Jorge Semprún, de carn i ossos

26.09.2016

Desacreditats bona part dels intel·lectuals que el van voler interpretar mentre encara era vigent, per entendre el tràgic segle XX europeu hem de recórrer al testimoni d’aquells  que el van viure intensament, a primera línia de l’acció; i que, després, si és que van aconseguir sobreviure, van ser capaços d’explicar-lo. És el cas de Jorge Semprún, d’Arthur Koestler, d’Arthur London o de les germanes  Margarete Buber-Neumann i Babette Gross.

Jorge Semprún lany 1970

Jorge Semprún l’any 1970

Margarete va ser la companya d’Heinz Neumann, destacat dirigent comunista alemany, assassinat per Stalin. Els seus llibres, i especialment el que explica el seu doble pas pels camps de presoners de Stalin i de Hitler, resulten fonamentals per entendre l’Europa del segle XX. La seva germana, Babette, va viure al costat de Willi Munzenberg, amic de Lenin, expert en manipulació de l’opinió pública europea al servei dels interessos de la Unió Soviètica. Babette ens ha deixat un llibre també imprescindible: Willi Munzenberg. Una biografia política.

De tots aquests noms, el de Jorge Semprún és, sense dubte, per al lector català, el més proper.  Nét d’Antonio Maura, educat sense sortir de casa  per la  mare i per una institutriu alemanya, ben aviat la seva vida es va tòrcer. La família, catòlica i republicana, va haver de marxar a l’exili, els primers dies de la guerra civil, i prou sort va tenir el pare de salvar la vida. El senyor José Maria Semprún era un personatge distingit però que sempre va anar curt d’armilla i per aquest motiu l’exili no va resultar gens fàcil per a cap dels membres de la família. Jorge, el quart dels set fills que va tenir el matrimoni, va començar a estudiar Filosofia al Liceu Henri IV de París gràcies a la protecció d’un dels professors. A partir d’aquest moment, la vida de Semprún ens és més coneguda perquè ell l’ha utilitzat per construir la seva biografia i, de passada, la del segle XX europeu.

Semprún, com la resta de noms que he esmentat,  ha participat de manera intensa i voluntària en el xoc entre les dues grans ideologies del segle XX: el feixisme i el comunisme. Primer, com a militant comunista de la resistència antinazi a França; després, com a màxim delegat del Partit Comunista Espanyol a l’interior de l’Espanya franquista; i, finalment, com a crític documentat de la ideologia comunista que ell mateix havia assumit durant una part important de la seva vida. Ida y vuelta és el títol de la biografia de Jorge Semprún escrita per Soledad Fox Maura i que acaba de publicar Debate. Es tracta d’una biografia excel·lent, que per força haurà d’interessar a tots aquells lectors que s’han sentit fascinats per la vida i l’escriptura de Jorge Semprún.

Soledad Fox Maura escriu des del respecte però sense amagar cap dels aspectes més conflictius de la vida de Jorge Semprún. Per exemple, el de com va poder sobreviure al camp de concentració i extermini  de Buchenwald, on va ser internat. Semprún va treballar a les oficines del camp i la seva feina consistia, entre d’altres, a elaborar les llistes de presoners que eren enviats a les tasques més dures de les quals, habitualment, no en sortien amb vida. El seu germà Carlos Semprún-Maura l’arribaria a acusar d’haver actuat com un kapo alemany i l’escriptor hongarès, i premi Nobel, Imre Kertész, internat per jueu en aquest mateix camp, l’acusarà d’haver banalitzat aquesta experiència. En diverses obres seves Semprún ha defensat que si va sobreviure a Buchenwald  va ser per la seva militància, que li donava una força moral que altres interns no tenien; i perquè sabia alemany i francès i això el feia necessari per a les autoritats del camp. Les dues explicacions són plausibles. Semprún ha remarcat que ell no era un ciutadà innocent,  com sí que ho eren Primo Levi o Kertész, deportats només pel fet de ser jueus, sinó un ciutadà francès que s’havia alçat en armes contra l’exèrcit alemany. Ell, a Buchenwald, era un militant antifeixista en captivitat i la primera obligació d’un antifeixista és no donar a l’enemic la victòria de la pròpia mort.

El fet que Semprún pogués parlar de forma indistinta en castellà, en francès i en alemany també el predisposava a poder ser destinat a les oficines del camp. Soledad Fox Maura no rebat cap d’aquestes explicacions però a totes elles hi afegeix una informació fins ara no coneguda: l’ambaixador franquista a París, José Félix de Lequerica, va moure cel i terra –i, també, part de l’infern– per tal que Semprún no fos afusellat i  per tal que  tampoc no fos destinat a uns treballs dins del camp que signifiquessin la seva mort a curt termini. L’ interès de Lequerica no era ideològic sinó familiar. Havia començat la seva carrera com a passant d’Antonio Maura i ara estava essent pressionat per José Maria Semprún i dirigents del catolicisme mounerista internacional per tal que salvés la vida de Jorge Semprún. Lequerica no era un jove fanatitzat pel feixisme, com en aquell moment ho eren Serrano Suñer o Dionisio Ridruejo, sinó un cínic a qui no importava fer carrera diplomàtica sota el franquisme. I amb els cínics sempre resulta més fàcil pactar-hi.

Una bona biografia és aquella que transforma un personatge en una persona de carn i ossos. L’operació pot comportar que alguns lectors quedin desencisats del personatge.  Estic segur, però, que per a la majoria de lectors d’aquesta biografia, la figura de Jorge Semprún no patirà cap deteriorament. Queda més clar que mai que Semprún no va tenir una vida gens fàcil. La va arriscar en més d’una ocasió i  seria injust recriminar-li que no l’hagués perdut. Va viure amb intensament, a primera línia de foc, els grans terrabastalls del segle XX europeu. I després va tenir prou habilitat, prou intel·ligència i prou coneixements per convertir el conjunt dels seus llibres en una de les cròniques més versemblants d’aquell període. ¿Què en sabríem de l’Europa que acabem de deixar enrere sense els llibres de Semprún, de Koestler, London i d’altres supervivents? Potser encara estaríem analitzant el nostre segle XX sota la mirada de Sartre –és un exemple–  i només de pensar-ho m’agafa una esgarrifança.