Koltès: desig hermètic

26.01.2017

Joan Ollé munta el seu primer Bernard-Marie Koltès, En la solitud dels camps de cotó, amb els actors Andreu Benito i Ivan Benet. Llenguatge poètic i filosòfic per un diàleg fosc i hermètic sobre el desig. Serà a la sala petita del TNC fins al 19 de febrer.

Ivan Benet és el client a 'En la solitud dels camps de cotó'. © David Ruano

Ivan Benet és el client a ‘En la solitud dels camps de cotó’. © David Ruano

Com en un plec del temps en què s’arrepleguen un munt de paraules, accions i moments, els textos de Bernard-Marie Koltès semblen el fruit del vagareig per un globus narcòtic. Coltells que tallen la tenebra. Tot de mots recaragolats que es despleguen en l’instant en què la linealitat del temps escapa de la normalitat per agafar un meandre. En aquest meandre hi ha, per a l’espectador, el descobriment de tota una altra intensitat. Hi ha també, amagats, un munt de reptes, el primer dels quals és el de desprendre’s d’una sèrie d’estereotips i paradigmes. L’alta cultura es troba als baixos fons, la gran literatura brolla dels instints. Koltès es troba en un encreuament literari i cultural, l’estranyesa de la llengua excelsa al servei de la situació visceral, i en el llindar social i històric de l’underground i l’Olimp, l’intemporal i el present més cru. Així doncs, cal provar de relaxar-se per ampliar el focus, o altrament cal un esforç per reorientar el punt de vista per tal de mirar-lo amb punteria.

Fem el que fem, de totes maneres se’ns escaparà, i no tindrem escapatòria: estarem condemnats al xoc amb l’hermetisme, i a l’enlluernament inesperat en la penombra d’un llenguatge dens i superpoètic, a una retòrica resplendent que, a En la solitud dels camps de cotó, més que dialogar va teixint amb monòlegs una xarxa que atrapa a dos homes casualment. El dealer i el client es creuen, s’interroguen, es desafien, proven d’entendre’s o d’explicar-se. El desig apareix com el centre i el motor de tot plegat, un constructe filosòfic ple de simbolismes que proposa també als personatges un altre desafiament: el de la comprensió de l’altre, el de la diferència, el dels límits de la humanitat mateixa (i l’animalitat). Koltès pot semblar molt punk i desmesurat, però finalment parla com Racine (com ja ha assenyalat Joan Ollé, el director) i pot fer-ho més com Genet que com Lou Reed. És eloqüent i és hermètic, recargolat i sincer. S’allunya de l’anècdota i de la lleugeresa, i ens du molt lluny de La La Land.

Andreu Benito és el dealer a ‘En la solitud dels camps de cotó’. © David Ruano

Llums brutes i brutals, barroques, patibulàries, un espai sonor d’ecos, ressonàncies i ambients reverberants, cert expressionisme abstracte. Ollé ha confiat aquest text (traduït per Sergi Belbel) a dos actors potents, que ja han passejat pels paisatges del dramaturg: Andreu Benito va ser un dels que van declamar La nit just abans dels boscos (2006) en l’experiment polièdric a sis veus a les ordres d’Àlex Rigola, i Ivan Benet va acompanyar al Roberto Zucco dirigit per Julio Manrique (2013). És curiós veure’ls tan tensos, com si es moguessin tibats per fils, mentre la gran plataforma situada al mig de la sala petita del TNC va inclinant-se i grinyolant. Estan en un espai fosquíssim i indeterminat, en una cantonada d’una ciutat qualsevol o enmig del no res, i sovint a punt de caure a l’abisme i en perill. També això és simbòlic i oníric: si per aquelles coses que passen en algun moment feu un cop de cap, en obrir els ulls dubtareu de si sou en ple malson.