La Cobla Catalana dels Sons Essencials

24.08.2012

 

Marcel Casellas, director de la Cobla Catalana de Sons Essencials

 

La Cobla Catalana de Sons Essencials, que ja es va presentar-se a la Fira d’Arrel Mediterrània de Manresa el passat novembre i que ja ha rodat per diferents escenaris del país i l’estranger, ara ofereix al públic el seu primer CD: una mostra clara d’un seguit de melodies, timbres i ritmes de la terra que, sota la producció i direcció de Marcel Casellas, s’ofereixen al públic en format de fervorosa actualitat i improvisació ètnica. I és que en aquestes noves fornades de projectes i músiques innovadores al voltant de la música de cobla (en aquest cas reduïda a nou músics i la incorporació d’una cantant), la CCSE ofereix, sense complexos, nous camins en el tractament del repertori més català: la rumba, el contrapàs, el ball pla i la jota. Tot plegat amanit amb polsims d’improvisació, innovació, elements jazzístics (es poden escoltar solos improvisats de flabiol, tible, tenora, trompeta, fiscorns, violí, bateria i cuina catalana) i una posada en escena fresca i en moviment. Aquest és el punt de partida per a la fantasia de la cobla i els seus solistes, uns virtuosos de la “cosa pròpia” amb un repertori creat especialment per Marcel Casellas i que arrenca de la tradició per obrir nous camins.

“M’exalta el nou i m’enamora el vell!”

D’on surten, però, aquests quatre gèneres? La rumba, el ball pla, la jota i el contrapàs, així com tots els aires i gèneres emparentats o que se’n deriven, són segons Casellas el pal de paller del repertori que fa bellugar la nostra terra. Segons el mateix músic, la presa de la terra en la tímbrica —així com en el moviment del cos— és responsabilitat de tots els actors que intervenen en qualsevol dels actes festius, i aquí hi entren tant professionals de cada àmbit cultural, com és el cas de músics i balladors, com programadors i gestors, però també espectadors amb set d’aires propis i nous. “La nostra és una Terra que sobreviu de segle en segle gràcies a successives i sobtades florides de l’assortiment d’espòrules esparcides en situacions festives per conreadors d’accions artístiques, i és responsabilitat de tots de mantenir-ne la sembra i la sega ben vives”, afirma el músic. Ell classifica en aquests quatre gèneres el punt de partida de qualsevol tractament musical, però no tanca portes a l’experimentació amb altres gèneres, tant propis com forans. Sense perdre mai de vista, això sí, ni el punt de partida ni el punt d’arribada. Casellas es fa seves les paraules de Foix i, en veu alta, crida als quatre vents: “M’exalta el nou i m’enamora el vell!”, missiva que considera necessària en els diversos contextos culturals que ens envolten: des dels lingüístics, amb l’ús de cançons i recitats dels nostres autors; passant pels sònics, amb la conscienciació de quin és el nostre paisatge sonor —però també quins són els propis trets melòdics o harmònics-modals, la temàtica textual, l’aire musical i la tímbrica catalanes—; i fins als referents al ball (tenint present, doncs, que cada cultura té una manera pròpia de moure’s i expressar-se).

Si partim de la idea que cada festa té el seu so i moviment concrets, la consciència de la presa de terra és clau en els nostres fets culturals: els quatre gèneres (i derivats), en comunió amb l’aprenentatge i pràctica del moviment que li escau, esdevenen doncs la clau de volta de qualsevol acte festiu en el nostre patrimoni cultural.

 

La Cobla Catalana de Sons Essencials

 

La culminació: DAD.EXE

I així és, doncs, com l’espectador pot gaudir avui d’aquestes premisses fins ara teòriques: el CD d’aquesta cobla tan insòlita coincideix amb la representació d’un espectacle de dansa i música, DAD.EXE (Dret a Decidir Executable), amb idea i guió d’Esther Plana i dansat per l’Esbart Joaquim Ruyra de Blanes i la participació de quatre coreògrafs de primera fila —Cesc Gelabert, Montserrat Colomé, Joan Serra i David Martínez—. Hi col·labora també el músic Carles Belda, aquesta vegada com a rapsoda. El còctel a quatre bandes, arriscat i alhora punyent, ha donat els seus fruits: la presentació el passat mes de juny al Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols va ser tot un èxit, resposta que es va repetir a Blanes el passat juliol i que ja ha lligat una actuació per al 2013 al Palau de la Música.

Els balladors comencen a caminar dalt l’escenari al ritme d’una processó dictada per “El meu poble i jo”, de Salvador Espriu. S’accelera el pas —que acaba en ball— amb un “Volem pa amb oli” que esdevé rumba sorprenent i en què el moviment delecta els assistents. Montse Colomé és la coreògrafa d’aquesta primera part. I a partir d’aquí, una sorpresa rere una altra: cada coreògraf parteix d’un pal pautat per la tímbrica de la CCSE —David Martínez s’envalentona amb la jota; Cesc Gelabert experimenta amb el contrapàs, i Joan Serra fa acariciar als balladors el ball pla i el rebatut amb arrels i terra en cada moviment—; unes bones gotes de literatura (amb textos de grans escriptors com el ja citat Salvador Espriu, però també de Pere Quart, Joan Maragall, Jordi Sarsanedes i Miquel Martí i Pol, entre d’altres) hi introdueixen l’ingredient pausat i reflexiu. Amb un guió molt ben travat i conduït, l’espectacle ofereix un tot complet al públic sobre alguns moments clau de la nostra història, com la Transició o la Manifestació del 10 de juliol del 2010.

En resum: una reflexió al voltant de la identitat del país, de les relacions entre Catalunya i Espanya i de la situació sociopolítica actual de casa nostra,  presentat amb un bri de sal i pebre, vi de la bota i oli de la terra. Podríem triar millors ingredients per a un sopar a la fresca? Així és com el treball a quatre (o cinc i sis i més) bandes ha pres forma i comença a guanyar pes des del dia de l’estrena.