Traduir un clàssic recuperat: ‘Stoner’ de John Williams

29.09.2012

Si, amb pocs dies de diferència, el flamant Núvol i la llibreria de referència de la ciutat on vius et proposen que els facis cinc cèntims d’una novel·la que has traduït —fet insòlit!— i que, com aquell qui diu, tot just acaba de sortir del forn, deu ser perquè la novel·la en qüestió s’ho val.

Albert Torrescasana

 

De fet, jo estic convençut des de fa uns quants mesos, fins i tot abans d’enllestir la feina, que Stoner, de John Williams (1922-1994), no és tan sols una de les millors novel·les que he tingut la sort de traduir —a l’altura, sens dubte, del podi que fins ara ocupaven McEwan, Eugenides i Seth—, sinó que fins i tot dubto que d’ara endavant me’n puguin oferir gaires que li facin ombra. Si penseu que escombro cap a casa, oblideu-vos-en: només cal que volteu una mica per Amazon o que llegiu les ressenyes que n’han publicat els diaris més importants del món: us costarà trobar-ne una de  negativa.

 

Stoner és el que molts crítics anomenen un clàssic oblidat; de fet, una de les expressions recurrents a l’hora de definir-la és «obra mestra infravalorada». L’actor Tom Hanks la resumeix amb un parell de frases tan encertades com dignes de Forrest Gump: «Es tracta simplement d’una novel·la sobre un paio que va a la universitat i es converteix en professor. Però és una de les coses més fascinants que he llegit mai».
S’hi narra la vida de William Stoner, un fill de grangers d’un poble perdut de Missouri que va a la universitat a estudiar agricultura i que, en descobrir el món de les lletres, canvia de carrera i, un cop llicenciat, exerceix de professor a la mateixa facultat on va estudiar fins que es jubila. Durant aquests anys, que abracen bona part de la primera meitat del segle XX, el protagonista imparteix les classes que li assignen, es casa amb una dona inestable, té cura de la filla, s’enamora i intenta trampejar les vicissituds de la vida, tant en l’àmbit familiar com en el docent, així com la convulsió que afecta el món i, de retruc, a ell.
Williams, amb una prosa entenedora, precisa i desproveïda d’artificis, aconsegueix que la vida grisa d’un acadèmic desperti constantment l’interès del lector. La clau de l’èxit resideix en l’honestedat i la noblesa amb què escriu, lluny de la pretensió i del virtuosisme. És una literatura que neix del pur plaer d’escriure, que atrapa amb aquella màgia que t’empeny a continuar llegint, i que, sense entretenir-se en descripcions enfarfegoses, ofereix escenes commovedores i apassionants, amb un rerefons de solitud i de conflicte intern perpetu.
La subtilesa de la prosa de Williams és tan excepcional que el protagonista tant pot ser considerat un heroi com un perdedor, un lluitador perseverant com un resignat abúlic. El cas és que l’autor se les enginya per endinsar-se amb una seguretat sorprenent en les misèries i els misteris més insondables de l’ànima humana, i se’n surt amb un mestratge que a estones recorda els Dublinesos de Joyce i que, en algunes escenes i reflexions, et transporta irremissiblement a A la platja de Chesil de McEwan.

 

John Williams (1922-1994)

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Caram!! l’ acabo de tenir a les mans, vinc de comprar un parell de llibres i finalment l’ he deixat però sense dubte serà el proper de la llista!!

  2. Retroenllaç: Dia Internacional del Traductor. Sumari General | Núvol

  3. Tenint la sort de llegir un comentari del traductor del llibre que acabo de llegir, millor dit devorar, no podia deixar de banda fer-li arribar unes paraules.

