La companyia Complicité enlluerna amb Master and Margarita

27.07.2012

Master and Margarita | Foto de Bohumil Kostohryz

Són el plat fort d’aquest Grec i ningú s’ho ha volgut perdre. A l’estrena hi ha la pràctica totalitat del món teatral i cultural del país. A l’ambient flota el record d’A Disappearing Number, un dels anteriors treballs dels Complicité, que va passar pel Lliure el 2008 i de qui tothom diu meravelles. També els elogis espectaculars que aquest The Master and Margarita està recollint arreu del món. I és clar, amb els primers cinc minuts i l’extraordinari número del metro de Moscou fet a base de llums ja n’hi ha prou per entendre el perquè de tanta bogeria amb aquesta companyia britànica: el ritme serà molt alt perquè la novel·la és llarga, i les escenes s’aniran succeint vertiginosament, desplegant una sèrie d’efectes visuals que deixaran el públic KO moment rere moment. I així en un trepidant espiral de 200 minuts: si aquesta escena t’ha semblat potent, espera perquè l’efecte escenogràfic següent encara ho serà més. El resultat? A la mitja hora de funció ja se t’han acabat els ‘uaus’ i t’obligues a callar.

 

Simon McBurney, director de Complicité | Foto de Sarah Ainslie

 

Complicité és tot el contrari del teatre de Pep Tosar, que també va adaptar El Mestre i Margarida l’any 2003. Són oposats perquè allà on l’ànima del Maldà aposta per la contenció, el minimalisme i la força dels actors per desplegar el text a poc a poc, els Complicité tiren pel dret i porten un carro de pirotècnia escènica per acompanyar les interpretacions. Si el de Tosar és teatre pur, el del director Simon McBurney és teatre total.

El text de Bulgàkov té de tot: tres històries, una dins l’altra, que es despleguen recursives, com nines russes, Inception100 anys abans. També fragments d’una gran càrrega conceptual i filosòfica, amb converses sobre política, religió i literatura que riu-te’n de Tom Stoppard. També personatges històrics com el diable, Jesucrist o Ponç Pilat, aquests dos últims discutint sobre l’evangeli, un text que diuen que Mateu s’ha inventat de dalt a baix. I per últim el llibre conté tot una sèrie de deliris –dones que volen, teletransportacions, personatges decapitats als que recapitaran més tard– que avui en dia són molt fàcils d’aconseguir en cinema gràcies als efectes especials, però que en teatre plantegen reptes monumentals.

 

The Master and Margarita | Foto de Robbie Jack

 

En una escena qualsevol els tres nivells del Bulgàkov: Margarida buscant el mestre, el mestre mamporrejant posseït la màquina d’escriure, i la història que escriu prenent vida dalt de l’escenari. Recursos de superproducció hollywoodiana, però a la vegada simplicitat low cost: mitja dotzena de cadires que, subjectades ben amunt, es transformaran en un camp d’oliveres, o bé una taula, que transportada per quatre homes foscos esdevé un taüt.

En sortir, alguns comparaven el The Master and Margarita de Complicité al 2666 de Rigola. Potser sí, la tasca adaptativa és igual de titànica, però almenys el cim de la carrera rigoliana era més reflexiu, més pausat, profundament emocionant. Aquí tot són presses –va-va-avancem-avancem-endavant-endavant!– i aquest al·lucinant desplegament d’imaginació no arrela, no arriba a sedimentar. No hi ha temps per reflexionar si t’ha agradat l’última escena perquè ja estàs concentrat en la següent, The Master and Margarita és al teatre el que The Dark Knight Rises de Nolan al cinema: massa pirotècnia per tan poques emocions. En aquest sentit, les bocabadants videoprojeccions a escenari complet haguessin merescut un ritme més reposat, deixant que respiressin els segons necessaris per resultar poètiques per si mateixes, i no rebaixant-les a engranatges, a transicions, a trucs d’escena al servei de l’endimoniada narració. L’escena final del cavall, per exemple, que és l’única que s’ha deixat respirar –i no us penseu, menys de trenta segons– per si sola ja podria merèixer un espectacle convencional.

Tret d’aquest excés sistemàtic i generalitzat, tret d’aquest bombardeig d’impactes que arriba a saturar, The Master and Margarita dels Complicité aconsegueix el triple salt mortal: en primer lloc, ser fidel a les 400 pàgines originals –els que l’han llegit deien que espectacle i novel·la avancen de bracet–; en segon lloc, han aconseguit desplegar un univers visual aclaparador, mai vist en aquests paratges, valent-se de vídeocàmeres, jocs de llums fascinants o projeccions del Google Maps; i per últim, han aconseguit que text i efectes, història i marc, formin un tot coherent i original. Tot i les presses, un espectacle inoblidable, profundament revolucionari.

@albertforns_  Blog: El voraç consumidor cultural