La caiguda de Diogo Mainardi

Tinc un amic amb paràlisi cerebral. Abans que ell, havia conegut, de lluny, algunes persones amb aquesta malaltia, prou freqüent. De lluny, però suficientment a prop per adonar-me que sovint tractem molt malament aquesta gent i que tenim una idea molt equivocada de les seves capacitats, una idea que el meu amic m’ha confirmat. Els efectes de la paràlisi cerebral poden ser molt espectaculars, molt vistosos, i alhora ser sobretot això, vistosos. En moltíssims casos la malaltia no afecta les capacitats cognitives, però les dificultats per controlar els músculs, les dificultats per parlar, fan que sovint se’ls tracti com a discapacitats intel·lectuals. Si fins i tot hi ha gent que es pensa que els quecs són rucs…

Doncs bé, quan la Isabel Obiols, de part d’Anagrama, em va proposar traduir del portuguès un curiós llibre sobre la paràlisi cerebral —curiós perquè l’autor és el pare d’un nen amb la malaltia, però no es tracta d’un típic testimoni; curiós també perquè és difícil d’enquadrar en un gènere literari, tot i que és literatura; finalment, curiós per la forma: quatre-cents vint-i-quatre microcapítols—, em va semblar una gran idea. A més, el llibre em va agradar de seguida perquè no victimitza, no plany, no somica, però tampoc no ven eufòries autoajudesques ni camins d’autosuperació miraculosos. Explica, a vegades amb delicadesa, a vegades gairebé amb brutalitat, l’experiència d’un pare que té un fill amb paràlisi cerebral: la il·lusió, el cansament, l’estimació, l’admiració, l’avorriment, la por…

L’esglaonament de la narració en aquests microcapítols —que representen passos del nen: uns passos que porten a la caiguda— permet a l’autor deixar anar lliurement un potent mecanisme d’associació d’idees que ens porta dels hospitals a l’arquitectura renaixentista, al videojoc Assassins Creek II, a Proust, a l’eugenèsia, a la Solució Final, a Abbott i Costello, a Leopardi, a Neal Young, a tot arreu.

Però quan et trobes que has de traduir un llibre d’un autor que no coneixes gens ni mica, sol ser convenient i prudent (encara que no sempre possible, si t’hi has de guanyar la vida) fer una mica de treball previ: llegir sobre i d’aquell autor tot el que puguis. No coneixia gens ni mica Diogo Mainardi, i de seguida vaig descobrir amb disgust que era un destacat columnista de la revista brasilera Veja. La Veja és una de les puntes de llança d’una determinada premsa brasilera de dretes. Una mena de caverna mediàtica, salvant totes les distàncies i només perquè ens entenguem (ben mirat, potser no s’han de salvar distàncies tan grans, sobretot en segons quins temes).

En fi, igual que al Mundo o a l’ABC hi ha articulistes interessants, també n’hi ha a Veja, no calia tirar el barret al foc, encara. Però és que Diogo Mainardi no era un articulista qualsevol en una revista de dretes: era el flagell personal de Lula. Fins i tot ha publicat un recull de les seves columnes el tema del qual és Lula. I el títol, Lula é minha anta, juga amb un doble sentit: anta pot voler dir “persona de poca intel·ligència”, encara que aquí s’usa com a substantiu, tapir, perquè Mainardi diu que encalça Lula com si hagués sortit de cacera, i Lula sempre se li escapa.

I què podia importar Lula a un pobre traductor? I d’altra banda, no és sa i necessari que la gent es fiqui amb els seus governants? No em semblaria fantàstic si en comptes de Lula es tractés de Rajoy? Doncs sí. Però és que Mainardi practica la cacera a Lula, com ell mateix reconeix, en un sentit realment esportiu. A les seves columnes antilúliques no hi ha grans reflexions; hi ha un cert to, un to que he sentit en algun altre brasiler —persona molt instruïda, de classe alta, de cultura exquisida— que em suggereix que el pecat més gran que li troben a Lula és ser cutre. És no fer servir el ganivet del peix com cal. És sobretot no parlar com cal. Són famoses al Brasil algunes de les expressions que usava Lula i que serien equivalents als nostres “proutes”, “gon” o “llavonses”, formes populars, habituals, genuïnes, però de registre “vulgar”. I ficar-se amb algú perquè diu “proutes”, això sí que no, ni que sigui el president (fins i tot em feien ràbia les brometes sobre l’anglès de l’Aznar, a qui detesto sense cap esforç: parlar molt malament una llengua és molt millor que no parlar-la, encara que sigui anglès). Avergonyir-se del propi governant perquè diu “pudé” o “dallonses” em sembla d’un classisme patètic. I a més em toca, com a cutre, el voraviu.

I la traducció? Doncs què hi farem. El llibre em continuava agradant, el vaig traduir tan bé com vaig saber, i quan vaig consultar un parell de dubtes a l’autor, em va contestar amb molta amabilitat. Al cap d’un temps, em vaig trobar una parell d’amics traductors —brasilera i català— que em van preguntar, sorpresos, com era que traduïa Mainardi. No vaig saber gaire què dir, però em van fer dubtar. Potser m’ho hauria d’haver pensar millor. Hauria estat més ètic dir-li a la Isabel que, donada la antipatia que em provocaven les idees polítiques de l’autor, valia més encarregar-ho a un altre? O al contrari, “boicotejar” algú per les seves idees deu ser una actitud semblant a boicotejar-lo per com parla o per la classe social a què pertany (que en aquest cas és el mateix)?

Al final, per justificar-me a mi mateix, vaig pensar que no hauria traduït les columnes de Mainardi a Veja. Perquè un traductor no és una màquina ni un copista, sinó un agent en actiu a la República de les Lletres, i no veig que la tal República, en la secció catalana, necessiti per a res aquests textos. Però el llibre sobre en Tito, el nen que va néixer amb paràlisi cerebral, i sobre totes les idees que aquest fet desencadena en la ment del seu pare, sobre les seves caigudes (d’ambdós) i sobre la crueltat i la misèria de què els humans han sigut i són capaços, i que es veu molt bé en el tracte amb els febles: els malalts, els diferents, els de classe baixa, em sembla que sí, que l’hem d’acollir amb tota l’hospitalitat i l’amabilitat. L’únic dubte que em queda és si no es mereixia un traductor millor.

La Caiguda, de Diogo Mainardi, publicat a Anagrama.