Kavafis en concert

La recepció de Kavafis a Catalunya és una de les aventures literàries més sorprenents de la nostra història recent. Versionat al català —abans que a qualsevol altra llengua hispànica— per Carles Riba al capaltard de la seva vida, la nòmina de traductors catalans de Kavafis no ha deixat de créixer a mesura que creixia també el nombre de textos de l’alexandrí donats a l’estampa (narracions, articles de crítica literària, poemes inèdits, rebutjats, inacabats i en esborrany), que posaven de manifest que la seva obra anava molt més enllà dels 154 poemes canònics, els únics que arribà a conèixer l’autor de les Estances.

I tant més sorprenent ha estat la seva influència en poetes catalans com ara Maria Àngels Anglada, Manuel Forcano, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas, Àlex Susanna o Joan Margarit, entre d’altres, una influència que ha portat el crític literari Jordi Julià a afirmar que, sense Kavafis, una gran part de la poesia catalana contemporània no hauria estat com és.

Però això no és tot. En cap país —tret de Grècia, naturalment— Kavafis ha deixat una empremta tan fonda en la tradició musical com a Catalunya. Es fa inevitable evocar aquí la versió dels poemes «Ítaca» i «Un vell» per part de Lluís Llach (sota els títols de «Viatge a Ítaca» i «A la taverna del mar»), a la dècada dels setanta del segle passat. Si bé Llach omplí el primer d’aquests poemes d’un contingut polític del tot absent en el text original, la veritat és que aconseguí de popularitzar-lo fins a tal punt que l’illa d’Ulisses ha passat a integrar-se a la geografia mítica del poble català com a símbol dels anhels i les llibertats nacionals, massa sovint negades (i avui més que mai) per aquells qui ens governen, Ebre enllà.

Josep Tero, doncs, amb el seu últim treball, titulat «Kavafis en concert», segueix aquest fil d’Ariadna que començà a descabdellar Llach i ens ofereix dues noves versions —per bé que sobre la mateixa tonada establerta pel cantautor de Verges— dels poemes anteriorment citats, i, a més, ens regala sis versions més, de composicions escrites en èpoques i sota registres ben diferents: poemes canònics («Cos meu, recorda», «Lluny»), inèdits («Nits de gener», «De dins del calaix»), inacabats («Al moll») i en esborrany («El gat»), en traducció de Carles Riba, Joan Ferraté i de qui signa aquest paper. Lògicament, per tal de mantenir la coherència de la composició melòdica al llarg de tot el text, modificat en la seva forma (no en el seu contingut) amb l’objectiu d’acoblar-se al cos que la inspiració musical demana, en alguns casos li ha calgut retocar lleugerament les traduccions. És cert que alguns puristes podrien titllar de traïció aquesta intervenció personal, que en casos extrems arriba a la necessitat d’introduir noves paraules que omplin els espais buits que deixa la mètrica de la composició melòdica, però no és menys cert que la capacitat de Riba (posada de manifest sobretot en el poema «Cos meu, recorda») de respectar, en la seva versió, la successió de síl·labes tòniques i àtones de l’original grec està a l’abast de molt pocs traductors, de manera que s’imposava una feina pacient de llima que de ben segur el públic sabrà perdonar.

Amb aquest CD, doncs, editat per la discogràfica Temps Record i presentat fa pocs dies en un memorable concert a l’Escala dins del festival Portalblau en el qual Tero estigué acompanyat de Marina Rossell i de Maria del Mar Bonet, arriba a la seva Ítaca un projecte que, en el seu format gairebé definitiu, s’inicià l’any 2013 (en complir-se cent cinquanta anys del naixement i vuitanta de la mort de Kavafis) amb un concert organitzat per la Comissió Andorrana de la UNESCO, que continuà en diversos «recitals Kavafis» celebrats a l’illa grega de Naxos, a Delfos i a Itea, i que, pel que fa a la gravació de les versions originals d’aquests poemes per part d’una de les veus mítiques de la cançó d’autor grega, Maria Faranduri, culminà el setembre de l’any passat a l’estudi Odèon Atenes.

En la darrera carta que Carles Riba envià, pocs mesos abans de morir, a la traductora grega Júlia Iatridi, que fou precisament qui li descobrí l’obra de l’alexandrí, el poeta català li confessava que Kavafis s’hauria emocionat en sentir els aplaudiments amb els quals, un llunyà gener de 1959, els estudiants de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona celebraren la lectura d’unes quantes traduccions seves, encara inèdites. No creiem caure en l’exageració si afirmem que, de ben segur, l’emoció de Kavafis no seria pas menor en sentir ara aquestes versions musicals, que demostren, un cop més, que grecs i catalans compartim, a banda d’un mateix mar, una mateixa sensibilitat i, en paraules de Riba, un mateix amor lúcid, conscient, ferotge a aquesta vida a ple sol que ens ha estat donada als mediterranis entre dos abismes de misteri.