La carn del flamenc ‘Al baile’

25.10.2016

Juan Carlos Lérida tanca la triologia Los cuerpos del flamenco que va començar el 2010 amb Al toque en el que investigava sobre la corporalitat de la guitarra. La segona entrega va ser Al cante, peça en la que va compartir escenari amb El Niño de Elche el 2014, i aquest cap de setmana va presentar l’última part: Al Baile, viatge en el que l’acompanyen David Climent de loscorderos.sc i el ballarí Gilles Viander.

Juan Carlos Lérida. © Manuel Romalde

Juan Carlos Lérida. © Manuel Romalde

Com si fósssim en una casa en obres l’espectacle arrenca amb soroll que percuteix insistent en el buit negre. La foscor s’esvaeix i en un racó es divisa una massa rosa xiclet que pren forma de tres cossos vestits amb elegància, o bé tres flamencs humanoides enfeintats en ser flamencs. No saps ben bé on ets al començar Al baile; la honestadat dels tres ballarins per cometre la seva missió és autèntica, però la prespectiva amb la que es diposa l’acció és confusa: sembla un documental de La 2 en el que el Tricicle interpretessin tres aus roses. Ara bé, és precisament aquest territori còmic i/o d’estudi en el que Juan Carlos Lérida, el coreógraf i bailaor, et sedueix a base d’intriga i clucades d’ullet per seguir-lo cap a la seva expedició al fons de la qüestió, al hondo (al més profund) dels cossos, el caràcter i el moviments dels que ballen.

Lérida és un dels flamencs d’avantguarda juntament amb Israel Galván i Belén Maya, a més de pedagog i teòric del flamenc. La seva trajectòria en aquest gènere va començar de ben petit, als quatre anys, i va ampliar els seus estudis amb dansa contemporània i improvisació a Sevilla i Barcelona. Va ser a Catalunya on va començar a crear les seves pròpies peces, i del 2009 al 2014 va ser el comissari del cicle Flamenc Empíric del Mercat de les Flors. Al llarg de la seva trajectòria ha col·laborat entre altres artistes amb Belén Maya, Rosario Toledo, Marco Vargas & Chloé Brüle o Olga Pericet.

Els tres intèrprets de 'Al baile'. © Lipi Hernández.

Els tres intèrprets de ‘Al baile’. © Lipi Hernández.

Si bé Al toque feia que la guitarra ballés, i a Al cante el cos del cantaor esdevenia l’objecte d’estudi, en aquest cas, Lérida es proposa la tasca d’experimentar i qüestionar els cànons heteronormatius tradicionals que s’imposen sobre la figura del bailaor. Al baile convida a David Climent i Gilles Viander, que apareixen com desdoblaments de Lérida mateix. Una corda travessa l’escenari de la qual pengen talls de cartró. En un moment donat Viander es disfressa d’arbre i Climent ens canta una llista de mestres: Amaya Gades, Escudero de l’arbre geneològic del flamenc. La tradició corre per les venes de l’espectacle iconoclasta.

Sona música clàssica, disco, jazz i una melodia de la Consagració de la Primavera de Stravinsky s’acaba mesclant amb el el tema principal de la banda sonora de Jaws (Tauró). Totes les melodies són silenciades intermitentment, però les continuem sentint a través del ritme i el moviment que provoquen en els cossos dels tres ballarins. Referències universals aflamencades. Si bé, bona part de l’espectacle és un trio equilibrat, cap al final Climent, que exclama: “Échale carne!”, emprèn amb fervor el rol de mestre –un coach d’allò més histèric– i Lérida de bailaor en evolució.

“A los tres años me operaron del flamenco” o “A los cinco años me extriparon el silencio”, ens confessa Lérida en un moment donat. El flamenc és intrínsec a la seva corporalitat. En aquesta barrija-barreja d’idees confrontades, un es va confeccionant el seu flamenc “enleridat”.