Joël Dicker. El llibre dels Baltimore

15.07.2016

“Diumenge 24 d’octubre del 2004. Un mes abans del Drama.” Plantant aquesta llavor arranca la nova novel·la de Joël Dicker, un joc d’intriga que l’escriptor suís estableix amb el lector per tal de poder-li explicar la vida dels Goldman. Després de La veritat sobre el cas Harry Quebert, l’escriptor suís torna amb més força que mai amb El llibre dels Baltimore (La Campana), en el qual reprèn una història totalment independent però que recupera el personatge de l’escriptor Marcus Goldman.

H. Armstron Roberts

H. Armstron Roberts

En aquesta ocasió Dicker s’apropa cap a un cert costumisme per descriure la tribu del protagonista al llarg dels anys, una família prototípica americana formada pels Goldman de Baltimore, triomfadors del somni americà, i pels Goldman de Montclair, que van tirant com poden. Això sí, sense deixar de banda el misteri: pàgina rere pàgina s’anirà acostant al Drama, girant en cercles al seu voltant, que no pararà de fer ballar el cap al lector i que postularà El llibre dels Baltimore com una de les lectures d’aquest estiu.

La novel·la, d’estil molt directe i de llenguatge senzill, és força curiosa perquè tot i que els esdeveniments narrats s’encaminin cap a resultats ombrívols –com bé anuncia el nom del Drama–, Dicker desprèn una llum que navega entre la simpatia i la tendresa cap als personatges, que si bé tenen molt d’estereotípics gaudeixen d’un gran aire d’autenticitat, segurament perquè l’autor en destaca allò que els fa caure en gràcia:

“El còlon irritable era un dels temes de conversa preferits de l’avi. L’avi el recordo com una persona dolça, despistada, tendra i, sobretot, restreta. Se n’anava a fer de ventre com qui se’n va a l’estació. Amb el diari sota el braç, anunciava: “Me’n vaig al lavabo”. Llavors feia un petonet de comiat a la boca de l’àvia i ella li deia: “Fins ara, amor”.”

El que també fa que no grinyoli aquesta lluminositat, que no sembli artificial, és que el narrador intradiegètic és el mateix Marcus, qui veu la seva família –en especial els seus tiets i cosins– d’una forma especialment subjectiva i idealitzada que encomana al lector però que, de la mateixa manera que res no és immutable i per culpa d’un seguit d’esdeveniments, no podrà mantenir al llarg dels anys. Les diferències de classe social que se li presentaven davant els ulls de nen d’una manera seran diferents amb la perspectiva d’adult.

La missió d’en Marcus Goldman a l’hora d’escriure la història dels Baltimore –així anomena la branca de la seva família que viu a la ciutat de l’estat de Maryland– és un dels pilars d’aquesta novel·la, que aporta algunes reflexions sobre la funció purificadora de l’escriptor. Precisament, hi ha una escena que parla de la cruesa del cinema com la fi dels llibres, que resulta curiosa per la rellevant quantitat d’escenes cinematogràfiques que suggereix el llibre. Amb les narracions iteratives d’aires nostàlgics que eternitzen moments de la infància gamberra no he pogut evitar recordar escenes del director novaiorquès Martin Scorsese.

Malgrat els continus salts espacials i temporals de la novel·la el fil narratiu no té pèrdua, sempre tenim un punt d’ancoratge en el Drama: tant és si viatgem de Baltimore a Montclair, de Florida als Hamptons o de Madison a Nashville; tampoc no hi ha cap problema si anem passant del present narratiu del 2012 cap a la dècada dels noranta o dels dos-mil. Joël Dicker confia plenament en la intel·ligència del lector, l’anima a omplir buits i a reconstruir fets en comptes de donar-los-hi mastegats, i li fa imaginar cap a on s’encaminaran les vides de la Banda dels Goldman. És un relat que mica en mica va destapant l’ambigüitat de les passions humanes, que porta ingredients força convencionals, i que enganxa. L’estratègia és tan simple com fer estimar uns personatges amb la intriga de saber que els va passar alguna cosa.