La cobla des de l’empostissat

En el meu primer article com a col·laborador de Núvol se m’ha demanat que expliqui quin és l’estat del món de la cobla avui dia. Com que toco la tenora i actualment em trobo en actiu en aquest àmbit, crec que és un molt bon punt de partida. El meu objectiu no és imposar cap punt de vista, ni molt menys; tan sols vull fer arribar com es viu el moment actual d’aquesta formació des del vessant dels músics.

Abans de res, vull dir que la cobla és una rara avis: fa anys que tothom diu que això un dia o altre s’ha d’acabar, sobretot per l’edat que tenen la majoria de sardanistes, i, curiosament, actualment té un molt bon estat de salut.

Avui començaré tractant un dels col·lectius més oblidats en el món de la cobla i el sardanisme: el dels músics. Sí, sembla mentida que els que posen la música i els que estan al peu del canó cada dia siguin els més menystinguts a l’hora de fer una valoració.

Expressions com ara “Ah, però vosaltres cobreu? Però si us ho passeu molt bé tocant!” o “A part d’aquest instrument [sobretot en el cas de tenora, tible i flabiol] no en toques cap d’altre?”, són escoltades més d’una i dues vegades. Al públic li sembla estrany que algú hagi de cobrar per tocar sardanes i més que dediquis els teus esforços i energies tan sols a un d’aquests instruments. Per posar un exemple, direm que des de l’any 1991 es pot cursar la titulació superior de tenora, tible i flabiol. I des de llavors ha plogut molt.

Tanmateix, no tot és tan catastròfic com el que es pot preveure al llegir aquestes línies. He iniciat amb això perquè és una opinió bastant arrelada dins el músic de cobla, és una espina que té clavada, però val a dir que el panorama actual és força esperançador si el comparem amb el que era fa vint o trenta anys.

Només per començar, el nivell interpretatiu de les cobles és molt més alt. El fet d’implantar uns estudis superiors i el comptar amb escoles de cobla que ofereixen la possibilitat de cursar aquests instruments des de petit (com ara La Bisbal d’Empordà, Blanes o Castelló d’Empúries) ha provocat que pugi una generació de músics joves molt més ben preparats que els que hi havia abans.

El següent pas lògic és que si els músics són bons, les cobles també. El lector quan pensi en una cobla de bon nivell molt probablement pensarà en la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Va ben encaminat, tot gràcies a la bona feina que porten fent des de fa temps, però no només són ells. N’hi ha d’altres. No transcendeixen tant, però això no vol dir que no treballin. Si ens poséssim a enumerar-les, ràpidament podríem arribar a la desena de cobles de nivell bo o molt bo. I no són pas poques.

Una conseqüència directa d’això és que les cobles de baix nivell són menys. No dic que siguin poques, però sí menys. El problema és que encara en queden suficients com per dur a terme una tàctica tan bruta com la competència deslleial. No importa la qualitat del producte, el que més interessa és anar a un preu quan més baix millor. El que passa és que aquests representants que intenten ser molt espavilats no veuen que es fan mal a ells mateixos: en els temps que corren actualment, el contractant mira el preu –evidentment-, però també la qualitat. I és que si té un pressupost més baix que l’any anterior i, enlloc de poder fer sis actuacions, en pot fer quatre, es preocuparà que aquestes siguin bones. Ja que tens menys diners i menys possibilitats de gaudir de música en viu, doncs almenys que sigui de qualitat.

Els artistes de la competència deslleial encara no s’han adonat d’aquest important punt i se segueixen preguntant com és que la seva cobla aquest any té menys feines que l’any anterior. I, malauradament per a ells, els indicis apunten a que alguna d’elles acabarà per desaparèixer.

Lligat de la mà amb el que explicava de la pujada de nivell dels intèrprets, hi ha la de la nova fornada de compositors. Són diversos els que s’han animat a emprendre l’escriptura per a cobla amb més o menys encert. Venim d’una tradició en la que qualsevol s’anima a escriure: des dels que no tenen cap formació musical fins als que directament plagien passant pels anomenats xiuladors (en argot són aquells que paguen a algú perquè els escrigui una sardana a nom seu). Contrarestant aquest moviment trobem els que sí tenen una formació musical en quant a composició es refereix i això repercuteix en unes sardanes i obres molt millors i molt més ben fetes.

Em deixo moltes coses: aspectes com ara el com són tractats els músics per l’organització que els contracta o explicar com és el públic que assisteix habitualment a una ballada de sardanes. El text d’avui és tot just una primera aproximació.

Com a resum, podem dir que si es veu des de fora, la cobla hauria d’estar a unitat de cures intensives, però si vas a l’habitació a veure en quin estat es troba, resulta que no hi és, que li han donat l’alta. Queda molta feina per fer, però la que s’ha fet fins ara és molta. I bona.