Les dones de Krum

15.11.2014

Des que l’autor israelià d’origen polonès, Hanoch Levin (18 desembre 1943 – 18 agost 1999) va estrenar Krum —subtitulada aquí amb El crosta— han passat gairebé quaranta anys. ¿Per què fa la impressió, doncs, que hagin passat només quatre dies? Andreu Sotorra ha vist el nou espectacle de Carme Portaceli.

Krum al Teatre Lliure de Gràcia | © Ros Ribas

Krum al Teatre Lliure de Gràcia | © Ros Ribas

Primer perquè el mateix autor ja imprimeix en el seu origen un aire frívol, gairebé de cabaret —una de les seves flaques escèniques—, per amagar sota la invisible “crosta de la societat” les amargors, les migradeses, les misèries i les petites felicitats d’un grup de veïns d’un barri de tercer ordre on el protagonista (Krum, el Crosta, de cal Crosta, mare vídua) torna després d’un viatge del qual admet que no n’ha tret ni aprofitat res sinó l’interès del moure’s pel propi viatge i s’adona de la immobilitat del veïnat, de la seva continuïtat, com si no hagués passat res, de la passivitat de tots davant el frenesí que ell arrossega per assolir un horitzó diferent.

En segon lloc, l’obra sembla estrenada fa quatre dies i no el 1975 per una posada en escena de Carme Portaceli que l’aireja encara més, li treu la mica de pols que hagi acumulat en quaranta anys, la fa refrescant, es repenja en una banda sonora mediterrània —canta la Itàlia més casolana— i amb fragments de Dj de discoteca, i la porta al seu molí, acompanyada d’una traducció de Sergi Belbel que representa molt bé l’argot social sense caure en el “modernet”. I, si no, vegi’s només com a exemple un dels noms de fonts triats per a un dels personatges femenins: la Xona.

Krum té una estructura que sembla feta d’escenes breus, de petites històries de cadascun dels personatges. Però a poc a poc totes aquestes minúscules històries es van trobant i tots els personatges tenen una oportunitat per relacionar-se amb algun dels altres. El centre de tot és Krum, un individu amb aspiracions d’escriptor que vol explicar la realitat del seu barri, però que es perd en el somni. En realitat, Krum podria ser el mateix autor (Hanoch Levin) que fa ballar al seu voltant una sèrie de personatges que viuen, creixen, fantasiegen i moren dins seu.

A Krum hi ha molta vida, però també hi ha mort. Hi ha amor, casaments, trencaments, naixements, malaltia i degradació. I tot com si realment no passés, en un registre a vegades una mica estrafolari —no gosaria dir esperpèntic perquè no hi arriba— ni diria tampoc absurd perquè toca sempre de peus a terra, i ni tan sols el qualificaria d’humorístic perquè hi ha una mena d’humor que el que pretén és precisament esgarrapar l’amargor. I això és el que fa Krum, que vol dir tot just “crosta” en hebreu, i que un es pregunta com es devia rebre a Tel Aviv quan Levin la va estrenar per primera vegada el 1975.

Krum (el Crosta) té un repartiment de luxe |  © Ros Ribas

A Krum (el Crosta) Carme Portaceli treballa amb un repartiment de luxe | © Ros Ribas

La interpretació coral de Krum, en aquesta posada en escena de Carme Portaceli, no té excepcions. El protagonista, Krum, és interpretat per un sòlid Pere Arquillué, que alterna el paper del personatge més despenjat i cínic, amb el del personatge més comprensiu i sentimental, des de la seva incompatibilitat per estimar l’autoestima i l’inevitable fugir de l’amor fins a l’acompanyament per veure l’última posta de sol del personatge de l’Afligit (un característic retro fet per Oriol Guinart), malalt de mena, a qui Krum és gairebé l’únic que ret homenatge en un funeral amb urna i cendres de paperets platejats inclosos com una alenada de fantasia màgica.

Krum és una obra amb una forta presència de personatges femenins: la mare de Krum, la vídua Crosta (que interpreta Pepa López sense defugir en cap moment el seu paper de marassa impertinent); l’Ansiosa, l’amant de Krum, nascuda per a estimar, fins que el vestit blanc els separa (Gabriela Flores); la Felícia, la veïna de la vídua Crosta (que broda Carme González), mestressa de casa que amb el seu home (Albert Pérez) viuen només per beure i menjar en cadascuna de les celebracions a les quals són convidats; o la ja esmentada Xona (Lluïsa Castell) casada per no vestir sants amb el malaltís Afligit i protagonista d’algunes de les escenes més tendrament humorístiques; i per acabar, una mena de convidada especial, la Tuiti (Mónica López —en la preestrena del Grec 2014 va ser Rosa Boladeras), veïna que va abandonar el barri de petita i que viu en un món de coloraines i fantasia, acompanyada d’un italià amb els fogots a la bragueta i que, només perquè ella perd un botó, fa anar de quatre grapes per terra tant Krum com l’Afligit.

Una dotzena de personatges que ballen, canten, i es mouen a ritme de coreografia contemporània (aquí hi ha la mà i el cos, en el moviment, de Ferran Carvajal, que va fer el paper de Silenciós al Grec 2014) i que es deixen sempre un espai per respirar i no ofegar-se entre ells. Gràcies a això, altres secundaris com el Silenciós, poques paraules (Jordi Brunet), el Metge i també l’italià dels fogots, Bertoldo (Jordi Collet), o el pretendent i finalment marit de l’Ansiosa, un enginyer que només és tècnic, de nom Takhtikh (Joan Negrié) juguen un paper important en el conjunt per elaborar un retrat col·lectiu del qual es fa testimoni en totes les escenes el mateix Krum sense deixar de banda algunes interpel·lacions sense gaires conseqüències en els espectadors. Val la pena córrer el risc. Qui avisa no és traïdor.

«Krum (el Crosta)», de Hanoch Levin. Traducció de Sergi Belbel i Roser Lluch. Intèrprets: Pere Arquillué, Jordi Brunet, Lluïsa Castell, Jordi Collet, Gabriela Flores, Carme González, Oriol Guinart, Mónica López, Pepa López, Joan Negrié i Albert Pérez. Espai escènic: Paco Azorín. Ajudant escenografia: Elisenda Rodríguez. Vestuari: Antonio Belart. Ajudant vestuari: Carlota Ricart. Il·luminació: Maria Domènech. Espai sonor: Jordi Collet ‘Sila’. Moviment: Ferran Carvajal. Ajudant direcció: Ricard Soler i Judith Pujol. Direcció: Carme Portaceli. Coproducció Teatre Lliure, Factoria Escènica Internacional i Grec 2014. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 13 novembre 2014.