    He acabat exhaust… per uns moments m’he submergit en la vida d’un personatge que serà, per sempre més, un dels meus herois literaris. M’he sentit envaït per la tristesa i cap al final he plorat per la mort d’un ésser fictici que he sentit molt proper.
    No sempre podem dirigir els designis per on transcorren les nostres vides.
    Ben mirat, en una vida, moltes de les coses que passen, no es compleixen perquè nosaltres les provoquen sinó perquè ens hi trobem immersos i, quan ens n’adonem, ja es massa tard per manipular-les a la nostra manera.
    Hi han moments en el llibre que l’autor sap transmetre, com pocs, aquest estat d’encanteri o de letargia en el que sembla estar sumit l’Stoner. Sembla que hi han fets en els que es veu involucrat que no van amb ell. Que els deixa passar impassiblement perquè sap que en la seva humilitat rau la seva fortalesa.
    Al final però, deixant sempre la seva persona en un segon terme, s’adona que la seva vida desapassionada i objectivament ha estat un fracàs. I es pregunta, Que esperaves? (gairebé tothom alimenta l’esperança que el seu sacrifici, al final, servirà per alguna cosa però, quan aquest arriba, hom es pregunta, amb un cert desengany impossible d’ajornar, que esperaves? Potser, justícia…)
    No crec que estès en la seva mà fer-ho d’un altra manera perquè en el seu moment no sabia fer-ho millor. Això sí, sempre va ser conseqüent amb els seus actes i decisions. El qual fa que el lector s’apiadi del seu destí de perdedor, ja que tots sabem (i encara amb més força als nostres dies) que tot i fer-se fort en la virtut moral del just el poder corrupte acaba triomfant de forma irremeiable .

    Novel·la necessària en els nostres temps on el triomf personal s’enalteix amb tal desmesura que el fracàs no està contemplat com una opció natural sinó com vergonya indigna de ser viscuda i, menys, de ser propagada públicament.

    En Marcel Proust en “Pel cantó de Swann” diu que l’enginy del primer novel·lista, va consistir a comprendre que en l’aparell de les nostres emocions, essent la imatge el sol element essencial, la simplicació que consistiria a suprimir purament i simplement els personatges reals seria un perfeccionament decisiu. Un ésser real, per molt profundament que hi simpatitzem, és percebut en gran part pels nostres sentits, és a dir que ens queda opac, ofereix un pes mort que la nostra sensibilitat no pot aixecar. Si una desgracia el colpeix, és tan sols en una petita part de la noció total que nosaltres tenim d’ell que ens en podem emocionar; més encara, no és sinó en un part de la noció total que ell té de si mateix que ell mateix ho podrà esser. La troballa del novel·lista ha estat tenir la idea de substituir aquestes parts impenetrables a l’ànima per una quantitat igual de parts immaterials, això és, que la nostra ànima pot assimilar. ¿Que importa, llavors, que les accions, les emocions d’aquests éssers d’un nou gènere ens apareguin com a vertaderes, ja que les hem fetes nostres, ja que es en nosaltres que es produeixen, que tenen sota la seva dependència, mentre girem febrilment les pàgines del llibre, la rapidesa de la nostra respiració i la intensitat de la nostra mirada? I una vegada que el novel·lista ens ha fet caure en aquest estat, en el qual, com en tots els estats interiors, tota emoció és decuplicada, en el qual el llibre ens torbarà a la manera d’un somni, però en un somni més clar que els que tenim quan dormim i la memòria del qual durarà molt més temps, aleshores, vet aquí que desencadena en nosaltres durant una hora totes les felicitats i totes les desventures possibles, de les quals, per conèixer-ne només algunes, hauríem de posar-hi anys de la nostra vida i les més intenses no ens serien mai revelades, perquè la lentitud en que es produeixen ens priva de percebre-les [ ]

    Crec que aquest fragment exemplifica d’una forma fidel el valor que podem trobar, els amants de literatura, en els relats de ficció.

    Ànims Albert! tan de bo trobis llibres per traduir de la qualitat de “Stoner” de John William.

  4. Es tracta d’una magnífica obra i d’una magnífica traducció d’una qualitat altíssima que agraeixo profundament a l’Albert Torrescasana. Ha fet que oblidés que es tracta d’una traducció i que gaudís de la prosa com si em vingués directament del Williams. Poquíssimes traduccions ho aconsegueixen. Gràcies!

  5. És una escriptura aparentment i falsa senzilla, però que aconsegueix crear tot un món. Cal atendre els petits detalls i alguns paràgrafs aparentment poc importants però que condensen tota una vida. Misteriosa, subtil, altament recomanable.

  6. Retroenllaç: Trobada club de lectura gener 2015 | Club de lectura d'Alcanar