Jordi Oriol a Elsiborn

Ahir la Sala Moragues d’El Born CC va acollir la segona sessió de ‘Rapsodes al Born’, un cicle coordinat per Joaquim Armengol, director de la revista El procés. Ahir s’hi representava ‘La caiguda d’H (versió muda)’ de Jordi Oriol, dramaturg i actor únic d’una peça que ja havia representat tot sol amb el títol ‘La caiguda d’Amlet’ i que ara presenta acompanyat de tres músics: Jordi Santanach (clarinet baix), Oriol Roca (bateria i joguines) i Sasha Arganov (cello i serra).

Jordi Oriol amplia aquí els registres amb què els monòlegs de Hamlet. El seu discurs oscil·la entre el solioqui reconcentrat i l’estirabot de l’standup comedian. Per fer-ho, se serveix del seu do de rapsode acordiònic. Les seves frases s’estiren i es repleguen sobre si mateixes, obrint-se i recollint-se a nous sentits. Oriol juga amb les paraules com si fossin de plastilina. Les estira, les trenca i les arrodoneix. Teatre de proximitat amb micro, el seu discurs té un punt de radiofònic, de radi afònic, per dir-ho amb una expressió contagiada.

La música de Jordi Santanach dóna l’atmosfera justa al monòleg, i dóna peu a situacions còmiques, sense caure mai en l’estridència. La interacció d’Oriol amb els músics fa la peça més lúdica. El seu Hamlet s’empelta en el bufó, ens descobreix fins a quin punt l’un i l’altre són, en certs moments, intercanviables. Només li hauria faltat encarar-se amb el crani del vell Yorick, que hauria pogut exhumar perfectament d’algun racó del jaciment del Born.

La funció d’ahir va donar alguna sorpresa. En un moment del monòleg, Jordi Oriol va baixar de l’escenari per anar a trobar la seva Ofèlia: es va asseure en una cadira lliure de primera fila i va començar a fregar amb un dit la cuixa d’una espectadora que seia a la segona, i que va resultar ser la Mar Ulldemolins. Són coses del directe, la prova definitiva de la flagrant existència de Hamlet.

La caiguda d’H encara té espai per recrear-se i molt recorregut per anar rodant, del Born al món.