Jules, Jim i Khate

Som davant d’una novel·la moral a l’estil clàssic? El lector, la lectora, decidiran sobre la qüestió.

L’any 1962, el cineasta François Truffaut, representant del moviment cinematogràfic anomenat Nouvelle vague, va dirigir una pel·lícula que el faria famós: Jules et Jim, basada en la novel·la d’Henri-Pierre Roché.

Jeanne Moreau, Henri Serre i Oskar Werner a Jules et Jim dirigida per François Truffaut

Aquí vam veure aquesta pel·lícula més tard, en aquell temps en què encara hi havia tant de blanc i negre no només al cinema sinó també en l’ambient. L’impacte va ser colossal. Amb l’ànima de càntir que teníem alguns joves, i que havia estat alimentada per l’estretor que ens havia imposat el nacionalcatolicisme, vam contemplar, amb els ulls com unes taronges, un joc amorós d’alt voltatge constituït per dos amics, dos literats, un austríac, Jules, i un francès, Jim, enamorats de la mateixa dona, Khate. L’impacte no venia tant de l’enamorament d’una mateixa dona, d’un amour fou per part de Jules i Jim envers Khate, sinó de la convivència entre tots tres. La nostra formació estricta no donava gaire marge ni per a la imaginació.

Acabo de llegir la història completa a Jules i Jim, la novel·la de d’Henri-Pierre Roché, publicada per Adesiara en la bona traducció de Maria Cirera. En petits capítols d’escriptura molt condensada i molt visual, el lector, la lectora, va entrant en la dinàmica d’una amistat que es demostrarà de pedra picada entre Jules i Jim, i la tempesta que suposarà l’entrada de Khate a les seves vides sense alterar l’amistat. Els dos homes, primer l’un i després l’altre, i després l’altre i l’un, es casaran amb Kathe, que els farà ballar com ninots, com hauria dit la meva àvia. Khate, perfecte arquetip de la dona vamp, és una dona infidel per naturalesa. Però els seus amants-marits se sotmeten al seu dictat d’amor que pàgina a pàgina ja es veu que acabarà en tragèdia. I és que en les seves relacions, Khate practica un absolutisme sobre els altres que contrasta amb l’exigència de la llibertat de costums.

Tot i que el títol de la novel·la sigui Jules i Jim, és Khate, una dona peculiar, la que centra un relat que se situa abans i després de la Primera Guerra Mundial. Khate té el gran atractiu de la mantis religiosa que en algunes ocasions devora l’amant després de l’abraçada. Khate, amb una gran capacitat de joc i imaginació per crear situacions inesperades i trasbalsadores, fa patir. Fent una comparació, Khate és lluny de l’escriptora i psicoanalista Lou Andreas-Salomé, una dona emancipada sexualment per la seva època, però que, per damunt de tot, va ser companya espiritual. Lou va exercir un paper positiu, d’iniciadora i nodridora d’esperits tan notables com el de Nietzsche i Rilke, i més tard el del mateix Freud.

La història de Jules i Jim es basa en una història real. El personatge de Khate, que en el film de Truffaut interpreta una magnífica Jeanne Moreu, s’inspira en Helen Grunt, una dona alemanya que en el seu viatge a París va conèixer Franz Hessel (Jules), amb qui es va casar. Mentrestant, Helen era infidel a Franz amb l’amant Henri-Pierre Roché (Jim), autor de la novel·la Jules i Jim.

Jules i Jim és una història d’amor a tres bandes, doncs, però que inclou personatges secundaris, també objectes d’infidelitats. En la història literària es fa encaixar la infidelitat i la traïció amb la llibertat. El personatge de Khate ho fa encaixar. Però, i l’autor, Henri-Pierre-Jim? L’autor, que va escriure una novel·la excel·lent des del punt de vista literari, sembla com si hagués necessitat escriure una novel·la per poder pair un amor dur, inestable i que li va provocar tants desassossecs, tot i que s’hi plegués de grat. L’escriptor Roché va resoldre el relat amb una mort conjunta entre Khate i Jim, real en la novel·la, simbòlica en la realitat. Allò insuportable havia de tenir un final. Si el goig no es pot suportar de forma continuada, tampoc no es suportar l’infern.

Jules et Jim de François Truffaut

Som davant d’una novel·la moral a l’estil clàssic? El lector, la lectora, decidiran sobre la qüestió. Perquè al final del relat, l’únic personatge de la novel·la que se salva és el bo de Jules, que accepta Khate i Jim tal com són, que troba consol estimant les filles del seu matrimoni amb Khate, així com troba al·licient en una feina creativa que dóna un sentit transcendent a la seva vida. És clar que podem pensar que Henri-Pierre Roché també se salva, és a dir, s’allibera d’un pes feixuc escrivint un relat que és tant un relat d’amor com un relat de la destrucció que provoca aquest amor. La imatge de la mantis religiosa no és, doncs, una metàfora que em va venir al cap mentre llegia Jules i Jim. És la imatge viva que resumeix una història en la qual no hi ha ni una escletxa entre eros i thanatos. Quan es juga al tot o res acaba sent res.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació