Jordi Marrugat. Els eixos de la modernitat

M’imagino Jordi Marrugat (Sabadell, 1978) davant el paper, amb un llapis a la mà, abans d’emprendre la redacció del seu flamant Narrativa catalana de la postmodernitat. Històries, formes i motius. Degué traçar-hi en perpendicular les coordenades temàtica i nominal bo i pensant que, si hi reeixia —i la veritat és que se’n surt molt bé—, en tindria prou per abastar un panorama genèric de la narrativa catalana de les quatre darreres dècades, d’ençà de la data simbòlica del Maig del 68 francès. Evidentment, ni hi convoca tots els escriptors ni hi desplega tots els temes, sinó únicament aquells que considera oportuns o que creu que destaquen més.

En el bell mig del gràfic, entre els temes i els autors, hi balla la figura central de Quim Monzó per ser qui millor ha entès i quintaessencia això que comunament hem batejat com la «postmodernitat»; en realitat, Marrugat la considera com una fase de tota la modernitat i, encara que no hi combrega, assenyala que hom ja ha parlat de la mort d’aquesta postmodernitat en un nou domini cultural anomenat el «digimodernisme». Marrugat emplaça Monzó al primer dels tres extensos capítols de què consta l’estudi. Per ell, Monzó va solcar la nova era arran de l’aparició de la seva primera novel·la, L’udol del griso al caire de les clavegueres (1975), que parodiava títols d’època d’Oriol Pi de Cabanyes com Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973)o També les formigues, Dylan, algun dia ploraran de solitud (1975). Però Monzó excel·lia en el terreny de la narrativa breu i s’avançava a l’hora de reivindicar el mestratge, reconegut a la dècada dels vuitanta aquí i arreu, de creadors com Pere Calders, Franz Kakfa, Jorge Luis Borges o Giorgio Manganelli.

La directriu nominal continua present en el segon capítol de l’assaig amb apartats centrats en les dues grans novel·les de Monzó: Benzina (1983)i La magnitud de la tragèdia (1989). El segueixen altres plomes, deutores —declarades— o no de la producció monzoniana, semblantment festejadores de la narrativa curta i de l’article d’opinió, entesos gairebé com un únic gènere literari; el primer exemple seria el de Sergi Pàmies, amic personal de Monzó i amb el qual han col·laborat en algun treball, però tampoc hauríem de menystenir les aportacions de Màrius Serra, Empar Moliner, Llucia Ramis o Jordi Puntí.

En canvi, per a la narrativa de Pagès Jordà ja em cal un canvi de paràgraf, i a Marrugat l’obliga a inaugurar un nou espai que subtitula el «classicisme postmodern». Igualment més clàssic que els anteriors, però amb una modernitat fonamentada en la riquesa i complexitat de les tècniques narratives que empra, destaca Jaume Cabré, l’ombra allargada del qual s’allargassa a l’apartat següent, sota l’etiqueta de «novel·la històrica». Marrugat assenyala el punt d’inflexió que suposà, en aquest sentit, l’aparició d’El nom de la rosa (1980) d’Umberto Eco, amb la qual novel·les com Crim de germania (1980)de Josep Lozano, Dins el darrer blau (1994) o Cap al cel obert (2000) de Carme Riera coincidien en certs aspectes. Tanmateix, convé garbellar aquesta novel·lística històrica de qualitat dels best-sellers que adesiara engeguen tota la maquinària publicitària per obtenir el succés instantani i espuri de públic i vendes, seguint el paradigma de productes com El codi Da Vinci (2003) de Dan Brown.

A les elegies per un món perdut, hi detectem les contribucions, sovint provinents de la ruralia o almenys de fora dels grans nuclis poblacionals, de Jesús Moncada, Maria Barbal, Francesc Serés, Julià de Jòdar o Ramon Erra. I, com a urbanites, a banda de les facècies de Monzó en publicar L’illa de Maians (una illa d’arena que hi havia hagut davant la platja de Barcelona però integrada a la ciutat del segle xv ençà) o la ironia de Pàmies en estampar amb La gran novel·la sobre Barcelona un llibre de relats (1997), hi situaríem, entre d’altres autors,les quatre novel·les de Baltasar Porcel que s’ambienten a la capital catalana: per aquest ordre, El divorci de Berta Barca (1989), Lola i els peixos morts (1994), Ulisses a alta mar (1997) i la seva darrera Cada castell i totes les ombres (2008).

Arribats al tercer i darrer capítol, Marrugat tenia molt clar que, si havia enllestit bé els deures, s’haurien citat tot un reguitzell de noms que al bloc de les temàtiques no farien altra cosa que reproduir-se. És el que acaba succeint. En termes d’animalitat, civilització i barbàrie, tracta de nou de Porcel i s’hi suma la producció d’Albert Sánchez Piñol i Lluís Oliván; en temps lliure, espectacle i joc, recorre a Monzó, Pàmies, Moliner, Puntí, Jordi Bagunyà, Pagès Jordà o García Tur; quant a la mentida convertida en realitat a l’estil de 1984 (1949) de George Orwell, Pagès, Serra, Jòdar, Moncada o Sánchez Piñol; i pel que fa a la invenció de mons, imatges o identitats paral·lels al nostre trobem molts dels autors ja esmentats i alguns de nous com Joan-Lluís Lluís o Joan Daniel Bezsonoff.

Marrugat acaba de publicar amb l’Abadia de Montserrat un homònim Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat. Nohi ha dubte que l’ofici de crític li ha proporcionat la saba que destil·len aquests dos productes recents, però com ell mateix s’afanya a remarcar a les conclusions d’aquest assaig la feina d’anàlisi i valoració del crític dista molt de la d’escriure un llibre així. I no obstant això, coincideixen en l’aposta per un seguit d’obres i autors concrets. L’únic retret és que potser hi pesa una visió massa «principatinocèntrica»: els «perifèrics» que no solen publicar a Barcelona es troben a faltar, i en parlar de ciutats, per exemple, no podem obviar ni la València de Mira o Torrent ni la Palma de Porcel o Alzamora. Però a part d’això, Narrativa catalana de la postmodernitat esdevindrà ben segur a partir d’ara una obra de citació ineluctable i consulta obligada, si més no al cap i casal…