Josep M. Miró. Estripar la terra

10.07.2014

‘Estripar la terra’ suposa el debut de la companyia La Padrina, impulsada, en principi, pels tres intèrprets del muntatge —un trio que no surt del no-res sinó que suma un considerable currículum tripartit de teatre, cinema i televisió— que van animar Jose Maria Miró a donar-los el tret de sortida amb una obra inèdita. Podeu consultar el dossier de premsa aquí.

 

Estripar la terra de Josep M. Miró a l'Espai Brossa | © Inma Quesada

 

La tardor atura el camp. Si no plou, l’asseca. Cal fer temps abans de tornar a sembrar. És aleshores quan, els pagesos amb els tractors i els rasclets mecànics “estripen la terra” —metàfora del títol d’aquest muntatge del dramaturg Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977)—, l’airegen, la revitalitzen, n’arrenquen les males herbes i enterren les arrels de les plantacions anteriors per preparar-la per a la nova collita. En un medi urbà, d’estripar la terra se’n podria dir deixar la pols sota l’estora. En un medi rural, la regeneració serveix per fer de tapadora del que no es vol dir.

Aquesta relació entre urbà i rural es respira en tota l’obra ‘Estripar la terra’, una altra de les peces carregades d’intriga i de filaberqui psicològic als quals té acostumats els espectadors l’autor d’El principi d’Arquimedes’, aquella altra proposta ambientada en un club de natació i que amagava una velada acusació de pederastia.

Aquí, la intriga d”Estripar la terra’ no es desvelarà mai. Cada espectador, doncs, se l’acabarà fent a la seva manera. La clau rau en el que descobreix un dossier de retalls extret d’Internet, fotocopiat i enviat anònimament. Els fets que s’hi relaten van ocórrer dotze anys abans. De la presumpta pederastia d”El principi d’Arquimedes’ —una obra que ha creuat fronteres dscèniques— s’ha passat a la presumpta malifeta entre adolescents.

Tot té lloc a les dependències de gestió d’un casal cultural que ha patit acomiadaments d’una bona part del personal per culpa de les retallades econòmiques i que manté al capdavant un parell de responsables, amics del poble i de tota la vida. Un d’ells dos, amb problemes personals que afecten indirectament la feina, no veu amb bons ulls l’excés de confiança que han donat a un nouvingut al poble, poc o molt expert en música, capaç de dinamitzar el grup de joves de cara a un festival que estan preparant, treballador, generós, disposat a fer el que calgui, sense rebre res a canvi, simplement, diu, perquè s’ho passa bé.

La companyia La Padrina amb David Marcé, Ricard Farré i Arnau Puig | © La Padrina

Les cadires de feina, però, en temps de crisi, són escasses. I el risc que des d’instàncies superiors —es parla sovint de personatges absents que remenen les cireres— vulguin clausurar el casal per falta de recursos fa que la competència personal entre els dos responsables del centre, malgrat l’amistat que els uneix des de sempre, acabi rebotant sobre el nouvingut.

Com que és una obra d’intriga que transcorre en una hora i set minuts, a tot estirar, no seria oportú ara i aquí dir-ne gaire cosa més. El més recomanable és que els espectadors encuriosits i els amants del teatre contemporani s’apuntin a viure-la directament i que comprovin també com basteix l’estructura del muntatge el seu autor, fent servir el recurs del “salt enrere” o l'”escena retrospectiva” (‘flashback’, per als amics).

El fet és que ‘Estripar la terra’ passa en una zona rural —cosa que li dóna certament un aire més intrigant encara—, però podria passar en un centre cívic urbà de l’Eixample, un casal de barri centenari o una associació —oenegés incloses— de les moltes que poblen la societat més pròxima, perquè allò que “estripa” l’autor és com es congria una mala relació personal i com creix una sospita d’anada i tornada entre tres personatges a qui els unia, aparentment, un estret vincle de confiança.

‘Estripar la terra’ ha representat també el debut de la companyia La Padrina, impulsada, en principi, pels tres intèrprets del muntatge —un trio que no surt del no-res sinó que suma un considerable currículum tripartit de teatre, cinema i televisió— que van animar Jose Maria Miró a donar-los el tret de sortida amb una obra inèdita. D’una proposta feta encàrrec entre amics com aquesta en pot sortir un dels muntatges que no hauria de quedar sepultat per la calor de juliol ni l’allau d’oferta del Grec. Seria més que desitjable que, a la tardor, com fan els pagesos, també ells “estripessin la terra” per replantar i collir els fruits d’una nova sembrada de representacions.

 

«Estripar la terra», de Josep Maria Miró. Intèrprets: Ricard Farré, David Marcé i Arnau Puig. Escenografia: Enric Planas. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Núria Llunell. Espai sonor: Carles Cors. Assessorament moviment: Roberto G. Alonso. Ajudant direcció: Maria Donoso. Direcció: Josep Maria Miró. Companyia La Padrina. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 9 juliol 2014.