Emilia Illamola: ‘Joc de llunes’

4.07.2015

Tots sabem que una novel·la és una narració que conta una història, i a primera vista sembla que allò més essencial sigui precisament la història que conta. Tanmateix, tan important com la història és la manera com es conta aquesta història. 

Emilia Illamola | Nova Casa Editorial

Emilia Illamola | Nova Casa Editorial

Hi ha exemples ben coneguts de novel·listes prestigiosos que palesen que la forma de narrar, per la seva originalitat, ha prevalgut fins i tot sobre el tema narrat o si més no té la mateixa importància (pensem en l’Ulisses, de James Joyce, o en Berlín Alexanderplatz, d’Alfred Döblin, en tota la producció de Kafka i en la de Winfried Georg Sebald, per esmentar només uns pocs autors del cànon clàssic —també Sebald pot ser considerat ja un clàssic). Quan esmento aquests noms vull dir que, en aquests casos, la forma narrativa, en si mateixa, adquireix gairebé la categoria de tema. La novel·la moderna ja no es conforma amb triar un tema original, sorprenent o captivador, com feia la novel·la burgesa del segle XIX, sinó que busca formes noves d’abordar la temàtica triada, de manera que la forma no només aporti al fons un valor afegit, sinó que forma i fons s’adeqüin l’un a l’altre per confegir un cos únic. Una novel·la reeixida serà aquella en què l’autor aconsegueixi aquest lligam, o millor dit, aquest acoblament.

Un dels aspectes més remarcables de Joc de llunes (Nova Casa Editorial), escrita per Emilia Illamola, és precisament aquesta bona conjunció. Resumir quina història conta la novel·la costaria, perquè concretar el tema de què tracta no es deixa fer fàcilment, no s’adequa a la distribució clàssica: començament, desenvolupament i final. El text d’Illamola presenta la història d’una dona que, en la seva maduresa i havent tocat fons, observa retrospectivament la seva vida buscant assossec per al seu esperit, cercant una llum, una veritat que calmi el neguit que la posseeix a causa de l’eterna incertesa que percep en la seva actuació en els moments crucials de la seva biografia.

La Lia —aquest és el nom de la protagonista i eix central de la novel·la— és una dona sensible, observadora i reflexiva, que es planteja en tot moment les seves decisions i el seu capteniment vers les persones que estima o amb qui es relaciona. El detonant que impulsa les seves detallades reflexions és l’acabament d’una relació amorosa, el trencament amb l’Andreu, la parella amb qui ha compartit tants anys, la separació de la qual li causa el profund desfici que impulsarà la seva mirada retrospectiva i la farà qüestionar-se cada pas. Així, el text és dens, subtil i sensible pel que fa als plantejaments vitals que es fa la protagonista i esdevé un recull de reflexions filosòfiques, que ens obliguen a deturar-nos en la lectura i provoquen la nostra pròpia reflexió.

Aquest personatge principal femení es presenta al llibre acompanyat de dos altres personatges, també femenins, molt més joves: la Lola i la Bet, íntimament lligades a la Lia, la relació concreta amb la qual no revelaré per no trencar el secret que l’autora vol clarament que es mantingui en la discreció i que el lector ha de descobrir per si mateix en el decurs de la lectura. El quart personatge —l’únic masculí— és l’Andreu, l’estimat de la Lia, que fa el paper de convidat de pedra en tant que ell no participa directament en la novel·la, sinó que només ho fa indirectament, a través dels ulls de la Lia.

Tenim doncs, tres personatges femenins, un d’axial —la Lia— i els altres dos —la Lola i la Bet— subordinats al primer, perquè la Lola i la Bet deuen la seva existència novel·lística a la Lia, existeixen només en funció d’ella. Els lectors coneixerem la Lia perquè l’autora ens permet seguir els seus pensaments, el seu malestar, el seu dolor i els seus dubtes de manera directa, perquè ens els transmet ella mateixa, però també la coneixerem per l’opinió que en tenen la Bet i la Lola respectivament, cadascuna projectant una visió diferent de la Lia perquè la perceben diferentment. Aquesta conjunció dels tres prismes és la que inspira el poètic i ben trobat títol de Joc de llunes, que juga amb la metàfora del joc i l’homofonia de llunes (l’astre i el mirall). 

L’arquitectura de la novel·la es fonamenta, doncs, en tres perspectives complementàries, que es van alternant, per construir el retrat psicològic d’un sol personatge (a Illamola se li escapa en aquest punt la caracterització adequada dels tres personatges a través de tres registres lingüístics convenientment diferenciats). Aquesta tècnica narrativa perspectivista, que ja va emprar l’autor nord-americà John Dos Passos a Manhattan Transfer (1925), permet oferir una visió de conjunt d’una ciutat o d’un estat de coses. En el cas de Joc de llunes, ens proporciona la visió de conjunt d’un personatge, alhora que subratlla el component subjectiu de la veritat. Així, els lectors ens fem una idea de la Lia a partir dels ulls de les tres dones, que, reflexionant sempre en primera persona en una mena de monòleg interior, ens donen el seu punt de vista quant a l’actuació de la Lia i de l’estat de la relació entre elles. Aquest component subjectiu de la veritat queda encara més subratllat pel fet que tant la Lola com la Bet van corregint o canviant la seva percepció de Lia amb el pas del temps, quan s’assabenten d’aspectes de la seva persona que abans ignoraven. Illamola —afinada observadora com el seu personatge— ofereix, doncs, com un valor afegit, un dibuix realista de la complexitat de les relacions humanes i fa recapacitar sobre el concepte de veritat.

La novel·la, que utilitza també la tècnica del flashback, passa del moment present dels personatges a moments passats, accentuant també la importància del record i de les circumstàncies de la fixació del record per la visió que la persona acaba tenint de si mateixa o dels altres. Es tracta d’una novel·la temàticament complexa, que, en canvi, es llegeix amb gran fluïdesa perquè és capaç de traslladar la complexitat a la seva arquitectura i a les reflexions i allibera el fil narratiu de complicacions.

Diu la contraportada del llibre que “Joc de llunes transcorre en un ambient rural i alhora de ciutat. Allunyant-se dels estereotips, cada veu narra a la seva manera la difícil comunicació que provoca la falta d’entesa, alternant claredat amb incertesa. L’escriptura és delicada, preciosista, quasi impressionista i amb una important presència de la natura”. És només l’últim paràgraf dels tres en què la contraportada dóna compte —per cert molt ben donat— del contingut de la novel·la. Els epítets que dedica a l’aspecte formal: escriptura “delicada”, “preciosista”, “quasi impressionista”, són exactes. Jo fins i tot hi afegiria puntillista — és el tipus d’escriptura que recorda la novel·la To the lighthouse, de Virginia Woolf. Una altra de les virtuts d’Illamola és que sap crear un ambient intimista, gairebé poètic. La novel·la ha esgotat la primera edició i ja se’n prepara la segona. Els lectors en llengua espanyola sens dubte n’agrairien la traducció.