Com congelar la Sala Beckett

4.05.2012

imatges gelades

A l’hora d’encarar un text teatral, pots posar-te a fabular la història d’una heroïna, inventar-te  paràboles que la defineixin, engrandir el drama situant-la enmig d’un conflicte bèl·lic interminable, acompanyar-la de personatges entranyables i finalment, quan ja t’has cansat de fabular, precipitar-la cap a una mort tràgica que glaci el cor dels espectadors. Quan escrius un text teatral pots fer tot això, com un déu, i bellugar els fils de la història com un titellaire, o al contrari, pots renunciar a la ficció i deixar que la realitat del dia a dia et dicti el text i limitar-te a escriure les històries dels teus veïns, els drames d’alcoholisme i maltractaments que sents cada nit a l’altre costat dels envans.

A favor d’un teatre contundent i radical, sense màscares, és pel que treballa Kristian Smeds (Muhos, Finlàndia, 1970), una de les icones del nou teatre finès. Les seves ‘Imatges gelades’ que aquests dies es poden veure a la Sala Beckett són un text corrosiu com n’haureu escoltat pocs, incisiu i directe com només s’atreveixen a ser-ho els europeus, accionisme vienès fet de paraules. Lluny queden els divertits però superficials tractats de relacions humanes dels jueus novayorquesos (Mamet) o dels mormons de Detroit (Labute), lluny queda l’ampul·losa rellotgeria llagrimal d’una Nawal Marwan. Les deu imatges que formen el retaule d’aquesta família finlandesa rebenten totes les convencions, ja des del primer monòleg de la mare alcohòlica, abandonada, desesperada, que dubta entre matar els fills d’una vegada o sortir a emborratxar-se i que se la folli l’enèsim desgraciat.

Per entendre aquesta revelació finesa que es pot veure a la Beckett sense anar-hi hauríem de pensar en els textos gèlids d’Elfriede Jelinek o en el Lars Von Trier més visceral i despietat. Aquí no hi ha vaselina, no hi ha paràbola per explicar una història, aquí les dones són maltractades i les sentim xisclar, sentim el cop de puny entre els insults del marit alcohòlic. Sense el·lipsis, insistint en el drama i incidint-hi a base de clavar-hi paraules. El masoquisme de la repetició, tan real com que la setmana té set dies.

“Finlàndia és el país amb menys corrupció i el més democràtic del planeta, però també aquell en què l’alcohol és el principal problema nacional i on es fan campanyes als autobusos per motivar la gent a mirar a qui es té assegut al costat. És un país que evidencia les parts més fosques de l’ànima humana”, explica Alícia Gorina, la directora de l’obra, que va fer un Erasmus allà el 2005 i des de llavors ja ha adaptat tres textos d’autors finlandesos. I el seu retrat subterrani de l’ànima humana funciona de meravella: ho aconsegueix a través d’una posada en escena a la Dogville i d’uns actors còmplices i arremangats, que fan seu el text i es deixen esquitxar per aquest drama universal, de personatges que moren sols o alcoholitzats, incapaços de permetre’s una mica de felicitat.

Twitter Albert Forns: @senyorforns