals per embolcallar-se en la neteja de consciència que representa treballar per al bé comú, sense acabar de sortir-se’n tampoc del tot.

El muntatge és de caire tenebrós perquè cal advertir els espectadors que tant el plantejament com el nus i el desenllaç no li permeten una sortida gaire optimista. En un espai tancat, lluny de la civilització, davant la immensitat del bosc, controlat per la Unió, amb una cap de guàrdia que posa les normes, les limitacions personals dels voluntaris són extremes —sembla en alguns casos que siguin fins i tot les que exigeixen en segons quins programes de risc televisius que posen a prova la capacitat dels que s’hi presten— i això fa que esclati el conflicte de relació.Un home i una dona, amb històries diferents del passat que s’aniran sabent en escenes en flaixbac, busquen la seva redempció sota l’autoengany del voluntariat. No plou. I el foc del bosc és un perill constant.

Tampoc no plou en els seus records. I el foc de la memòria que els persegueix continua cremant-los per dins. A més, les normes existeixen per no ser respectades al peu de la lletra i sovint el trencament ve de qui més les exigeix. Una antiga relació, un aspecte no permès en el reglament dels voluntaris, entre la cap de la torre de guaita i un dels voluntaris desencadena el conflicte principal.

Amb una bona ambientació escènica que representa la torre de guaita per dins, amb un aire ecològic gràcies a la fusteria natural, un potent acompanyament musical i una matisada il·luminació que té estones de roig encès com el color del foc, el muntatge té la virtut de comptar amb quatre intèrprets que garanteixen l’aportació d’un plus de rigor a un guió no gens fàcil d’executar pel seu caràcter apocalíptic —ara que es revisa el Pedrolo del Mecanoscrit… amb el film Segon origen s’hi podrien fer comparacions— que, en segons quines mans, podria trontollar tant per excés com per defecte, entre altres coses perquè, quan el discurs tendeix a ser críptic, el que el salva és precisament —i únicament— com s’interpreta.

La distància entre el llamp i el tro es podrà veure al Tantarantana fins el proper 1 de novembre.