Jordi Coca. El diable i l’home just

El diable és, sens dubte, el símbol universal del mal, i és per això que Jordi Coca l’invoca al títol de la seva darrera novel·la, El diable i l’home just, on realitza una intensa interrogació sobre l’existència de la maldat, la seva gènesi i la relació endogàmica que el gènere humà té amb ella.

El dimarts 16 de desembre a les 19:30 a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la presentació del llibre El diable i l’home just, de Jordi Coca. L’acte comptarà amb la presència de Jaume Mascaró, professor jubilat de filosofia, Lluïsa Julià, escriptora i crítica literària i Joan Tarrida, director de Galàxia Gutenberg.

Jordi Coca | Foto: Aina Coca.

La representació del diable i altres éssers satànics en la literatura té una llarga, llarguíssima tradició, que s’inicia ja en els llunyans temps de la Bíblia, on tempta a Job fins quasi fer-lo embogir, passant per La divina comèdia de Dant, seguint pel Paradís perdut de Milton i per les diverses versions del Faust de Goethe —que el convertí poc menys que en un dels seus símbols cabdals— per no esmentar la seva constant i imprescindible presència a la literatura rondallística.

El diable, amb els seus diversos noms —Mefistòfil, Llucifer, Belzebú, Astarot…— és, sens dubte, el símbol universal del mal, i és per això que Jordi Coca l’invoca al títol de la seva darrera novel·la, El diable i l’home just, Galaxia Gutenberg, octubre del 2014, on realitza una intensa interrogació sobre l’existència de la maldat, la seva gènesi i la relació endogàmica, inevitable que el gènere humà té amb ella, protagonitzada per un home vell, esquerp i més aviat misantrop —“sóc arbitrari, rancuniós, de vegades iracund”— que ha anat perdent tot el que donava sentit a la seva vida.

Com en qualsevol obra de mèrit —i aquesta només cal llegir-la (i, sobretot, rellegir-la) per adonar-se’n— el personatge principal no té tant valor per ell mateix, al capdavall la vellesa en solitud és malauradament habitual, sinó com a caràcter generalment extrapolable: com la persona que ha passat la major part de la seva existència narcisistament, preocupant-se només d’ell mateix, oblidant que les relacions familiars i amicals són com les plantes, només sobreviuen si se’n té cura regularment, i que, arribat a la darrera etapa del seu viatge vital, tot d’una s’adona que no li resta sinó el silenci i la solitud.

Solitud i silenci —“Sí, també sóc un Ovidi separat de la civilització”— que està convençut que ha rebut injustament, com un càstig del tot injustificat i, per damunt de tot, desmesurat: “els meus pecats no mereixen els cops brutals que m’han estordit, […] que m’han dut a un desesper que […] veig com una alienació incurable”. De la qual cosa se’n queixarà amb tanta agror com virulència en el tot el seguit de cartes que envia als seus coneguts de temps enrere, que són les que composen aquesta novel·la que Coca ha treballat amb tant de deteniment.

Una novel·la que m’atreviria a definir com de formació o aprenentatge, com a Bildungsroman, però en edat adulta. A través de les cartes que va redactant, que més que esperar ésser contestades, gairebé exigeixen una resposta “clamo per una resposta”—, que mai no obtenen —“mai més un mot”—, va fent un recorregut introspectiu pel seu passat, alliberant-se de les seva visió visceral, infonamentada, i analitzant amb més i més objectivitat el seu comportament.

En un inici, segurament compartint aquella famosa frase de Charles Baudelaire, procedent de Le joueur généreux, de Le Spleen de Paris, “n’oubliez jamais […] que la plus belle des ruses du diable est de vous persuader qu’il n’existe pas!”, les agressives cartes que va escrivint tenen un clar propòsit vindicatiu de la culpabilitat dels altres, de l’exonerament de la pròpia voluntat, però, aniran esdevenint, com més va, més autoreflexives, més analítiques, més crítiques amb el seu comportament, fins que li permeten entendre quin fou el diable que el condemnà a viure reclòs en aquest seu infern de solitud i aïllament.

A partir d’aquell moment, les cartes constituiran un “alliberament torrencial”, li serviran per anar-se deslliurant paulatinament de la seva fins aleshores “vida falsa”, per “reconciliar-me amb el món” i, en la mesura del que és possible, amb la seva sort.

Per descobrir que si no hi ha respostes —“sempre trobo el mateix: sorpresa i manca de respostes”— és perquè (si n’hi ha), les poques que hi pugui haver, no són els altres qui els hi poden facilitar, sinó només ell mateix; i, per damunt de tot, per prendre consciència, abans que no sigui massa tard, que “viure és l’únic que realment tenim”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació